La pandèmia del COVID-19: la catàstrofe que ens amenaça i com combatre-la

Declaració del Corrent Marxista Internacional – La declaració següent del Corrent Marxista Internacional explica com el capitalisme ha fracassat completament amb la crisi del coronavirus i està posant en risc la vida de milions de persones. En tal situació, les mitges tintes i l’adobament al sistema són inútils. Només les mesures dràstiques podran evitar el desastre imminent.

El món s’enfronta a una catàstrofe. Les vides de centenars de milers de persones, milions potser, estan en risc. Inclús als països més rics, on hi ha un sistema de salut avançat, la situació ja està arribant a un punt crític. Però els països pobres s’enfronten a un malson de proporcions inimaginables.

La població de Nigèria o l’Índia, per no parlar de Síria, Iemen o Somàlia, devastades per la guerra, on la població viu a barris marginals superpoblats, sense accés a aigua neta ni a atenció mèdica. Aquí parlar de mesures com “distanciament social” o “autoaïllament” sonen com una broma malalta.

En tal situació, les mitges tintes i els adobaments al sistema són inútils. Només mesures dràstiques podran evitar el desastre imminent. La veritat és que el sistema capitalista està fracassant davant la humanitat. Quedarà exposat com el sistema podrit que és. És hora que els treballadors prenguin el seu destí a les seves pròpies mans.

La pandèmia del COVID-19 està posant de manifest la crisi econòmica subjacent que s’havia estat gestant durant algun temps. Ara aquest procés s’ha accelerat fins a l’enèsim grau. Els mercats borsaris s’han enderrocat per tot arreu.

Les empreses estan en bancarrota i milions de treballadors ja han estat perdent les seves feines. Només als Estats Units alguns especulen que amb això es podria dur la desocupació fins a un 20 %. Del que estam parlant aquí no és només d’una crisi econòmica cíclica, sinó d’una depressió profunda similar a la que va desenvolupar-se a la dècada de 1930.

No oblidem que la depressió de la dècada de 1930 va produir revolució, contrarevolució i guerra. Avui no estam en guerra en el sentit militar, però tots els líders polítics estan comparant això amb una situació bèl·lica. I si es tracta d’una situació de tipus bèl·lic, la classe obrera ha de reaccionar en conseqüència.

En principi, els governs minimitzaven l’epidèmia. La preocupació principal de la classe dominant no era preservar la salut de les persones, sinó només mantenir la producció a tot cost. El seu objectiu no era salvar vides, sinó salvar els beneficis dels bancs i els grans monopolis.

Això, i només això, explica la seva negligència criminal i la seva incapacitat immediata per a prendre les mesures necessàries per a protegir vides humanes. Ha exposat cruelment l’abisme entre rics i pobres, explotadors i explotats. Ara es donen pressa a recuperar el temps perdut. Però és un cas de massa poc i massa tard. S’ha permès que el virus es propagui com un incendi forestal i està tenint un efecte catastròfic a la vida de les persones i a l’economia global.

Els treballadors s’enfronten al dilema horrorós de com sobreviure a aquesta crisi, tan física com econòmicament. Centenars de milers estan perdent les seves feines. Aviat parlarem de milions. Els treballadors que han estat privats dels seus mitjans de vida encara hauran d’alimentar i vestir les seves famílies, pagar el lloguer o la hipoteca, mentre lluiten per no emmalaltir.

A tots els països, milions de persones que normalment no s’interessen per la política segueixen ansiosament les notícies, analitzen amb cura cada mesura que proposen els governs, què fan els empresaris i què defensen els diferents partits, d’esquerres i de dretes. I molt ràpidament s’està fent evident que ningú està fent el que realment és necessari. En aquestes condicions, la consciència pot canviar amb la velocitat del raig.

Un país rere un altre estan imposant confinaments, en un grau o altre. Se li diu a la gent que eviti moviments innecessaris, que eviti àrees atapeïdes, que s’autoaïlli si està en risc. Però al mateix temps, a milions de treballadors se’ls diu que vagin a treballar, obligats a usar el transport públic saturat, a treballar espatlla amb espatlla, fet que augmenta el risc de contagi. Això posa en ris la vida dels treballadors, però també corren el risc d’endur-se’n el contagi a la llar i infectar les seves famílies, tot pel benefici capitalista.

Aquest fet està canviant radicalment la consciència de la massa de la població. Els treballadors volen respostes i les volen ja. La pregunta es planteja a tret de canó: què fer?

El capitalisme pot posar en greu perill la seva salut

La crisi ha revelat la incompatibilitat del sistema capitalista amb la salut de milers de milions d’éssers humans. Dècades d’austeritat han delmat el sistema de salut per tot arreu. En aquells països on hi havia un sistema nacional de salut finançat amb fons públics, el fet s’ha reduït any rere any. La salut pública mancava de fons, mentre que molts serveis es privatitzaren.

Tot plegat es va fer per a reduir el que els capitalistes consideren una despesa “innecessària”. Els llits dels hospitals es reduïren, igual que les Unitats de Cures Intensives. El sistema té una manca de personal, la força laboral està sobrecarregada de feina. Això es va fer per a obligar la gent a cercar alternatives privades, obrint un camp d’inversió molt lucratiu per a les empreses privades de salut.

