La mort de Guillem: ni oblit ni perdó!

La nova pel·lícula de Carlos Marques-Marcet ret un necessari homenatge al militant de l’esquerra independentista burjassotera Guillem Agulló, assassinat amb només 18 anys l’11 d’abril de 1993 per un grup de feixistes a Montanejos, Castelló. La pel·lícula és també un tribut a la colossal batalla de la seua família i de l’esquerra valenciana per obtindre justícia davant de la passivitat còmplice de l’Estat i de l’establishment polític.

És particularment lloable la tendresa i humanitat amb què el director ha tractat el patiment de la família i les seues ramificacions personals i laborals, i les representacions magistrals de Pablo Molinero i Glòria March dels pares de Guillem. El dol dels pares i les germanes de Guillem es veié agreujat per les amenaces sistemàtiques que patiren, el caràcter esbiaixat del juí i el menyspreu de les institucions. Tanmateix, com reflexa la pel·lícula, la família trobà l’escalf d’un gran moviment antifeixista i d’esquerres que respongué a la mort amb grans manifestacions i actes commemoratius. Estes mobilitzacions obriren una petita escletxa a l’edifici monolític del règim del PP valencià, que guanyà les eleccions del 1995 i que es mantindria al poder per dues dècades. Al llarg dels anys, esta escletxa s’anà obrint fins a la caiguda de l’odiada satrapia de Zaplana, Camps, Fabra i companyia.

Encara que La mort de Guillem es centra sobretot en la dimensió personal i familiar del crim, també mostra flaixos del context polític en què es produí. La farsa de la Transició heretà de soca-rel el vell aparell d’Estat franquista amb la connivència de les direccions del PSOE i el PCE. Es permeteren reformes democràtiques limitades a canvi de que no es qüestionaren els càrrecs i privilegis de la burocràcia franquista i els beneficis i les propietats de la burgesia espanyola, que estava indestriablement lligada a la dictadura. Este pacte està segellat per la monarquia borbònica. Els elements feixistes continuaren surant al si del nou règim, incloent les tropes de xoc, policials i extra-policials, que impulsà Franco durant els seus últims anys per fer front a l’auge revolucionari dels anys 70, i que al País Valencià cometeren assassinats com el de Miquel Grau. Estos grups d’extrema dreta continuaren molt actius durant els anys 80 (on participaren a la guerra bruta contra ETA) i als 90, on protagonitzaren un reguitzell de crims d’oci, incloent, a més del de Guillem, l’assassinat de la dona trans Sonia a Barcelona o de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid.

Els lligams entre la policia i l’extrema dreta i els baixos fons criminals són comuns arreu del món, però a l’Estat espanyol són especialment notoris. La classe dominant espanyola és parasitària i corrupta. És històricament insegura perquè s’ha hagut d’enfrontar nombroses vegades al poble insurrecte. Necessita doncs la vara per governar, per intimidar i contindre les masses, així com la histèria espanyolista i racista, que cerca dividir els treballadors i justificar la repressió. Açò té un aspecte legal – la policia, l’exèrcit i la Guàrdia Civil amb la seua mentalitat dretana i espanyolista i recolzades per una judicatura que disfressa el seu biaix reaccionari rere un feixuc vernís legalista. Però també té una vessant extra-legal, en la forma de grups de xoc feixistes vinculats a l’Estat i a sectors de la patronal. Estos gossos de presa duen a terme el “treball brut” que la policia prefereix no assumir, intimidant i represaliant l’activisme d’esquerres, sindical i independentista. Al País Valencià esta aliança entre les institucions i l’extrema dreta assolí un caràcter especialment escandalós. La ideologia blavera i espanyolista promoguda pel PP, la natura corrupta i endarrerida de la burgesia provinciana i dels seus representants polítics i mediàtics (incloent periòdics com Las Provincias), i l’amenaça constant d’un moviment dissident d’esquerres molt actiu serviren com a brou de cultiu per a una extrema dreta especialment violenta i impune. Qualsevol activista social, sindical o independentista valencià, sobretot els que començaren a militar als anys 90, ha conegut amenaces, les pintades intimidatòries, els atacs als casals, i fins i tot les agressions físiques per part d’estos matons de la classe dominant. Estos grupuscles feixistes tenen un pes social irrisori, però gaudeixen de la impunitat de l’Estat i dels recursos dels sectors més reaccionaris de la patronal. Afortunadament, des de la caiguda del PP valencià esta violència ha disminuït, però en la mesura que es mantinga l’estructura de poder del règim capitalista del 78 estos grups seguiran tenint estímuls per a la seua violència (com presenciàrem, per exemple, a les marxes del 9 d’octubre de 2017, atacades pels nazis).

Com mostra La mort de Guillem, els assassins estaven vinculats a la indústria de la seguretat privada, que a la vegada rebia contractes públics i tenia bones relacions amb les administracions (incloent al PSOE, com es veu a la pel·lícula), i es pogueren permetre els millors advocats. Durant el juí, la judicatura mostrà un clar biaix favor dels nazis i en contra de la víctima, presentant l’afer com “una baralla entre grups de joves”, en què Pedro Cuevas, l’assassí material, actuà en “defensa pròpia”, versió sustentada per un testimoni anònim totalment irregular. Com diu la mare de Guillem, “sembla que ens estiguen jutjant a nosaltres”. Finalment, només Pedro Cuevas fou condemnat a 16 anys a la presó dels que escandalosament només complí 4. Els seus còmplices foren absolts. El PP es negà a donar reconeixement institucional a Guillem. Més tard, Cuevas fou novament arrestat en el marc de l’operació Panzer contra grups armats neonazis, essent novament absolt. Es presentà com a candidat d’España 2000 a les eleccions de 2007 a Xiva. Paral·lelament, el moviment solidari amb la família de Guillem fou durament reprimit, amb càrregues policials a les portes del jutjat que es saldaren amb desenes de detinguts. Les autoritats no mogueren un dit contra les amenaces que rebé la família. Açò contrasta radicalment duríssims càstigs contra els membres d’ETA i la protecció i recolzament institucional que rebien les seues víctimes.

L’Estat i la seua justícia no és neutral, té una doble vara de mesurar determinada pel seu caràcter polític i de classe: contra l’esquerra, el sindicalisme, l’independentisme i els febles, oprimits i marginats en general, mà de ferro; contra els feixistes, els polítics corruptes i els torturadors guant de seda. El cas de Guillem ens mostra que la legalitat del règim mai no ens protegirà ni ens donarà justícia: l’hem d’obtindre nosaltres mateixos no només sense sinó contra l’Estat, mitjançant l’organització des de baix, l’autodefensa (si cal, sí, també amb punys americans), i sobretot, bastint un fort moviment socialista i revolucionari que castre políticament la demagògia feixista. La millor forma de retre homenatge a Guillem Agulló i a la resta dels nostres màrtirs és lluitant contra el sistema que li assassinà. I açò implica colpir no només als grupuscles feixistes, sinó que hem d’anar a l’arrel i ensorrar el règim capitalista del 78 en el seu conjunt.