La guerra a Ucraïna: una posició internacionalista i de classe

Els capitalistes no fan la guerra pel “patriotisme”, la “democràcia” o qualsevol altre principi altisonant. Fan la guerra per beneficis, per capturar mercats estrangers, fonts de matèries primeres i expandir les seves esferes d’influència.

Si bé ens oposem a la intervenció de Rússia a Ucraïna, ho fem per les nostres pròpies raons, des del punt de vista dels interessos del proletariat internacional.

Per descomptat, el nostre primer deure és desemmascarar les repugnants mentides i la hipocresia dels EUA i de l’imperialisme occidental. Ells denuncien enèrgicament la invasió de Rússia a Ucraïna al·legant que viola la “sobirania nacional” i el “dret internacional”.

Aquestes declaracions no poden ser més cíniques. Perseguint els seus objectius imperialistes, EUA, amb la complicitat d’Europa,  mai no han dubtat a bombardejar i envair estats sobirans (Iraq), massacrar civils (Vietnam) o organitzar cops militars feixistes (Xile) i assassinats polítics (Allende, Lumumba). 

Tota aquesta xerrameca sobre la sobirania ucraïnesa es contradiu amb el fet que el país ha estat sota una creixent dominació dels EUA des de la victòria del moviment Euromaidan el 2014. Totes les palanques clau del poder econòmic i polític són a mans d’una oligarquia corrupta i el seu govern, que, al seu torn, és una titella de l’imperialisme nord-americà.

En aquest sentit, la guerra actual és en gran mesura un conflicte entre els Estats Units i Rússia, que es desenvolupa al territori d’Ucraïna.

L’agressió de l’OTAN

Després del col·lapse de la Unió Soviètica, Rússia es va veure severament debilitada en l’arena internacional. L’imperialisme nord-americà va aprofitar aquest fet per empènyer la seva influència cap a l’est, ampliant l’OTAN fins a les fronteres de Rússia.

Rússia va haver de patir la humiliació de la guerra de l’OTAN contra Sèrbia. Això va ser seguit per una sèrie de “revolucions de colors” per instal·lar governs pro-occidentals; el desplegament de tropes a Europa de l’Est, acompanyades d’exercicis militars a prop de les fronteres de Rússia; i altres innombrables provocacions.

Però tot té el seu límit. Va arribar un punt en què la classe dominant russa, els interessos de la qual representa Putin, va dir prou. A aquest punt es va arribar el 2008, amb la guerra de Geòrgia, que es planejava entrar a l’OTAN.

L’enderrocament del govern de Ianukóvitx a Ucraïna per l’Euromaidà [el 2014] va marcar un nou avenç dels interessos dels EUA i l’OTAN. Aquesta va ser una provocació massa gran, i Rússia va reaccionar duent a terme l’annexió de Crimea. 

El 2015, després que de quedar clar que els EUA no estaven disposats a enviar tropes terrestres a Síria, Rússia va intervenir del costat d’Assad i va determinar el resultat de la guerra civil. 

Ara, Putin ha percebut una altra oportunitat per reafirmar el poder de Rússia. Estats Units acaba de patir una derrota humiliant a l’Afganistan. Rússia va poder negociar la pau a la guerra entre Azerbaidjan i Armènia el 2020; va intervenir per donar suport a Lukaixenko a Bielorússia el 2020-2021; i després va intervenir militarment al Kazakhstan a principis del 2022.

Després de l’enderrocament de Ianukóvitx el 2014, el govern ucraïnès havia estat impulsant les qüestions de la pertinença a l’OTAN i a la UE. Zelenski havia estat elegit el 2019 sobre la base de ser una figura antipolítica, algú que netejaria la política, passaria comptes amb els oligarques i alhora faria les paus amb Rússia.

Tot i això, sota la pressió de l’extrema dreta i Washington, va acabar aplicant les polítiques oposades. La qüestió de la pertinença a l’OTAN va tornar a ocupar un lloc destacat a l’agenda i s’estava impulsant amb força. Rússia veu això com una gran amenaça. La situació actual és el resultat de dècades de pressions de l’imperialisme occidental per cercar Rússia, que ara respon.

Era inevitable la invasió?

Putin estava fent servir l’amenaça d’una acció militar per obligar l’imperialisme nord-americà a asseure’s a la taula de negociacions. Les seves demandes eren prou clares: Ucraïna no seria membre de l’OTAN, la fi de l’avenç de l’OTAN cap a l’est i les garanties de seguretat a Europa.