Al mateix temps, es permeté als grans monopolis farmacèutics privats xuclar la sang dels serveis de salut, de manera que varen obtenir grans beneficis de la misèria dels malalts, els vells i els vulnerables. Tot això s’ha d’acabar ja! La salut dels éssers humans no pot determinar-se per l’interès privat. L’objectiu del benefici ha de ser eliminat per complet de la salut. Exigim l’abolició de la medicina privada i un servei de salut totalment públic!

Tots els centres de salut privats han de ser nacionalitzats sense indemnització i han d’integrar-se als sistemes nacionals de salut. Aquesta és la condició prèvia per a un augment massiu a la despesa dels serveis de salut per a satisfer les necessitats immediates causades per la crisi i proporcionar un servei de salut públic eficient i modern, on el tractament i els medicaments més actualitzats estarien disponibles de forma gratuïta per a tots els que ho necessitin.

Per a resoldre l’escassetat actual de llits d’hospital, els hotels i blocs d’apartaments de luxe buits i les mansions dels rics, han de ser requisats immediatament i convertir-se temporalment en albergs per a persones malaltes (una mesura que es va introduir en temps de guerra a la Gran Bretanya). Simultàniament, s’ha de posar en marxa un pla a llarg termini per a construir nous hospitals i augmentar significativament la capacitat hospitalària. Això es pot finançar retallant el pressupost inflat de la despesa innecessària en armament.

S’ha de llançar un pla d’emergència immediatament per a la contractació i capacitació d’infermeres, metges, conductors d’ambulàncies i paramèdics, i de tot el personal necessari per a realitzar cirurgies, clíniques i hospitals. Se’ls ha de proporcionar un sou i una jornada laboral dignes, enlloc de l’escàndol actual en el qual el personal mèdic està literalment treballant fins a la mort per a compensar l’escassetat causada per anys de negligència criminal baix l’anomenat règim d’austeritat.

Ens diran que no hi ha doblers. Però la història ens diu que SEMPRE es poden trobar doblers per a omplir les butxaques dels rics. Així, durant la darrera dècada, hi hagué austeritat per als treballadors, però també donacions generoses de diners públics per als banquers privats, aquests mateixos que varen destruir l’economia mundial el 2008. Ara la història es repeteix. Grans sumes de doblers públics s’estan dipositant en les arques de les grans empreses privades, mentre milions de treballadors viuen a la por i la pobresa.

Les indústries farmacèutiques, les quals obtenen nivells obscens de beneficis, han de ser expropiades i integrades en estructures públiques eficients. Les prioritats de la seva investigació, en lloc de produir gallines dels ous d’or que les companyies han estat explotant durant dècades, han de ser dictades per les necessitats de la societat, no pels beneficis d’un manat de paràsits rics. Totes les patents i investigacions han de fer-se públiques i compartir-se més enllà de les fronteres de cada país. Aquest fet acceleraria enormement el desenvolupament de nous medicaments, i una vegada que estiguessin disponibles, haurien de subministrar-se a tots els serveis nacionals de salut a un preu de cost, no als preus desorbitats que es cobren avui en dia per medicaments importants que salven vides.

Si adoptam totes aquestes mesures ara, els pitjors efectes de la crisi actual poden evitar-se i tals crisis podran evitar-se al futur.

Pel control obrer!

Si les mesures de distanciament social són una de les eines per a combatre la propagació d’aquest virus, això ha d’aplicar-se estrictament a TOTS els camps de la vida i en particular als centres de feina. Si això és realment una emergència i un escenari de guerra, com ens diuen els governs, aleshores es requereixen mesures d’emergència.

Els empresaris han demostrat que són completament incapaços de desenvolupar un paper progressista. Amb el suport de l’Estat i els polítics burgesos, pressionen els treballadors, inclús en indústries no essencials, perquè continuïn la seva feina sense aturall. Però això mina tots els esforços per combatre el virus. Per tant, a tot el món estam veient vagues de treballadors preocupats per les condicions de feina que amenacen les seves vides i les de les seves persones estimades. A més d’un país (vegeu Itàlia i Espanya, però també Amèrica del Nord), els treballadors han imposat amb èxit el tancament d’algunes plantes, almenys durant un temps.

Aquests esdeveniments fan destacar el poder de la classe treballadora quan està organitzada i és conscient de la seva pròpia força. Davant el comportament irresponsable dels patrons, els marxistes plantegen la demanda del control obrer. Tots els comitès de vaga han de convertir-se en comitès de fàbrica permanents per a controlar i, si és necessari, bloquejar les accions dels empresaris i de la gerència.

Tota la producció no essencial ha d’aturar-se immediatament. Els treballadors han de ser enviats a casa amb el pagament complet dels seus salaris durant el temps que sigui necessari. Això haurien de pagar-ho els empresaris. Si els empresaris diuen que no s’ho poden permetre, que ens deixin obrir els seus llibres de comptes perquè els sindicats i els representants electes puguin inspeccionar-los. En realitat, les grans empreses estan assegudes sobre muntanyes de doblers que ara haurien d’usar-se per tenir cura d’aquelles que els han generat beneficis amb la seva feina.

