La Revolució de Saur de l’Afganistan: la revolució suprimida de la historia

Quan s’acosta un nou regnat de terror talibà a l’Afganistan, convé recordar una pàgina gloriosa i oblidada de la història d’aquest país, la Revolució de Saur de 1978, que va portar enormes avenços socials. L’origen dels talibans és aquí, quan l’imperialisme dels EUA va crear, finançar i armar al gihadisme islamista per acabar amb el règim comunista. Republiquems aquest article de Lal Jan sobre aquest esdeveniment.

El sud d’Àsia és ben conegut per celebrar nombroses efemèrides. No obstant això, la Revolució de Saur, que va tenir lloc el 27 d’abril de 1978, ha estat tendenciosament suprimida dels annals de la història de la regió. Des dels dramàtics esdeveniments que van conduir a la revolució i les subsegüents profundes i radicals reformes que la van seguir, els grans mitjans, la intel·lectualitat i la historiografia oficial han distorsionat, devaluat i tractat d’eliminar el record d’aquest gloriós episodi del passat de l’Afganistan. Aquesta revolució es va atrevir a alliberar les masses oprimides de la regió de segles de brutal despotisme i de ferotge devastació d’imperialistes de diferent tipus. Encara avui, aquesta revolució segueix sent l’única torxa per a les masses explotades d’aquesta tràgica regió governada pel capitalisme més mafiós sota hegemonia imperialista, assenyalant la sortida al patiment i devastació actuals.

Els esbirros de la burgesia han equiparat deliberadament la Revolució de Saur amb l’ocupació de l’Afganistan pels exèrcits soviètics i han ocultat criminalment que les tropes russes van entrar a l’Afganistan divuit mesos després de la revolució, el 29 de desembre de 1979. Els primers dos presidents de l’Afganistan post-revolucionari i dirigents de la facció Jalq del Partit Democràtic de el Poble d’Afganistan (PDPA), Nur Mohammed Taraki i Hafizullah Amin, tenien poca fe en el règim burocràtic que governava a la Unió Soviètica i es van oposar vehementment a qualsevol intervenció estrangera, incloent el de la Unió Soviètica. Taraki va ser assassinat al principi de la revolució, més que probablement pel KGB o la facció pro-Moscou del PDPA, qui a més a més van matar a Hafizullah Amin en la vigília de la intervenció russa.

És correcte afirmar que la Revolució de Saur va ser imposada des de dalt en una insurrecció revolucionària de l’exèrcit amb debilitats organitzatives i polítiques – no va ser una revolució socialista clàssica des d’un punt de vista marxista. No obstant això, cap altre esdeveniment en la història del sud d’Àsia es pot comparar amb el cop que aquesta va clavar contra la tirania feudal, el primitivisme tribal, l’opressió religiosa i l’explotació capitalista i imperialista. Aquesta va ser una revolució per decret, que va ser immediatament recolzada per milions d’afganesos oprimits. Aquests decrets van ser dirigits contra les formes més extremes de coacció prevalents en la societat. Per exemple, el decret número 6 va cancel·lar els deutes, préstecs, hipoteques i rendes degudes pels camperols a usurers i grans terratinents (en la major part dels casos aquests deutes s’heretaven de generació en generació). El decret va eximir completament a “les persones sense terra que treballen per a un terratinent com pagesos o jornalers” de pagar qualsevol deute o renda a terratinents i usurers.

El decret número 7 tenia la funció “d’assegurar la igualtat de drets entre homes i dones en l’àmbit legal, eliminar les injustes relacions patriarcals i feudals entre marit i dona”. També va criminalitzar: 1. el casament de nenes a canvi de diners o béns; 2. el matrimoni forçós; 3. actes impedint a una vídua, per qüestions familiars o tribals, tornar-se a casar voluntàriament o forçant-li a casar-se contra la seva voluntat. També es va fixar l’edat de matrimoni a 16 anys per a les dones i 18 per als homes, prohibint així el matrimoni infantil.

El decret número 8 va confiscar les terres propietat dels senyors feudals i de la destituïda família reial sense compensació i la va redistribuir entre els camperols sense terra i els petits propietaris. L’objectiu del decret era en primer lloc “eliminar les relacions feudals i pre-feudals de l’ordre econòmic i social de país”.

