La guerra, la diplomàcia i la revolució socialista: una anàlisi marxista

Com ja hem explicat en detall en altres articles, des del Corrent Marxista Internacional ens oposem a aquesta guerra, però per les nostres raons. I és que aquest conflicte és una guerra reaccionària, una guerra imperialista. Així, condemnen la invasió de Putin mentre que a la vegada condemnen el paper jugat per l’imperialisme occidental, amb els EUA al capdavant, en la provocació de la guerra. No hi ha ni un gram d’element progressista en ambdós bàndols.

Putin i el seu règim, per un cantó, busca assentar els interessos del capitalisme rus en la regió, i es basa, com a guia i inspiració en la realització d’aquesta tasca, en l’antic imperi tsarista. L’OTAN, dirigida pels EUA, busca continuar estenent els seus interessos imperialistes a l’antiga zona d’influència i domini de l’URSS. Ambdós defensen els mateixos interessos de classe: beneficis, mercats, control de matèries primeres i explotació de la classe treballadora. L’única diferència fonamental és que l’un defensa els interessos dels capitalistes russos mentre que l’altre defensa els interessos de les burgesies occidentals. Tant Putin com Biden consideren a Ucraïna com un peó en la seva lluita imperialista, cobrint els seus veritables interessos de classe amb una inundació per igual de propaganda, cinisme i hipocresia, a més de repressió.

L’enemic és l’imperialisme

Des de l’EI, incloent a la CUP, hem pres una posició que defensem a l’hora d’analitzar l’origen de la guerra i la responsabilitat de l’OTAN en la seva provocació, sobretot en el comunicat de l’EI del passat 26 de febrer, i que es concentra en la consigna “El no a la guerra és el no a l’OTAN”. 

En el comunicat es deixa ben clar que el conflicte no es pot reduir a que Putin ha sigut l’agressor, i que és precisament el paper jugat per l’OTAN durant els últims 20 anys que ha provocat aquest escenari en el qual finalment Putin ha decidit anar a la guerra. Igualment, es parla dels interessos imperialistes de Putin en la invasió, i es conclou amb el següent:

“El no a la guerra consegüent parteix del no a l’OTAN, i es ramifica en la lluita global contra l’imperialisme, fase superior del capitalisme. Només partint d’aquesta premissa, podrem avançar en positiu en la influència política internacional en un escenari mundial multilateral, en el cual el socialisme internacionalista continua sent una fita per l’alliberament de la classe treballadora dels Països Catalans i de tot el món.”

Les conclusions són significatives, ja que marquen el caràcter i la tasca de classe de l’oposició que cal fer davant aquesta situació: només la revolució socialista internacional, de la classe treballadora i dels oprimits contra la burgesia, podrà acabar amb aquesta i totes les guerres futures.

Aquestes conclusions parteixen no només de l’anàlisi històric concret d’aquest conflicte, revelant així el paper de l’OTAN i dels interessos capitalistes en ambdós cantons, sinó d’una anàlisi de les raons de fons de tots els conflictes bèl·lics de la nostra època: la propietat privada i l’afany de lucre.

Així, mentre perduri el sistema capitalista, existirà la competència i el conflicte entre diferents seccions de la classe dominant dins de cada país i de cada classe burgesa nacional en el pla internacional. Mentre que en èpoques on existeix una relativa estabilitat mundial els conflictes per esferes d’influència, matèries primeres, mercats i beneficis es canalitzen i poden resoldre temporalment a través de vies diplomàtiques i acords, en èpoques d’inestabilitat i crisi els mètodes es converteixen cada vegada més en la força física.

En el manifest de Zimmerwald de setembre del 1915 que va escriure Trotski i firmar Lenin, i que va agrupar a les petites forces revolucionàries que s’oposaven des d’una perspectiva de classe internacionalista a la Primera Guerra Mundial, es diu:

“Qualsevol que siguin els principals responsables directes del desencadenament d’aquesta guerra, una cosa és certa: la guerra que ha provocat tot aquest caos és producte de l’imperialisme.”