Allà on la producció sigui considerada essencial, aleshores el centre de feina ha de reestructurar-se i reorganitzar-se amb l’objectiu que permeti el distanciament social, així com proporcionar als treballadors l’equipament de protecció necessari, com mascaretes o viseres, guants o granotes de treball adequades, neteja regular de totes les superfícies i àrees de feina i proves antivirus regulars als treballadors. Tots els treballadors que desenvolupin tasques considerades no essencials han de poder quedar-se a casa.

Els comitès també han d’assegurar-se que no s’acomiadi cap treballador amb l’excusa de la crisi. Quan les fàbriques acomiaden gent o els empresaris amenacen de tancar-les, exigim que siguin expropiades i posades baix el control i la gestió dels treballadors.

Aquells que ja han perdut les seves feines o estan treballant de manera informal es veuran afectats per aquesta crisi. Feim una crida perquè l’Estat els pagui l’equivalent al seu salari complet. No obstant això, ens oposam a què es financi mitjançant un deute públic més alt que pagarà la resta de la classe treballadora en forma d’austeritat i augment dels impostos. Per contra, demanam l’expropiació dels bancs paràsits i les empreses especuladores.

Al mateix temps, en aquest període de desacceleració inevitable de la producció, també ha d’introduir-se el concepte de rotació a la feina, amb dies de treball alternats i una setmana laboral més curta, cosa que permet als treballadors quedar-se a casa més temps i reduir el temps que passen viatjant. Això hauria d’ampliar-se gradualment per a incloure-hi tots aquells que estan desocupats avui en dia i eliminar així la desocupació i reduir les hores de treball al mínim.

No als acomiadaments –per una escala mòbil de les hores de feina amb el 100 % del sou! Que s’obrin els llibres de comptes!

La classe obrera ha de prendre el control

Siguem clars sobre el que està succeint aquí. El sistema capitalista s’enfronta a una crisi existencial. S’està posant en tela de judici la capacitat per a garantir la seguretat dels treballadors comuns, la seva capacitat per a garantir les seves feines i llars a les persones, la seva capacitat per a donar als treballadors un sou que alimenti les seves famílies. Això té implicacions revolucionàries, i la classe dominant és molt conscient d’aquest fet.

Els patrons temen un moviment independent de la classe treballadora encara més de com temen el virus. Els preocupa que la gent comenci a prendre’s l’assumpte a les seves pròpies mans. A Wuhan, a la Xina, on el virus va esclatar per primera vegada, la gent dels barris establí controls de carretera i comprovacions de persones espontàniament, i prengueren altres iniciatives independents. Això obligà l’Estat a intervenir per temor a perdre el control de la situació.

A Itàlia, els treballadors, mitjançant les seves vagues, començaren a intervenir directament en el funcionament de la producció. A la Gran Bretanya, la inacció criminal del govern ha conduït a la creació espontània de grups de veïns per a tractar diferents aspectes de la crisi, com la distribució d’aliments i la seguretat general. En un moment, a l’Iran, la gent començà a imposar quarantenen a ciutats senceres a la llum de la inacció del règim.

Els exemples anteriors són etapes embrionàries del poder dels treballadors, el qual es desenvolupa espontàniament a partir de la crisi del capitalisme. És clar que la classe dominant és incapaç d’enfrontar-se a la crisi adequadament. Davant la inacció de la classe dominant, com a la Gran Bretanya, Suècia i els EUA, demanam que s’estableixin comitès als barris i a les empreses per a abordar els diferents aspectes de la crisi.

A Itàlia i França, l’Estat està intensificant tals mesures. Inicialment, la massa de la població accepta aquestes mesures, que les autoritats els diuen que són necessàries per a combatre l’amenaça d’un nou virus mortal i altament contagiós. No obstant això, els treballadors comuns són conscients que qui adopta les mesures cada cop més estrictes són les mateixes persones que perderen tant de temps a la fase inicial de la pandèmia. Confien poc o gens en el govern per a defensar els seus interessos. I tenen tota la raó.

La gent de dalt s’adona que necessiten introduir mesures d’emergència per a estabilitzar la situació, o arriscar-se a la fúria de les masses. Però aquestes mesures d’emergència també poden utilitzar-se com una forma de controlar la classe treballadora. Contenen un fort element antidemocràtic, destinat a reforçar l’Estat i els seus poders repressius.

Reconeixem les raons per les quals les persones donen suport a una major presència de les forces de seguretat als carrers, però també hem de tractar d’exposar la il·lusió falsa que estan protegint les persones i, en canvi, demostrar que en realitat estan actuant en defensa del Capital, intentant estabilitzar la situació, mentre s’asseguren simultàniament no perdre el control de la situació.

A Itàlia hi ha hagut casos en què la policia es presentà a piquets i hi arrestà treballadors que feien vaga per demanar més mesures de seguretat. Aquest fet ressalta el perill de fomentar massa il·lusions en les forces de seguretat de l’Estat. Advertim els treballadors que només poden confiar plenament en les seves pròpies forces, no en l’exèrcit ni en el govern burgès, el qual ha demostrat repetidament que la seva principal preocupació és mantenir els beneficis, inclús a risc d’empitjorar la situació d’emergència actual.

