La salut mental no pot ser un negoci

Les dades sobre els suïcidis són cada vegada més demolidores. És la primera causa de mort no natural a Espanya, amb 3.941 suïcidis el 2020. Ja són 28 anys seguits sense baixar de les 3.000 morts anuals. L’any passat, les trucades a la Fundació Anar per casos d’ideació suïcida en menors d’edat van pujar un 145%, mentre que el Telèfon de l’Esperança va rebre 4.935 trucades de temàtica suïcida i 205 mentre s’estava produint el suïcidi.

Com ja hem explicat abans, encara que és una problemàtica creada per nombroses causes, la relació entre els suïcidis i el propi sistema capitalista és innegable. Això també s’ha pogut veure en un recent estudi de Nature, que ha demostrat que les trucades a línies d’atenció psicològica per tendències suïcides van augmentar quan, durant la pandèmia, es van implementar mesures estrictes i es van reduir quan van arribar les ajudes econòmiques.

Sembla impensable que un país desenvolupat no pugui fer res per a reduir la seva taxa de suïcidis, ni tan sols per a parar el seu augment; però la realitat és que, dins d’aquest sistema econòmic, la salut mental és un altre mercat més.

Dins de la sanitat pública, 4.000 professionals de psicologia a l’any, en la seva majoria capacitats per a exercir la professió a la qual opositen, es veuen coartats per un sistema que únicament ofereix 200 places (comptant que abans de 2018 no arribaven a 150). Després, aquestes 200 persones es formaran durant 4 anys en hospitals públics i amb inversió pública, per a després no tenir una plaça en el sistema sanitari, excepte vacants ocasionals.

Mentrestant, els psicòlegs clínics que estan exercint es veuen obligats a donar cites de 20 minuts amb mesos de diferència entre l’una i l’altra, la qual cosa fa que l’efectivitat de les intervencions que duen a terme sigui molt menor. No hi ha una assignació temporal en funció de les necessitats de cada cas, només un sistema sanitari tan ofegat de casos i mancat de recursos que fa el que pot per mantenir-se a flotació.

Això és una clara mostra de com sota el capitalisme es malgasten els recursos disponibles en pro d’una rendibilitat econòmica que poc té a veure amb les necessitats reals de la societat. En conseqüència, la teràpia privada sorgeix com l’única opció viable, la qual cosa implica que tant la visita al psicòleg com la freqüència de les visites no depengui de la gravetat del problema, sinó de si es té els diners suficients per a pagar el tractament.

En aquest àmbit, el capital de qui empren el negoci preval sobre el valor del treball, sent pràcticament la norma ser “fals autònom” o cobrar en negre i rebre un percentatge del preu de la teràpia que estàs donant (50% en alguns casos, però pot ser també un 30% o 20%). Amb aquesta perspectiva, l’ajuda efectiva i la maximització de beneficis no tenen perquè anar de la mà. Això queda a l’elecció del capitalista de torn, que pot decidir si vol fer prevaler el seu benefici econòmic o la reinversió del que guanya en la qualitat de l’atenció als seus pacients (disminuint la rotació de la plantilla, invertint en la seva formació continuada, garantint-los una qualitat de vida que asseguri que estiguin en el millor estat possible per a donar aquesta teràpia, etc.).

Tot això, compartint mercat amb la indústria legal que més diners guanya en el món. Els fàrmacs són positius sota determinades circumstàncies, però la realitat és que s’usen com a primera i única opció amb massa facilitat. Si una persona deprimida té idees suïcides elaborades, està en atur, no té suport social i té poques habilitats de gestió emocional, la medicació per si sola frenarà els símptomes més visibles; però si no s’intervé sobre les causes que generen i mantenen el problema, únicament s’ajornarà l’inevitable.

Clarament, un sistema que posa per sobre de tot l’anarquia de mercat i treure el màxim benefici econòmic possible no és capaç d’oferir una resposta planificada, amb els recursos dels quals efectivament disposa, a una problemàtica social tan greu com són els suïcidis. Només acabant amb el sistema capitalista podrem començar a resoldre realment aquest greu problema.