La quarta pròrroga i les estratègies de les dretes

El dimarts 5 s’encenien les alarmes del Govern després de l’anunci de l’PP de votar en contra de la pròrroga de l’Estat d’Alarma, al que es van sumar ERC i les vacil·lacions de Ciutadans i del PNB. Això va obligar el Govern a negociar i arribar a un acord amb aquests últims per salvar la quarta pròrroga de l’Estat d’Alarma. Finalment, el PP es va abstenir, quedant-se aixi les seves amenaces en un truc.

Els comentaristes d’esquerres sovint es lamenten del caràcter bàrbar i endarrerit de la dreta espanyola, contraposant-lo a altres partits conservadors i liberals d’Europa occidental, suposadament més civilitzats i responsables. No podem aquí entrar en detall en el desastre que ha provocat la gestió de la pandèmia per part de Partit Conservador al Regne Unit, ni en el descontentament i la ràbia que estan generant les polítiques antisocials de Macron a França, a més d’altres exemples globals de com, en última instància, no hi ha dreta que no ataqui frontalment la classe treballadora quan és necessari per als interessos de la classe dominant. En qualsevol cas, la barroeria i l’endarreriment de la dreta espanyola no són més que un reflex de la barroeria i l’endarreriment de la burgesia espanyola, especialment dels esglaons mitjans i baixos de la mateixa.

Ciutadans trenca amb Colom

Podríem pensar que Ciutadans va ser escombrat a les urnes pel seu gir a la ultradreta i que la foto de Colom va ser la condemna d’Albert Rivera. La veritat és que, si hi ha hagut un partit que ha promogut el nacionalisme espanyol més agressiu en l’últim període, aquest ha sigut Ciutadans; especialment a Catalunya, on l’agitació nacionalista de Ciutadans va adquirir la forma de veritable escuadrismo parafeixista.  La foto de Colom és la conseqüència lògica de la polarització nacional posterior a l’1 d’octubre, però amb ella Ciutadans va sortir del paper de frontissa pel que va ser promogut per l’IBEX-35, entrant en una pugna amb Vox i el PP per al lideratge de la dreta. Els resultats són coneguts: la premsa burgesa va destrossar el seu anterior protegit i Ciutadans es va estavellar a les urnes davant de la solidesa del PP i l’ascens de Vox, ascens que el mateix Rivera va facilitar amb la seva política.

Amb aquest acord per a la pròrroga l’Estat d’Alarma, Inés Arrimadas trenca el “bloc de Colom” i col·loca ciutadans en la posició en què el vol la gran burgesia, la d’un partit auxiliar per a les dues principals forces del règim de l’78, capaç de garantir la “governabilitat” i l’aplicació de les polítiques liberals exigides per la patronal. En el cas concret d’aquest acord, Ciutadans compromet el Govern a negociar les polítiques econòmiques i socials, com la prolongació dels ERTEs després de l’Estat d’Alarma (el que suposarà l’exacció de més recursos públics en benefici dels empresaris), els ajuts a les Pimes i als autònoms (la base electoral de Ciutadans) i tot el conjunt d’ajudes socials, en una taula en la qual l’Eurogrup i l’IBEX-35 estaran representats, per partida doble, per Ciutadans i pel mateix equip econòmic del Govern. Les perspectives per a la classe treballadora són dolentes amb aquest acord, que va sotmetre a una pressió descomunal els ministres d’UP.

El paper del PNB

A més de l’acord amb Ciutadans, no hem de deixar passar que el PNB no ha fet altra cosa des de l’inici de la crisi que salvaguardar els interessos del teixit empresarial basc per davant dels interessos de la salut pública. Primer demanant que fos cada comunitat autònoma la que decidís quins serveis parar i quins no quan es van paralitzar els sectors no essencials, perquè els empresaris bascos no estiguessin en una situació desfavorable al mercat exterior. Més tard es van oposar a l’ingrés mínim vital i en l’última setmana han anteposat els seus propis interessos partidistes oferint el seu vot favorable a la pròrroga de l’Estat d’Alarma a canvi de poder celebrar eleccions autonòmiques.

És clar que si alguna cosa s’ha tornat a evidenciar amb les negociacions i els acords de l’Estat d’Alarma és que les concessions del Govern sempre cauen a la mateixa banda, la de la burgesia i que és això precisament el que dóna ales a la dreta per continuar tractant de treure profit polític de la greu situació en què ens trobem.

La maniobra sobreactuada del PP

El Partit Popular intenta aprofitar de la por i la incertesa que aquesta crisi, i la gestió de la mateixa per part de Govern, està generant entre les masses. La seva demagògia i la seva sobreactuació contrasten, però, amb les dades objectives de la gestió de la crisi sanitària a les comunitats autònomes que governen. Aquest és el cas especialment de la Comunitat de Madrid i d’Andalusia.