Les tasques d’emergència han de ser organitzades pels treballadors mateixos per mitjà de comitès de barri i de centre de feina, els quals han d’estar connectats en l’àmbit local i nacional per a organitzar un confinament totalment efectiu com el mitjà més ràpid per a lidiar amb el virus.

Moltes persones a Itàlia temen que elements criminals puguin aprofitar-se de la crisi. En tal situació, les forces de seguretat de l’Estat no poden garantir la seguretat de tothom. És per això que hem de plantejar la idea que han d’establir-se organismes, com els comitès locals elegits a cada barri per a supervisar tota l’operació d’emergència. Un comitè elegit pels propis veïns a cada barri tindria una autoritat molt major per a decidir què fer i assegurar-se així que tots compleixin amb les decisions preses democràticament.

Els comitès poden establir punts de control i patrullar els carrers durant el període de confinament, supervisar la distribució d’aliments a totes les llars per a minimitzar els viatges innecessaris, en particular als ancians i altres grups vulnerables. Lluitaran activament contra els elements criminals i combatran l’especulació i els augments injustificats en els preus dels aliments i medicaments, els quals estan sent perpetrats per comerciants sense escrúpols.

També hem vist l’exemple de Xile, on els sindicats han anunciat que, a menys que el govern declari una quarantena en l’àmbit nacional, l’aplicaran ells mateixos, en forma d’una “vaga humanitària” que exclogui els sectors essencials. Aquest fet l’hauran notat els estrategs del Capital, cada cop més conscients del potencial de la revolució social en les condicions actuals, i intentaran aturar aquest procés.

Garantir l’entrega de menjar

Quan mentre milions de persones s’adonaven que la pandèmia estava creant una situació d’emergència, tinguérem escenes de compra de pànic i acaparament. Això que reflexa? Revela que la gent està atemorida per la situació a la qual hem entrat, però també mostra que no confien que les autoritats ni “el mercat” els ajudin.

Aquest fet, no obstant això, ha conduït a la situació desafortunada d’escassetat a les tendes d’aliments, la qual cosa ha conduït a casos d’especulació, amb algunes tendes apujant els preus dels béns essencials. Això només pot empitjorar encara més la situació ja difícil en què ens trobam. Per tant, els comitès de barri elegits democràticament també han de tenir els poders per a verificar els preus i, si és necessari, imposar controls de preus. Si això no es fa, a més de l’escassetat, també veurem que les capes més pobres de la societat no poden comprar el que necessiten.

Els vells i els vulnerables tindran dificultats per a fer front a tal situació. Se’ls diu que s’autoaïllin, però no poden rebre aliments essencials. Això està posant en risc a molts que haurien de sortir a comprar el que necessiten.

Hem d’exigir l’entrega organitzada d’aliments a totes les llars per a reduir la necessitat de dirigir-se a les tendes. L’organització espontània de grups de veïns que surten a cercar els necessitats i s’organitzen per a ajudar-los, confirma que la majoria de les persones no són individualistes cobdiciosos, sinó que en temps de necessitat estan disposats a unir-se col·lectivament per a ajudar els necessitats.

No obstant això, aquests grups de veïns, per a ser completament efectius, requereixen ajuda. Necessiten mitjans de transport, equips de seguretat i capacitació sobre com acostar-se a les persones vulnerables que s’autoaïllen.

Es necessiten cuines comunals per a subministrar menjars preparats, especialment per a ancians i discapacitats. En moments en què les cadenes de restaurants i bars tanquen i acomiades les persones en massa, demanam la seva expropiació per a satisfer les necessitats alimentàries de les comunitats. Aquest fet garanteix el treball dels treballadors en aquestes cadenes, al mateix temps que posarien a disposició d’altres els recursos que es necessiten amb urgència. Això ha d’estar connectat amb els grups de veïns.

Per un sistema de transport integrat de propietat pública

Un dels llocs on el risc de contagi és major és als autobusos, trens i transport subterrani. A les primeres etapes de l’esclat de la pandèmia, milions de treballadors viatjaven estrets, augmentant enormement la taxa de propagació del virus.

Una vegada que es féu evident que tals condicions eren perilloses, moltes persones deixaren de moure’s innecessàriament. Els que poden treballar des de casa han començat a fer-ho. Això ja ha reduït l’amuntegament, però no l’ha eliminat.

La resposta de les empreses del transport ha estat reduir la regularitat dels serveis, suspendre algunes rutes, etc. Per tant, precisament quan necessitam transport on es pugui mantenir el distanciament social, en reduir els serveis disponibles, aquest fet es torna immanejable. El resultat és un menor nombre de mitjans de transport saturats.

Novament, el criteri aquí és la rendibilitat. Això és inacceptable. Totes les empreses de transport han de ser assumides sense indemnització per l’Estat i integrades a un servei estatal de transport. Moltes d’aquestes companyies havien estat prèviament de propietat municipal i estatal. Haurien de ser reincorporades com a propietat pública i utilitzades d’acord amb les necessitats socials i no amb objectius lucratius. Els passatgers necessiten més espai per a viatjar de manera segura en aquestes condicions.