Aquestes demandes es corresponien amb els interessos del capitalisme rus. Per tant, l’imperialisme nord-americà no estava disposat a cedir ni un mil·límetre. No podien fer la impressió de fer concessions com a resposta a les amenaces. Això hauria soscavat encara més l’autoritat de l’imperialisme nord-americà a escala mundial. 

L’obstinada negativa d’Occident de ni tan sols considerar les demandes de Rússia la va col·locar en una posició de complir les seves amenaces o haver de retrocedir. Això va determinar el curs posterior dels esdeveniments.

Qualsevol guerra requereix una justificació. Per guanyar-se l’opinió pública a Rússia, Putin va utilitzar l’excusa del bombardeig ucraïnès del Donbàs, que va qualificar de “genocidi”. Això és una exageració, però no s’hauria de desestimar.

Putin va llançar el guant en reconèixer les repúbliques de Donbàs i enviar tropes per recolzar la seva decisió. Aquest va ser el senyal per llançar un atac militar contra Ucraïna.

Quines són les raons de les accions de Putin?

Avivant el fervor nacionalista, Putin espera recuperar la popularitat que ha perdut en els darrers temps com a resultat de la crisi econòmica, els atacs als treballadors, a les pensions, als drets democràtics, etc. Això va funcionar el 2014 amb l’annexió de Crimea i ara vol repetir el truc.

Vol aparèixer com un home fort, enfrontant-se a Occident i defensant “els russos”. Es fa passar pel defensor de la població russa del Donbàs. Això és evidentment fals. A Putin no li importa la difícil situació del poble del Donbàs. Ha utilitzat les Repúbliques de Donetsk i Lugansk com una moneda de canvi per assolir els seus objectius a Ucraïna. Aquest va ser el veritable significat dels acords de Minsk.

La idea que Putin pugui exercir algun tipus de paper progressista a Ucraïna és completament ridícula.

L’imperialisme rus

La raó de la intervenció de Rússia a Ucraïna és l’intent d’assegurar esferes d’influència i defensar la seguretat nacional del capitalisme rus.

Els Estats Units segueixen sent la potència imperialista dominant del món en diversos graus de magnitud. En comparació, Rússia és una potència imperialista petita o de mida mitjana. Però cap persona assenyada pot negar que Rússia és una potència imperialista regional amb ambicions a Àsia Central, el Caucas, Orient Mitjà, Europa de l’Est i els Balcans.

La guerra de Rússia a Ucraïna és una guerra imperialista reaccionària per ambdós costats, que no podem recolzar. Està provocant sofriment i misèria a Ucraïna, Rússia i internacionalment. 

Aquesta guerra genera odi nacional entre pobles que han estat units durant molt de temps, alimentant encara més el nacionalisme ucraïnès reaccionari per una banda, i el xovinisme reaccionari de la gran Rússia per l’altra, sembrant una divisió monstruosa de la classe obrera en línies nacionals, ètniques i lingüístiques.

La principal garantia contra aquest verí nacionalista és que els treballadors russos mantinguin una actitud intransigent d’internacionalisme proletari, mantenint-se ferms contra el verí xovinista i oposant-se a les polítiques reaccionàries de Putin, tant a casa com a l’estranger. La posició adoptada per la secció russa del Corrent Marxista Internacional és un model en aquest sentit.

Per part seva, mentre resisteixen l’agressió russa, els treballadors d’Ucraïna han de comprendre que el seu país ha estat vergonyosament traït pels que deien ser els seus amics i aliats. Els voltors imperialistes occidentals els van empènyer deliberadament a una guerra, i després van retrocedir i van observar amb els braços creuats com Ucraïna s’enfonsava en un pantà sagnant. Posteriorment es van prometre subministraments d’armes, però no tropes, és clar. Això és un intent de prolongar el conflicte per empantanar les forces russes i causar el màxim de baixes a banda i banda, com un recurs de propaganda barata contra Rússia.

El discurs sobre les sancions, la retòrica bèl·lica sobre “lluitar fins el final” (sense comprometre ni un sol soldat per lluitar a Ucraïna) i les llàgrimes de cocodril sobre el patiment dels ucraïnesos no poden amagar la crua realitat: el poble ucraïnès ha estat sacrificat a l’altar sagnant de l’imperialisme. Els seus únics aliats són els treballadors del món.

Conseqüències en les relacions internacionals

Estats Units és la potència imperialista dominant al món i la força més contrarevolucionària del planeta. Però la crisi actual ha exposat la seva feblesa subjacent.