Aquestes paraules les podem aplicar igualment a la guerra actual, perquè el sistema capitalista continua essent el mateix sistema de producció ara que abans, on el motor econòmic és la producció de mercaderies per a fer beneficis. Les condicions concretes eren diferents, plantejant tasques concretes en l’àmbit internacional i nacional. Tanmateix, veiem com és necessari en tots dos casos, en la Primera Guerra Mundial i en la guerra a Ucraïna, partir d’una anàlisi de classe, d’exposar els veritables interessos dels grans empresaris, dels seus aparells repressors, dels seus lacais, i així defensar els interessos de la classe treballadora i dels oprimits en aquesta guerra. Això no només és vàlid ara, sinó que ha de ser sempre el punt de partida de tot revolucionari compromès amb la defensa dels interessos dels oprimits. I com ja hem dit, aquesta guerra és totalment reaccionària, provocada i conduïda pels interessos dels capitalistes, d’ambdós cantons.

Diplomàcia?

El manifest de Zimmerwald continua dient:

“Col·lapse de la civilització, depressió econòmica, reacció política; aquests són els beneficiaris d’aquest conflicte terrible entre pobles. La guerra mostra així el veritable caràcter del capitalisme modern que s’ha revelat incompatible no sols amb els interessos de les classes treballadores, sinó també amb les condicions elementals d’existència de la comunitat humana.

Les institucions del règim capitalista que disposaven de la sort dels pobles, els governs –monàrquics o republicans– la diplomàcia secreta, les poderoses organitzacions patronals, els partits burgesos, la premsa capitalista i l’Església: sobre totes pesa la responsabilitat d’aquesta guerra nascuda d’un ordre social que els nodreix, que ells defensen i que no serveix més que els seus interessos.”

Com veiem, els arguments de classe que promulgava el manifest de Zimmerwald són igualment aplicables a la situació actual. D’aquí se’n deriven tot un seguit de conclusions a l’hora de plantejar la posició concreta que han de prendre els revolucionaris, tant a escala internacional com local.

El primer que cal dir és que la tasca comença a casa, contra la nostra burgesia nacional, tant l’espanyola com la catalana. En l’oposició frontal a la nostra classe dominant, cal exposar la seva fastigosa hipocresia i deixar clars els interessos comuns de la classe treballadora. Només cal veure com el règim del 78, a través del govern central, fa tot una campanya de propaganda vers els refugiats ucraïnesos i com de “progressista” és el règim espanyol, que es preocupa pel poble ucraïnès, mentre que a la vegada abandona la defensa del dret a l’autodeterminació del Sàhara com a compromís amb el règim reaccionari del rei Mohamed VI per aturar la immigració provinent del nord d’Àfrica. És més, Sánchez, un polític que ha demostrat defensar els interessos de la burgesia en els fets, ha anunciat un increment del 20% en despeses armamentístiques mentre avisa que la crisi que està accelerant la guerra a Ucraïna serà “molt dura”, preparant el camí per a atacs a la classe treballadora i les seves condicions de vida. El cinisme i la hipocresia són el modus operandi de l’imperialisme; la política interior de defensa del capitalisme espanyol contra la classe treballadora s’expressa també en el camp internacional.

En segon lloc, i fluint del primer punt, cal que siguem honestos amb la nostra classe i diguem la veritat, per molt difícil que això sembli en la situació actual: la classe treballadora no pot confiar en cap secció de la classe dominant, en cap burgesia nacional, en cap país imperialista, sigui o no l’agressor.

Així, qualsevol crida a l’alto el foc, a la retirada de les tropes i a la via diplomàtica per a resoldre el conflicte està desproveïda d’un punt de vista de classe, anàlisi de classe i solucions de classe.

Malauradament, la CUP cau en aquest camp pacifista, generant il·lusions en la possibilitat que els mateixos imperialistes que han creat aquesta situació la puguin resoldre, en nom de la pau. És més, Albert Botran, al Congrés, va anar més enllà al plantejar que una de les solucions és “relacionar-nos entre els diferents pobles a través de la cooperació i el diàleg”, sense aclarir que això, sota el capitalisme, és totalment impossible, com ja hem dit. La Mireia Vehí, en la mateixa línia, en una entrevista amb elPlural, diu que “no hauríem d’estar en una situació en la qual la UE competeix per la lògica armamentística”. Novament, desproveïda d’una posició de classe, aquesta idea cau en el camp de la utopia. En realitat, el procés és exactament el contrari: a causa de la crisi orgànica del capitalisme, les classes dominants arreu del món estan incrementant els seus pressupostos en defensa. La lògica de la propietat privada i l’afany de lucre força a les diferents classes capitalistes nacionals a armar-se per defensar-se i fer avançar els seus interessos.