El personal també necessita protecció, i no haver de treballar en condicions d’amuntegament és una mesura per a defensar-los del contagi. El personal de transports també necessita tot l’equipament de seguretat necessari (màscares, viseres, guants, etc.), mentre el servei de netejar també ha d’ampliar-se de manera massiva, per a proporcionar la neteja a fons regular necessària per a ajudar a aturar la propagació del virus. Els serveis de netejar també han de ser integrats a l’empresa, eliminant la subcontractació, i els treballadors han de rebre un sou digne i se’ls han d’atorgar drets sindicals plens.

La crisi de l’habitatge

Molts treballadors estan perdent les seves feines i, especialment la generació més jove, tenen grans hipoteques o lloguers cars a pagar. Tal com estan les coses, molts s’enfronten al fet de tornar la seva casa o ser desallotjats. A diversos països, els governs han ordenat als bancs que atorguin “moratòries hipotecàries”, és a dir, retardaments temporals en els pagaments durant uns mesos. Desafortunadament, aquest no és sempre el cas quan es tracta del lloguer, el qual també ha de congelar-se durant la crisi. També hauríem d’afegir que s’han introduït “moratòries hipotecàries” per a protegir els bancs, ja que si s’hagués fet una gran onada d’impagament de les quotes mensuals de la hipoteca, aquest fet hauria empès tècnicament els bancs a la fallida. Com sempre, les mesures que pareixen prendre’s tenint en compte els interessos dels treballadors, baix el capitalisme, poden tenir una motivació molt diferent.

No obstant això, la suspensió dels pagaments de la hipoteca proporciona un alè temporal. Ara bé, a curt termini no elimina els pagaments per complet. Tard o d’hora els pagaments hauran de fer-se. Aquells treballadors que aconsegueixin feina una vegada que la crisi hagi acabat, es trobaran que hauran de fer grans pagaments. No obstant això, aquesta crisi tendrà efectes econòmics a llarg termini, i el que el sistema capitalista pot oferir, inclús un cop acabi la pandèmia, és austeritat, nivells de vida més baixos, desocupació massiva i pobresa.

Per a evitar que un gran nombre de famílies obreres perdin les seves cases plantejam, per tant, la reivindicació que els bancs cancel·lin una part del deute hipotecari. És l’única forma de resoldre concretament aquest problema. Els bancs foren rescatats amb diners públics fa més de deu anys i han obtingut enormes beneficis en el període recent. Si és cert que tots som al mateix vaixell, aleshores els bancs haurien de fer la seva part.

Altres treballadors es troben en cases de lloguer i corren el risc de ser desallotjats si no mantenen els seus pagaments. A alguns països, s’han introduït prohibicions temporals de desallotjaments. Si bé aquest fet ha de ser benvingut, no deixa de ser insuficient per a protegir les persones. Els propietaris tenen formes de pressionar els inquilins. Una d’elles és augmentar el preu del lloguer a nivells que no siguin assequibles, cosa que obliga les persones a anar-se’n. Per tant, també hi hauria d’haver una congelació de la renda i una moratòria immediata en el pagament del lloguer fins al final de la crisi. Els comitès de barri també han de desenvolupar un paper aquí i tenir una visió general de la situació i intervenir per a aturar qualsevol augment de lloguers o desallotjaments.

Aquesta situació també destaca un altre problema a llarg termini. La raó per la qual els propietaris privats poden comportar-se com ho fan és a causa de l’escassetat crònica d’habitatges socials. Al passat, la proporció d’habitatges municipals de propietat pública en comparació amb els habitatges privats era molt major. Les famílies treballadores poden allotjar-se en habitatges relativament més barats. Durant dècades, la política a la majoria dels països ha estat privatitzar, vendre el fons d’habitatges públics i impulsar les persones a convertir-se en propietaris.

El que es requereix ara és un programa intensiu de construcció d’habitatges socials per a satisfer la demanda, proporcionant un lloguer assequible. Al mateix temps, hi ha moltes cases i apartaments que estan buits a causa de l’especulació. En tals casos, aquestes propietats han de ser expropiades i afegides als fons d’habitatges públics. Un cop establert, dit programa contribuiria en gran mesura a alleujar la situació actual d’escassetat crònica d’habitatges i de lloguers exorbitants.

Drets democràtics

Per tot arreu els governs estan utilitzant legislació d’emergència per a prendre mesures per a lidiar amb la crisi. Evidentment, estam a favor de les mesures d’emergència per a requisar actes privats, expropiar hospitals privats i fer-nos càrrec de les fàbriques que produeixen equips de protecció personal.

El problema és que els governs capitalistes s’estan aprofitant de la crisi de salut per a restringir els drets democràtics, prohibint les vagues, per exemple, o limitat les llibertats polítiques, restringint la llibertat d’expressió, traient l’exercit al carrer.

Aquestes mesures no juguen cap paper en el tractament de la pandèmia i hem d’oposar-nos-hi. Els treballadors necessiten el dret a vaga per a protegir-se dels patrons que posen en risc les nostres vides i la nostra seguretat. Necessitam llibertat d’expressió per a poder denunciar el menyspreu cruel per la vida humana dels governs capitalistes.