El PP porta vint anys de govern ininterromput a la regió de la capital, i és en aquesta on més lluny han arribat les privatitzacions i les retallades en la sanitat pública i els serveis socials. El resultat d’això és que Madrid i la seva regió concentren més d’un terç del total de contagiats i morts per la Covid-19 a l’Estat espanyol, més de la meitat d’aquests en residències de gent gran que, no oblidem, estan privatitzades en la seva gran  majoria. L’estat ruïnós de la sanitat pública madrilenya va forçar el govern regional a habilitar un hospital de camp a les instal·lacions de la Fira de Madrid (Ifema) i a contractar milers de sanitaris. A aquests sanitaris, un cop passada la fase crítica de l’epidèmia, no els han renovat els seus contractes, tornant a l’atur després de posar en risc la seva salut en uns hospitals saturats i sense comptar amb els EPI adequats.

A això cal afegir la gestió del tancament de l’hospital de camp d’Ifema, amb festa inclosa, la contractació dels menús escolars amb una multinacional de menjar ràpid i un rosari de declaracions absurdes de la presidenta Díaz Ayuso, que cada dia dóna més la impressió de ser una persona totalment trasbalsada i incapacitada per governar.

Un punt d’inflexió en la situació caòtica de la Comunitat de Madrid ha estat la recent dimissió de la responsable de salut pública, que s’oposava al fet que la comunitat passés a la fase 1 de la desescalada (per a la qual és evident que no està preparada). La mateixa Díaz Ayuso ha reconegut que aquest canvi de fase és una demanda de la patronal i que la responsable dimitida ha deixat el seu càrrec perquè no estava disposada a ser responsable d’aquesta decisió temerària. En un informe intern, publicat per la Cadena Ser, la pròpia Conselleria de Salut admet que Madrid no compleix ni de lluny els criteris per passar a la fase 1 de la desescalada, el que confirma que Díaz Ayuso i el seu equip estaven enganyant la gent  per obtenir una decisió del Govern que hagués posat en risc la majoria dels madrilenys per beneficiar un grapat d’empresaris.

Andalusia no es compta entre les comunitats més afectades pel Covid-19, les seves dades són comparativament bones, especialment a les províncies d’Almeria i Huelva. Tot i això, Andalusia és la comunitat amb el major nombre de sanitaris contagiats de tot l’Estat. Malgrat totes les promeses del govern PP-Ciutadans de no retallar la sanitat, aquestes retallades s’han dut a terme i s’han traduït en una manca clamorosa d’EPI i en una explotació i desprotecció atroç dels treballadors del Servei Andalús de Salut (SAS ) i dels serveis externalitzats. La resposta de la Junta, a través de la gerència del SAS, ha estat amenaçar amb expedients i sancions els treballadors sanitaris que s’atrevissin a denunciar en públic aquesta situació. Malgrat això, la Fiscalia de Granada ha obert diligències contra el SAS i l’empresa encarregada de la neteja a la Ciutat Sanitària Verge de les Neus, Clece S.A. (De Florentino Pérez) arran de la denúncia presentada pel Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT), per la manca d’EPI amb la qual han hagut de treballar les netejadores d’aquests hospitals.

A més d’això, el govern andalús del PP i Ciutadans ha aprofitat de la crisi sanitària per aprovar un decret (més tard recorregut pel Govern davant el Tribunal Constitucional) que, amb l’excusa de “alleugerir els tràmits burocràtics per a l’activitat productiva”, venia al millor postor els mitjans de comunicació públics municipals i amenaçava el patrimoni cultural i natural d’Andalusia. També, i sense decret, la Junta va canviar de facto l’escut de la comunitat autònoma, regulat per l’Estatut d’Autonomia, afegint-hi la llorejada franquista i la corona reial, en un nou acte de menyspreu a la comunitat que governen. Malgrat les bones maneres i la moderació aparent de Moreno Bonilla, la gestió del govern andalús està contribuint al desastre sanitari i econòmic i a la campanya d’histèria reaccionària del PP i Vox a nivell estatal.

