La suspensió del tercer grau dels presos polítics: un nou atac repressiu

El darrer 28 de juliol el jutjat de penitenciaria número 5 de Catalunya, recolzant-se en les recomanacions del Tribunal Suprem, va suspendre el tercer grau a Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn, que els permetia gaudir de condicions de semi-llibertat. La situació de Jordi Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa també està sota revisió i serà recorreguda en els propers dies per la fiscalia.

 

• 

La suspensió del tercer grau reflecteix l’actitud autoritària i xovinista de la judicatura, i de l’Estat espanyol en el seu conjunt, irremeiablement hostil al dret a l’autodeterminació. No han oblidat els esdeveniments de l’u d’octubre i l’amenaça que van suposar per al règim. Nosaltres no compartim l’estratègia d’ERC-JxCAT, però entenem que qui ha de retre comptes amb ells no és la judicatura neofranquista del règim, sinó (i per motius ben diferents) el jovent, els treballadors i el moviment republicà català. Per altra banda, la decisió de suspendre el tercer grau també respon al desig de silenciar les veus dels presos, que van aprofitar les condicions de semi-llibertat per fer agitació política, particularment en el cas de Jordi Cuixart, que va animar el jovent a desobeir les lleis injustes de l’Estat. Cap també especular que aquesta decisió, encoratjada pel Tribunal Suprem, cerca desestabilitzar el govern de coalició del PSOE-UP, que fins ara ha depès del suport d’ERC, i que és una peça clau en les negociacions per als futurs pressupostos estatals. Aquest govern es caracteritza per la seva moderació i apocament envers els poders econòmics i polítics, incloent la seva fredor cap a la situació dels presos i cap a la qüestió nacional catalana. La resposta dels ministres a aquesta provocació de la judicatura ha posat de relleu novament aquesta covardia, amb el silenci predictible del PSOE i la postura llastimosa de Pablo Iglesias, que acata la decisió dels jutges i ressalta que no comparteix “en absolut” el “projecte polític” dels presos. Tanmateix, fins i tot la insegura i contradictòria retòrica esquerrana i les vagues promeses socials i democràtiques de la coalició resulten intolerables per a l’aparell de l’Estat, heretat de soca-rel del franquisme, i per als seus amos: els grans capitalistes, que no toleren cap questionament, per mínim que sigui, dels seus privilegis i profits, sobretot en condicions de crisi econòmica. Amb la seva actitud apologètica i passiva, els ministres del PSOE-UP esperen apaivagar la judicatura, però en realitat l’encoratgen i preparen el terreny per a més provacions.  

La duresa del càstig als presos polítics, empresonats per tractar de dur a terme el seu mandat democràtic l’u d’octubre, contrasta palesament amb la suavitat del tracte al rei emèrit Joan Carles, sobre qui cada dia es filtren més notícies de les seves escandaloses i desvergonyides corrupteles, o del seu gendre Iñaki Urdangarín, que gaudeix de condicions penitenciàries privilegiades. A l’Estat burgès, fins i tot a les repúbliques més democràtiques, la justícia no és neutral, sinó que està al servei dels rics i poderosos. Al règim del 78, un sistema polític especialment regressiu i autoritat, aquesta veritat és especialment crua i descarada. Per als pobres, els immigrants, els activistes socials, els sindicalistes, els músics i artistes dissidents i els militants independentistes, puny de ferro; per a la Casa Reial, els polítics del PP i del PSOE, els empresaris corruptes i explotadors, els masclistes i assetjadors i els feixistes, guant de seda.

Com respondre a aquest nou atac als drets democràtics? Tant els presos polítics com els caps d’UP han respost a la suspensió del tercer grau amb noves crides al “diàleg”. El que ens hem de demanar és: diàleg amb qui i per a què? Dins del marc del règim del 78 el dret a l’autodeterminació està vetat, malgrat les il·lusions i desitjos dels ministres d’UP i els dirigents d’ERC-JxCAT. En realitat, la seva política poruga no ha aconseguit res per als presos i només ha convidat nous atacs antidemocràtics. Les altes esferes de l’Estat, opaques i profundament antidemocràtiques, mai no permetran el qüestionant de la unitat d’Espanya, és a dir, la inviolabilitat de les institucions i del sistema polític del què emanen tots els seus privilegis. Sense enfrontar-se al règim del 78 és impossible assolir el dret a l’autodeterminació. En el millor dels casos, l’Estat només atorgarà engrunes insignificants. I aixecar-se contra l’Estat implica lluitar contra el sistema capitalista en què es sosté i al qual està lligat per milers de fils. La nova crisi capitalista mundial impactarà durament l’Estat espanyol i aprofundirà el descrèdit de les seves institucions. Cal lligar la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya amb la lluita per als drets socials, democràtics i econòmics arreu de l’Estat. La CUP està en una posició privilegiada per esdevenir la direcció revolucionària que aquest moviment necessita per triomfar. La lluita conjunta al carrer amb ERC-JxCAT i entitats afins en defensa dels drets democràtics (en la mesura en què aquests estiguin disposats a mobilitzar-se) no és incompatible amb una crítica política al processisime, al què hem de contraposar un programa clar de ruptura revolucionària amb l’Estat i el capitalisme.