Per tant, si s’han de fer tots es esforços per a garantir que es prenguin les mesures més efectives per a combatre la propagació del virus, no hem de permetre que la classe capitalista exploti l’emergència actual per a reduir els drets democràtics pels quals han lluitat generacions de treballadors.

Nacionalitzacions

Durant anys, el lema de la burgesia ha estat la privatització. Les grans corporacions creades per l’Estat foren dividides i venudes a preus baixos als rics. El concepte mateix de nacionalització fou ridiculitzat com una cosa que pertanyia a un passat llunyà. Ara, de sobte, el seu to ha canviat.

Alguns governs, en una admissió clara que el capitalisme no pot lidiar amb la crisi actual, intervenen hospitals privats perquè siguin utilitzats per l’Estat en les seves mesures d’emergència per a combatre la propagació del virus. Mentrestant, molts governs han declarat que poden estar disposats a avançar en la direcció de la nacionalització de qualsevol corporació important que pugui declarar-se en fallida en el proper període.

Un exemple d’això és el que va dir el ministre de Finances francès, Bruno Le Maire: “No dubtaré en utilitzar tots els mitjans disponibles per a protegir les grans empreses franceses. Això es pot fer mitjançant la recapitalització, es pot fer prenent una participació, inclús es pot fer servir el terme nacionalització si fos necessari”.

Els reformistes de dretes, els quals fins ara s’estaven entrebancant entre ells amb la pressa per afegir les seves veus a la campanya contra les nacionalitzacions, també s’han vist obligades a canviar un poc el to.

Siguem clars: al que es refereixen com a nacionalització és en realitat un rescat. Es duu a terme amb una compensació als propietaris capitalistes i, per tant, és simplement un altre mitjà de canalitzar els fons estatals a les butxaques privades. I una vegada que els fons públics s’han fet servir per a aixecar aquestes empreses de nou, es tornen a vendre als capitalistes a preus reduïts. Aquesta és una altra forma de fer que la classe treballadora pagui la crisi dels empresaris.

Els treballadors no poden acceptar aquest tipus de nacionalitzacions. No ha de ser la classe treballadora qui pagui el desastre en el qual ens han ficat els capitalistes. El que es requereix és l’expropiació sense indemnització per als empresaris. Al mateix temps, demanam l’eliminació de l’alta gerència parasitària d’aquestes empreses i la seva substitució pel control i la gestió democràtica dels treballadors.

El paper del moviment obrer

Els dirigents del moviment sindical demostren la seva incapacitat per enfrontar-se seriosament a aquesta situació. A Itàlia, per exemple, els líders sindicals col·laboraren plenament amb els patrons i el govern en insistir que la producció no s’hauria d’aturar. El seu criteri principal no era la seguretat de la força laboral, sinó mantenir la producció per temor al col·lapse econòmic.

Els treballadors italians tenien unes altres idees. Per a ells, salvar vides era el primer. Començaren a prendre mesures de vaga després de no haver aconseguir convèncer els seus caps de les fàbriques que les tancaren per a reorganitzar la feina de manera que fos més segura. Només quan els treballadors al taller començaren a prendre mesures tan decisives, els dirigents sindicals canviaren la seva posició. En lloc de dirigir, anaven molt per darrere del que es requeria.

A la Gran Bretanya, el Partit Laborista ha cancel·lat tota activitat, encara que existeix la tecnologia amb la qual podria continuar funcionant durant la pandèmia. Per tot arreu, els líders del moviment sindical han seguit tàcita o activament els plans equivocats de la classe dominant. El que es necessita és preparar un pla d’acció de la classe treballadora. En mobilitzar els treballadors als barris i les fàbriques, aquests dirigents podrien canviar el rumb dels esdeveniments molt ràpidament. La seva negativa a fer-ho és una indicació de la seva capitulació davant la classe capitalista, precisament quan està entrant a la seva crisi més profunda.

Aquest fet implica una sacsejada radical de les organitzacions obreres que existeixen. Significa que els sindicats han d’estar baix el control directe dels seus membres. Això significa que els dirigents no han de guanyar sous que es pareguin més als dels directors de la companyia que als dels treballadors que se suposa que representen. Significa que hi hagi líders que guanyin un sou mitjà dels treballadors i que estiguin subjectes a la destitució si no compleixen amb les decisions preses democràticament pels seus membres.

Això també s’aplica a aquells partits que foren creats fa molt de temps per la classe treballadora com un mitjà per a tenir la seva pròpia veu. Aquests s’han de transformar, s’ha de començar amb un procés completament democràtic per a elegir els dirigents. En aquells països on no existeixin partits obrers, com als Estats Units, és un deure del moviment sindical el fet de crear-los.

Com pagar tot això

Molta gent estaria d’acord amb què les reivindicacions anomenades anteriorment poden parèixer raonables, però plantejarien la pregunta: qui paga tot això? Se’ns diu que no hi ha suficients diners per a finançar totes aquestes mesures. Però això és clarament fals.