El desastrós resultat de les ocupacions militars de l’Iraq i l’Afganistan han posat al descobert aquesta debilitat a la vista de tothom. Aquest va ser un dels elements que van convèncer Putin per llançar una guerra a Ucraïna. Va calcular que els nord-americans no intervindrien militarment, i no es va equivocar.

La Xina, que ara s’ha convertit en un poderós rival de l’imperialisme nord-americà, en prendrà nota degudament. S’ha enfrontat als EUA a moltes parts del món i Washington la considera una amenaça molt més gran que Rússia. Els dirigents xinesos han vist les limitacions del poder militar nord-americà. I encara que Xina que no vol provocar els seus socis comercials a Occident recolzant obertament Rússia, ha deixat força clar que culpa els EUA per impulsar l’adhesió d’Ucraïna a la OTAN. La guerra està conduint a un bloc més estret entre els imperialistes russos i xinesos en el proper període.

Tot i així, cal deixar clar que no es tracta pas d’una nova guerra mundial entre els Estats Units i Rússia, ni entre els Estats Units i la Xina, en part precisament per l’amenaça d’una guerra nuclear, però també per la resolta oposició a aquesta guerra per part de les masses. 

La posició del moviment obrer

La guerra posa a prova totes les tendències del moviment obrer. Com era d’esperar, els socialdemòcrates van abraçar immediatament “la causa d’Ucraïna”, és a dir, de l’imperialisme de l’OTAN i els EUA. Això no sorprendrà ningú.

Però què es pot dir dels reformistes d’esquerra? Realment, els reformistes d’esquerra no tenen una posició independent dels reformistes de dreta. Això es deu a que, en última instància, ells també accepten els límits del capitalisme. Creuen, no en la lluita de classes, sinó en la conciliació de classes. En conseqüència, també defensen la unitat amb els agents de dretes dins del moviment obrer. Això és especialment cert en el context de la guerra. Alguns s’han unit obertament a la classe dominant sota el lema de “mans fora d’Ucraïna”, altres han caigut en un pacifisme impotents, demanant el retorn a un mític “dret internacional” i esperant que la “diplomàcia” pugui impedir la guerra.  Però, precisament, el què la guerra expressa és el fet que certes contradiccions han arribat a un punt crític en què no poden resoldre’s per mitjans “democràtics”, sinó només per la força de les armes.

A Rússia, la direcció del Partit Comunista, com calia esperar, va capitular davant la seva pròpia classe dominant i va recolzar plenament la intervenció imperialista de Putin. Altres a l’esquerra han seguit els liberals, que representen un altre sector de la classe dirigent.

La posició dels marxistes revolucionaris ha de ser clara, una posició principista i de classe basada en la línia que “el principal enemic de la classe obrera és a casa”. No s’ha de confiar en absolut en l’OTAN i els gàngsters imperialistes occidentals, i això és particularment cert per als treballadors i socialistes a Occident.

Se’ns diu que Putin és el nostre enemic. Sí, Putin és el nostre enemic. Però la tasca de lluitar contra la colla reaccionària al Kremlin pertany als treballadors russos. La tasca dels revolucionaris a Occident és lluitar contra l’OTAN i la nostra pròpia burgesia imperialista, no ser empenyats a una aliança amb ella, sobre la base de lluitar contra el “malvat” Putin.

Com hem dit, no podem recolzar cap bàndol en aquesta guerra, perquè és una guerra reaccionària per tots dos costats. En darrer terme, és un conflicte entre dos grups d’imperialistes. No donem suport a cap dels dos.
 
L’única alternativa a la reacció i al patiment de la guerra per als treballadors i la joventut ucraïnesa és una política d’unitat de classe contra els oligarques ucraïnesos, així com contra l’imperialisme nord-americà i rus. La qüestió nacional a Ucraïna és extremadament complicada i qualsevol intent de governar el país sobre la base del nacionalisme, ja sigui ucraïnès o pro-rus, inevitablement resultarà en la desintegració del país, la neteja ètnica i la guerra civil, com ja hem vist.
 
En última instància, el capitalisme, a la seva època de decadència senil, significa guerra i crisi econòmica. L’única manera de posar fi als seus horrors és a través de la presa del poder per part de la classe treballadora, en un país rere l’altre, i escombrar de la faç de la terra aquest sistema podrit. Per això cal una direcció revolucionària, que estigui fermament assentada en els principis de l’internacionalisme socialista. La tasca més urgent és, per tant, la feina pacient de construir les forces del marxisme, de construir el Corrent Marxista Internacional.