Com ja s’ha dit, aquesta guerra no ha sigut conseqüència del fracàs de la diplomàcia, de la falta de predisposició per la pau, no; la causa real és la lluita material a escala mundial entre els diferents països imperialistes per a defensar els seus interessos particulars. Tota crida a la diplomàcia, el diàleg i la pau sota el marc del capitalisme només contribueix a confondre a les masses, a desviar l’atenció de les qüestions fonamentals, i, de manera més important, a prolongar en el temps la supervivència d’aquest sistema caduc.

Lluita de classes

Ara més que mai és necessari que la CUP mostri el seu caràcter revolucionari, que confiï en les seves forces per a organitzar i mobilitzar a la classe treballadora i la joventut per vies de la revolució social. L’agitació ha de girar al voltant que l’única lluita realment significativa contra la guerra imperialista es troba en la lluita per enderrocar el capitalisme, eliminant així les contradiccions i els interessos materials que produeix. És a dir, plantejar un programa revolucionari que vinculi aquesta guerra imperialista amb la lògica orgànica del capitalisme, amb la lluita de classes entre la classe dominant i la majoria d’oprimits.

Perquè aquesta tasca estratègica arribi a la classe treballadora és necessari vincular-la audaçment a la situació concreta actual, explicant pacientment que totes les demandes immediates necessàries per a una vida digna estan intrínsecament lligades a la necessitat d’acabar amb el sistema. En aquest sentit, és necessari exigir pujades dels sous iguals a la inflació, nacionalització del monopoli elèctric sota control dels mateixos treballadors i la nacionalització de tota empresa que amenaci de fer fora a treballadors per “pèrdua de beneficis” sota control dels treballadors. La burgesia s’ha enriquit encara més durant la pandèmia, raó que fa encara més necessària l’oposició de la classe treballadora a que haguem de pagar aquesta crisi.

També en aquesta línia, cal denunciar la política servil del govern central i de la generalitat, que cada vegada més mostren el seu caràcter procapitalista, explicant que precisament dins del marc del capitalisme en crisi, per la lògica de la situació objectiva, o bé es defensen els interessos de la classe treballadora amb un programa revolucionari, o bé s’accepten els marcs del capitalisme i, per tant, es defensa a la burgesia. No hi ha un camí intermedi.

Totes aquestes demandes de caràcter social han d’anar vinculades a demandes polítiques: en contra de la prohibició de la llibertat d’expressió, de l’increment en la inversió en defensa, de la participació del govern central en la guerra i contra l’OTAN.

Estem absolutament convençuts que només podem lluitar contra aquesta guerra i les guerres futures sobre la base d’una posició de classe, una posició que talli de soca-rel la hipocresia, el cinisme i la propaganda histèrica de la classe capitalista, els seus mitjans de comunicació, els seus polítics i lacais.

La solució al problema de la guerra, dels antagonismes nacionals i dels crims de l’imperialisme només es pot trobar en l’enderrocament del capitalisme i la creació d’una Federació Mundial democràtica d’Estats Socialistes, on la majoria de la població, a través del proletariat, sostingui el poder en defensa dels oprimits, on es combati tota mena d’opressió, tant de l’home per l’home com nacional. Aquesta és l’única solució real i duradora als afers i conflictes mundials.

Així doncs, la tasca d’enderrocar el capitalisme té un caràcter internacionalista. Només amb la màxima unió del proletariat internacional sobre la base d’un programa de classe podem lluitar pel socialisme, per l’emancipació de tots els oprimits, contra el capital internacional i les seves organitzacions i institucions. En aquest procés és necessari plantejar i defensar una alternativa revolucionària que unifiqui a tots els comunistes i revolucionaris del món per trencar les cadenes que ens oprimeixen.

Aquesta posició ens proporciona una perspectiva internacionalista i una comprensió dels problemes nacionals i internacionals en les seves contradiccions i complexitat. És una arma en la lluita per transformar la societat en interès de la classe treballadora.

Com va dir el dirigent marxista Ted Grant:

“Només analitzant els interessos de classe que hi ha darrere dels enfrontaments i contradiccions internacionals és possible entendre el món modern i preparar la classe treballadora per a la transformació necessària de la societat”