La intoxicació de Vox

Vox apareix en aquesta crisi com el partit més visceralment oposat a qualsevol mesura que pugui prendre el govern, tant en l’aspecte sanitari com en l’econòmic i social. Aquests demagogs reaccionaris han llançat una campanya d’intoxicació i mentides en el pitjor estil de l’oposició veneçolana, amb el mateix llenguatge colpista.  Vox tracta de pescar en l’ambient de por que hi ha entre àmplies capes de petits propietaris davant l’enormitat de la crisi econòmica que el virus ha desencadenat, aprofitant aquesta incertesa i l’odi cerval d’aquests sectors cap al govern de coalició i cap a Units Podem, en particular. Vox s’erigeix, d’aquesta manera, com el portaveu més resolt d’aquestes capes mitjanes i baixes de la patronal, la seva principal base social, que exigeixen el retorn sense restriccions de l’activitat econòmica, per sobre de la salut dels treballadors. Aquesta posició d’aquests sectors empresarials és la que està darrere del lockout encobert que han llançat els empresaris de l’hostaleria amb el lema “millor tancat que arruïnat”.

Vox ha construït aquests anys una sòlida base de suport en els Cossos i Forces de Seguretat de l’Estat (FCSE), a través del seu control del “sindicat” Jusapol i aprofitant, evidentment, del caràcter profundament reaccionari dels cossos repressius, heretats intactes de la dictadura franquista. Malgrat que, amb la seva demagògia pestilent, Vox critiqui la retallada de llibertats individuals que suposa l’Estat d’Alarma, i fins i tot fan crides a manifestar-se al carrer malgrat que estigui prohibit, l’Estat d’Alarma reforça la posició de Vox a les FCSE. El protagonisme i permissivitat que el Govern li ha donat a aquestes i a l’Exèrcit, que han protagonitzat a més un gran nombre de casos d’abús policial i detencions i sancions arbitràries emparant-se en la Llei mordassa del PP (que aquest govern es nega a derogar) està encoratjant els elements més reaccionaris de les FCSE que estan sota l’ala de Vox i que aprofitaran qualsevol oportunitat per passar comptes amb l’esquerra i la classe treballadora.

Estat d’Alarma, si o no?

Com ja hem fet referència en altres articles, els marxistes estem a favor de mesures de disciplina social, que s’han demostrat efectives per evitar l’expansió del virus. No obstant això, no compartim la forma en que el Govern les està executant, amb la presència desproporcionada de la policia i l’exèrcit. La nostra postura des del principi ha estat que les mesures de confinament han d’estar dirigides i controlades per la classe treballadora, a través de comitès d’emergència i de barri.

Però si alguna cosa contempla l’Estat d’Alarma, en el que estem completament d’acord, és la possibilitat que ofereix al Govern d’intervenció de l’economia. Això és una cosa fonamental que permetria tant tenir més recursos per afrontar la crisi sanitària com  per afrontar les conseqüències devastadores que estan patint centenars de milers de famílies treballadores.

El Govern en tot moment ha preferit aprovar reformes que, si bé són necessàries com l’aprovació de subsidis extraordinaris, prohibir els talls de subministraments bàsics o la moratòria de les hipoteques, no són suficients per atendre totes les famílies treballadores. Molts treballadors esperen amb desesperació l’aprovació de l’ingrés mínim vital que no acaba d’arribar i que quan ho faci no sabrem en quins termes. Un mes ha passat des que es van aprovar els subsidis extraordinaris per a empleades de llar i treballadors temporals fins que s’ha aprovat el procediment per a sol·licitar-los.

No hi ha dubte que la pèrdua de suport d’ERC és realment, mal que li pesi a la dreta, el que ha posat en una situació molt complicada al Govern, no només en la pròrroga de l’Estat d’Alarma, sinó també ha evidenciat la fragilitat del Govern de cara a l’aprovació dels pròxims pressupostos i per tant a la continuïtat de la legislatura.  Ostatge de la política de confrontació de Torra amb el Govern Central, ERC es veu obligat a no ser vist a Catalunya com un suport cec d’un Govern que no acaba de donar una resposta completa a les necessitats dels treballadors i les treballadores.

La sobreactuació i hipocresia de la dreta només pot tenir ressò en la base social del Govern mentre aquest no solucioni, sense vacil·lacions, les principals necessitats de la classe treballadora. Mentre es satisfacin les exigències de la burgesia, el govern haurà de fer equilibris a esquerra i dreta per mantenir l’Estat d’Alarma i a mig termini, evitar la seva caiguda.

Si el Govern es decidís prendre mesures d’intervenció de l’economia i garantís veritablement uns mínims vitals a tots els treballadors i les treballadores, no li faltarien els suports per l’esquerra. Es podria oposar ERC a l’ingrés mínim vital? S’oposarien la CUP i Bildu a la nacionalització de les grans empreses? I el més important, si implantés un veritable programa socialista d’intervenció de l’economia, tindria sens dubte el suport dels treballadors i les treballadores. Ja podria la dreta cridar fins esgargamellar, que seria inútil.