En primer lloc, tant la Reserva Federal dels EUA, com el Banc Central Europeu han anunciat que injectarien milers de milions de dòlars i d’euros a l’economia. A la Gran Bretanya, el govern ha anunciat un paquet de 350.000 milions de lliures, equivalent al 15 % del PIB. Itàlia, França, Espanya, Alemanya, tots els països estan anunciant paquets d’una mida similar. Quan s’enfronten a l’Harmagedon econòmic, de sobte troben recursos. Desafortunadament, la major part d’aquests doblers es destinen als capitalistes, no al servei de salut ni als treballadors. A més, aquests doblers simplement se sumen als ja alts nivells de deute públic. A una etapa posterior, se’ls demanarà als treballadors que facin sacrificis per reduir aquest deute.

No obstant això, hi ha una altra font immensa de riquesa. Als Estats Units, per exemple, l’1 % més ric de les llars estatunidenques (aproximadament 1,2 milions de famílies) tenia un patrimoni net afegit de 35 bilions de dòlars el 2019. Un estudi realitzat per l’Institut de Comptadors Públics d’Anglaterra i Gales (ICAEW) el 2017 revelà que, “en un moment en què les persones pensaven en estrènyer-se la cintura, dos terços de les empreses del Regne Unit tenien un excedent d’efectiu”.

I no només això, sinó que, des de llavors, el nivell de dipòsits i reserves en efectiu de les companyies britàniques inclús ha augmentat! “Els dipòsits en efectiu creixeren un 8 % el 2018 i han augmentat un 51 % els darrers 5 anys”. Segons Credit Suisse, l’1 % més ric del món posseeix quasi el 50 % de la riquesa mundial, mentre que la meitat inferior dels adults representa menys de l’1 % de la riquesa global total.

En temps de crisi, aquesta immensa riquesa, creada amb la feina de milions de treballadors, podria fer-se servir per a finançar totes les mesures necessàries per a combatre la propagació del COVID-19 i establir estructures i recursos per a preparar la societat per a qualsevol situació d’un futur brot de malalties mortals.

No seria irraonable imposar un impost d’emergència del 10 o el 20 % sobre la dita riquesa. I qualsevol empresa o capitalista individual que es negàs a col·laborar hauria de ser expropiada, els seus béns, confiscats, i els seus recursos, posats a disposició de l’Estat. A més, els bancs que es beneficiassin massivament dels rescats estatals haurien de ser nacionalitzats, sense indemnització, i integrats a un banc nacional de propietat pública. El mateix s’aplicaria a les companyies d’assegurances.

Si els governs de tot el món prenguessin tals mesures, no hi hauria necessitat d’augmentar el deute públic, amb tota l’austeritat posterior que es produiria més endavant. No hi hauria escassetat de recursos per a construir hospitals, invertir en investigació farmacèutica, construir cases, etc., i proporcionar un ingrés a tots els treballadors desocupats.

Per un govern obrer!

A la Gran Bretanya és clar que aquest govern Conservador estava disposat a veure morir a centenars de milers, en lloc de prendre les mesures necessàries i invertir-hi els recursos necessaris. Als EUA, Trump s’ha comportat d’una manera similar. Inclús a Itàlia, on el virus s’ha estès àmpliament per primer cop a Europa, el criteri subjacent que determinà l’acció del govern fou la rendibilitat.

No podem confiar en aquestes persones per a defensar la vida de milions de treballadors. Se’ns diu que aquest no és el moment de plantejar diferències polítiques, sinó que tots hem d’unir-nos. El nacionalisme i el patriotisme es promouen per tot arreu. Ens diuen que tots estam en el mateix bàndol. Però això és completament fals. A qui se’ls demana que paguin aquesta crisi són als que menys s’ho poden permetre, els treballadors, els joves i els ancians.

Necessitam governs que representin els interessos de la classe treballadora a tots els països. El programa que hem descrit anteriorment només pot ser dut a terme per partits i líders que representin la classe treballadora i els seus interessos. En dur el poder a governs dels treballadors a tots els països, finalment podrem utilitzar els recursos immensos disponibles a escala mundial i establir una resposta autènticament global a la crisi actual.

Internacionalisme i cooperació obrera

Al segle xxi existeixen dos obstacles fonamentals per a un major desenvolupament de les forces productives baix el capitalisme: la propietat privada dels mitjans de producció i l’Estat nacional. Això es confirma gràficament amb la crisi actual.

L’economia de mercat ha fracassat abismalment. L’objectiu del benefici posa en perill la vida de milions de persones. És hora de posar-hi punt final. En lloc d’això, el que es necessita és una economia planificada de propietat pública. El control i la gestió democràtics dels treballadors hauria de ser el mètode introduït per a supervisar el procés productiu.

A aquesta economia, els recursos es podrien orientar ràpidament per a satisfer les necessitats del moment. La producció podria aturar-se sense haver de  considerar la pèrdua de beneficis dels propietaris privats. Els treballadors obligats a romandre a casa podrien rebre un ingrés regular. Ningú no patiria el risc de ser desallotjat en mans de propietaris privats. En poques paraules, això significa introduir el socialisme a escala global. Totes les condicions han madurat perquè es converteixi en realitat.