Altres polítiques radicals posades en pràctica per la Revolució de Saur van ser la cancel·lació de les rendes, la distribució equitativa de l’aigua i l’establiment de cooperatives camperoles. Es van llançar grans campanyes d’alfabetització (en 1984 un milió i mig de persones havien completat cursos d’alfabetització, i en aquest mateix any 20.000 cursos per a llegir i escriure amb 377.000 estudiants estaven en funcionament al país). L’objectiu era erradicar l’analfabetisme per a l’any 1986 en àrees urbanes i per a 1990 a tot l’Afganistan. En el període previ a la Revolució de Saur, només 5.265 persones havien completat cursos d’alfabetització. La direcció del PDPA (Jalq) va publicar aquests decrets abans de la intervenció russa. L’objectiu era enderrocar el sistema, l’oligarquia del capital i l’Estat, per poder començar a aplicar reformes. La Revolució de Saur va demostrar una vegada més que als països neo-colonials ni tan sols les tasques bàsiques de la revolució democràtic burgesa es poden dur a terme sota el govern de la corrupta burgesia colonial.

Aquestes mesures radicals anunciaven la fi dels interessos imperialistes i del sistema capitalista/feudal a tota la regió. La revolució va sacsejar els passadissos dels centres de poder des d’Islamabad a Riad i de Londres a Washington. Per frenar la transformació revolucionària de l’Afganistan, la CIA va llançar la major operació contrarevolucionària de la seva història. Aquesta era la gihad de l’imperialisme contra els “infidels comunistes”. La insurgència reaccionària va sembrar el caos a la regió. Els imperialistes i el seu menyspreable esbirro Zia ul Haq, el dictador militar del Pakistan, van conrear i fomentar la bestial amenaça de l’islamisme fonamentalista amb una àmplia xarxa de tràfic de drogues, contraban d’armes i crim organitzat que avui dia es coneix com a “talibà” . Ara s’ha convertit en el monstre de Frankenstein a ulls dels seus creadors. Tal ha estat la devastació sembrada per aquesta guerra contrarevolucionària de l’imperialisme que al llarg de trenta-sis anys la regió s’ha anat sumint en un sagnant conflicte que ha arruïnat les vides de diverses generacions d’afganesos.

El que s’ha demostrat vívidament és que no hi ha sortida a aquesta guerra de desgast, violència i caos en el marc de l’actual sistema socioeconòmic. La revolució i la contrarevolució a l’Afganistan han tret a la llum l’absurd de la “Línia Durand” traçada artificialment el 1893 per disseccionar la nació viva i dinàmica dels paixtus. Això també assenyala el fet que l’Afganistan i el Pakistan estan íntegrament connectats i que només una perspectiva revolucionària unificada pot superar la barbàrie religiosa i imperialista en la qual la regió està embolicada. Nur Mohammed Taraki, líder de la Revolució de Saur, va defensar sense fissures la necessitat de donar un caràcter internacional al socialisme per assegurar el seu èxit i la supervivència de les transformacions revolucionàries.

En un discurs amb motiu del primer aniversari de la Revolució de Saur, el 27 d’abril de 1979, Nur Mohammed Tarakai va afirmar:

“Li dono l’enhorabona als meus compatriotes, als valents soldats, als meus germans paixtus i balutxis, i als treballadors d’Àsia, Àfrica, Europa i Amèrica en el primer aniversari de la Revolució de Saur. La Revolució de Saur no es limita als treballadors i soldats de l’Afganistan. És la revolució dels obrers i les masses oprimides de tot el món. Aquesta revolució, que ha estat portada a terme per soldats armats sota la direcció del partit Jalq, ha estat un gran èxit i una victòria per als treballadors de tot el món. La gran Revolució d’Octubre de 1917 va sacsejar a tot el món. Aquesta revolució és font d’inspiració i orientació per a la nostra revolució, que de nou ha començat a sacsejar el món. “

Aquesta és la veritable essència de la Revolució d’Saur i un missatge a la nova generació d’obrers i a les masses oprimides a la regió i el món. Ni més ni menys que una revolució socialista pot salvar la regió d’aquest episodi punyent de guerres, caos, pobresa i misèria.