La farsa de l’Operació Judes i el caràcter de l’Estat

En les darreres setmanes, cinc dels set activistes dels CDR empresonats el 23 de setembre durant l’anomenada “operació Judes” han estat alliberats, amb fiances d’entre 5.000 i 10.000€, irrisòries per a acusats de terrorisme. I és que tota la causa s’està ensorrant com un castell de cartes, palesant que aquesta era una nova maniobra de l’Estat per criminalitzar la mobilització, intimidar el jovent i acorralar la lluita per l’autodeterminació de Catalunya.  

Les detencions es produïren el 23 de setembre, quan més de 500 efectius de la Guàrdia Civil, fortament armats, tombant portes de matinada, fent escorcolls sense la presència d’advocats, amb acusacions fora de tota mesura (rebel·lió, terrorisme, etc.). Pocs dies després, el jutge decretava presó incondicional sense fiança pels 7 detinguts que havien estat traslladats a l’Audiència Nacional, encausats per terrorisme, tinença d’explosius i conspiració per causar estralls. Les detencions atiaren un clima d’histèria per part del règim, els seus partits i els seus mitjans contra l’independentisme. L’auto judicial parlava d’un grup, l’Equip de Resposta Tàctica, “organización con estructura jerarquizada, que pretendía instaurar la república catalana por cualquier vía, incluida la violenta”, i que hauria elaborat explosius. Diverses filtracions, sens dubte amb la connivència de les altes cúpules policials, van magnificar aquestes acusacions, parlant de vincles amb l’extinta Terra Lliure, contactes amb el “CNI català” i amb el propi Torra, i plans per assaltar el Parlament. Aquesta gossada inclou sectors de l’esquerra espanyolista, com Joan Coscubiela, que recolzà implícitament les actuacions de la policia. Fins i tot, la pròpia ERC es negà a incloure els detinguts en la seva llista de presos polítics. Joan Tardà es referí als empresonats com “set bojos”.  

Tanmateix, l’auto de la sala penal de l’Audiència Nacional qüestiona tots els fonaments del cas. Malgrat filtracions a la premsa que parlaven de Goma 2 i amonal, l’auto inicial feia referència a la termita (utilitzada, entre altres coses, per pirotècnia). La sala penal però revisa aquesta acusació, parlant ara de substàncies que “debidamente mezcladas pueden llegar a convertirse en explosivos” (!!). S’ha esfumat també la visió de l’anomenat Equip de Resposta Tàctica com a poderosa organització clandestina, posant en dubte l’acusació de terrorisme. Com diu l’auto:

El tribunal, en este momento de resolución de un recurso contra una medida cautelar, con un conocimiento amplio, pero limitado de las actuaciones que se encuentran en progreso de investigación, sin la existencia de una previa organización delictiva de carácter terrorista así declarada judicialmente de referencia, no puede emitir un juicio definitivo suficientemente fundado sobre la naturaleza o no terrorista de los hechos, ni de la existencia de una organización que se habría constituido ex novo, ni desde el punto de vista de sus finalidades, estructuración, previas manifestaciones delictivas, o grado de desarrollo en su posible conformación.

Com ja vam avisar, aquesta operació era una maniobra política de criminalització per part de l’Estat, que compta amb nombrosos precedents, com ara l’Operació Pandora (contra una suposada xarxa de terrorisme anarquista) o l’Operació Ice (contra un grup vegà), així com l’anterior operació contra els CDR el 2018 amb la detenció de Tamara Carrasco, que sempre han acabat en focs d’encenalls, malgrat l’infern pel qual han hagut de passar els empresonats i investigats. En aquesta operació els mitjans de comunicació han jugat un paper cabdal, ajudant amb les filtracions amb titulars escandalosos. El Mundo, per exemple, obria la seva edició amb Los CDR ultimaban un atentado terrorista en Cataluña “el día D”, mentre La Razón anunciava Los CDR de Torra aprietan: iban a atacar un cuartel con explosivos. Efectivament, la premsa burgesa és una peça clau del règim del 78. El seu objectiu no és “informar”, sinó promoure els interessos de la classe dominant i del seu aparell d’Estat, en aquest cas mentint i distorsionant en interés d’una provocació policial.

Com ja vam explicar, l’Operació Judes cercava criminalitzar l’independentisme català de cara a les mobilitzacions contra les sentències, apuntant sobretot als CDR, el sector més combatiu del moviment. Amb uns càstigs exemplars es volia generar també un clima de por, transmetent el missatge que el règim no tolerarà la més mínima ruptura de la legalitat. Si sortiu de la legalitat vigent en la resposta a la sentència del referèndum, sigui d’obra o de paraula, no ens tremolarà la mà en fer servir de nou el 155, i potser l’aplicarem de manera més dura i tot. No es permetrà ni tan sols accions purament simbòliques de desobediència institucional, perquè aquestes poden servir per encoratjar la desobediència massiva popular. Aquest era el missatge. Per últim, aquesta operació cercava acorralar el moviment republicà català, desacreditant-lo a la resta de l’Estat, per bloquejar qualsevol moviment en solidaritat amb Catalunya. Clarament, l’Operació va fracassar en tots els seus objectius. La repressió no pot res davant la mobilització de les masses, com vam presenciar als fets d’octubre d’aquest any.

Aquesta maniobra ha estat una crossa per complementar el judici contra a l’u d’octubre, una altra farsa, que cerca venjar el desafiament a l’Estat que va suposar el referèndum. En aquesta empresa, el règim no ha dubtat en violar i distorsionar la seva pròpia legalitat i la legalitat europea, com ha quedat evidenciat amb la sentència del TJUE sobre la immunitat parlamentària d’Oriol Junqueras. 

L’aparell repressiu de l’Estat, una maquinària gegantina de policies, jutges, presons, l’exèrcit, etc., heretada directament del règim franquista, és una força profundament reaccionària i parasitària, destinada a contenir i intimidar els explotats i oprimits; és el pilar sobre el què es sosté el sistema capitalista espanyol, conjuntament amb els mitjans de comunicació que, com hem vist a l’Operació Judes, forneixen del recobriment ideològic necessari als abusos del poder. Aquesta maquinària repressiva i burocràtica clama per la “unitat de l’Estat” per sobre de tot perquè l’Estat és la seva menjadora i no vol perdre part del pastís. Aquest aparell està decidit a defensar els seus privilegis, i és conscient que el seu futur està lligat al del sistema capitalista espanyol. Està disposat a mobilitzar tota la seva maquinària contra els què gossin qüestionar el seu poder, fins i tot mentint i manipulant i destrossant les vides d’innocents. El moviment republicà necessita bastir una direcció revolucionària, que no cerqui contemporitzar amb aquest règim, sinó que lluiti per fer-lo miques amb una estratègia de mobilitzacions massives, colze a colze amb la resta d’oprimits i explotats d’arreu de l’Estat.