Boris Johnson i altres polítics burgesos han comparat la crisi actual amb un escenari de guerra. Però durant la Segona Guerra Mundial a la Gran Bretanya, com es comportà el govern?, Digueren «que el mercat decideixi»?, que l’Estat no hi ha d’intervenir? No, no ho feren. Utilitzaren l’Estat per a centralitzar la producció, nacionalitzaren les indústries de guerra i introduïren mesures de planificació central.

Tot això, evidentment, no significava que Gran Bretanya es convertís en un país socialista. El control encara romania fermament en mans dels banquers i els capitalistes. Però es veieren obligats a introduir certes mesures de planificació centralitzada i inclús de nacionalització, pel senzill motiu que aquests mètodes ofereixen resultats millors. Així, a la pràctica, la superioritat de la planificació socialista sobre l’anarquia del mercat fou admesa inclús per aquells que eren els enemics més amargs del socialisme

La Xina és avui, sens dubte, un país capitalista. Però és una forma peculiar de capitalisme, que encara conserva alguns elements de la planificació centralitzada i de les indústries controlades per l’Estat que heretà del passat. Són precisament aquests elements els que donaren a la Xina un avantatge colossal per a combatre la pandèmia actual, amb resultats força notables. Aquest fet s’ha comentat per persones que normalment no simpatitzarien amb el socialisme.

Els avantatges que va tenir la Xina en enfrontar-se al brot de Wuhan fou que pogué tancar una gran àrea amb uns 50 milions de persones, mentre que feia servir els recursos de la resta del país per a ajudar a les persones bloquejades. Pogueren enviar infermeres i metges d’altres parts del país; pogueren enviar recursos de tot el país.

Itàlia s’enfrontà a una situació molt diferent. No rebé ajuda de la resta d’Europa. De fet, països com Alemanya bloquejaren l’exportació de mascaretes, per exemple, pensant en termes nacionalistes a un termini molt curt. Si hi hagués hagut una operació coordinada internacionalment, les coses podrien haver estat molt diferents.

S’ha d’assenyalar que el que els metges xinesos diuen actualment que s’ha de fer a Itàlia. Han observat la situació del país i per la seva experiència de com combateren el virus a Wuhan, opinen que encara hi ha massa moviment de persones pels carrers. Això confirma el que hem anat dient des que esclatà aquest nou virus: tota la producció no essencial s’ha d’aturar.

Itàlia podria haver estat tancada totalment, amb la resta d’Europa enviant-hi recursos materials i humans per a combatre la propagació inicial del virus. En fer-ho, el període de bloqueig podria haver estat més curt i més efectiu. En canvi, teníem cada Estat membre de la Unió Europea actuant de maneres diferents i a velocitats diferents.

El resultat de tot plegat és que el virus es propagà molt més ràpidament a Itàlia i ha estat un factor important que contribuí a la propagació a tot Europa. Ara, tot Europa s’enfronta a la situació a la qual es troba Itàlia, i l’emergència és molt pitjor de la necessària.

Això exposa la Unió Europea com el que és, un organisme que defensa només els interessos de les grans corporacions capitalistes. Quan es tracta d’imposar mesures d’austeritat a països com Grècia o Itàlia, hi troben voluntat i mitjans per fer-ho. Però quan es tracta de salvar la vida de milions de persones, demostra no només ser inútil, sinó que en realitat és un factor que agreuja la situació. Demostra sens dubte que el capitalisme ha fracassat.

Alguns analistes burgesos seriosos s’adonen que el seu sistema està condemnat. Un exemple n’és el que la revista The Australian publicà fa poc: “Macquarie Wealth Management, el braç borsari del cor bategant del capitalisme australià, Macquarie Group, advertí que el ‘capitalisme convencional s’està morint’ i el món es dirigeix a ‘quelcom que estarà més a prop d’una versió del comunisme’.

Com sonen de certes aquestes paraules! El que es requereix és un esforç global per a combatre el perill al qual s’enfronta la humanitat avui. Això no es pot aconseguir quan el que ho determina tot és la recerca de beneficis per a un grapat de capitalistes que posseeixen els mitjans de producció. El que es requereix és producció per a atendre les necessitats socials!

Molta gent ara comença a adonar-se que l’anomenada economia de mercat és completament inadequada per a fer front a les necessitats de la crisi actual. També s’adonen que la qüestió d’un pla internacional de producció és absolutament incontestable. La qüestió del socialisme ja no es pot negar. Evidentment, quan deim socialisme, no ens referim a la caricatura totalitària i burocràtica que existia a la Unió Soviètica o a la Xina maoista. El socialisme genuí és democràtic o no és res. El socialisme autèntic només pot aconseguir-se baix un règim de democràcia obrera, amb una economia nacionalitzada i planificada baix el control i la gestió directes dels treballadors.

Per això lluita el Corrent Marxista Internacional a tots els països on té presència. Us convidam a tots a que us uniu a nosaltres en aquest esforç per a proporcionar a la classe treballadora mundial i a la joventut les polítiques i el programa que requereixen per a treure la humanitat de la barbàrie a la qual el capitalisme ens ha arrossegat. L’alternativa si no, és que la societat s’enfonsi en les profunditats de la barbàrie a una escala molt major que la que veiérem a la dècada de 1930. Uneix-te a nosaltres en aquesta lluita!

Londres, 20 de març de 2020