La vaga de tramvies del 1951

Ara fa setanta anys, Barcelona vivia un moment que va marcar un abans i un després de la lluita antifranquista.

Milers de barcelonins van boicotejar els tramvies, en van trencar els vidres i els van tombar, deixant-nos imatges que ben bé podrien assemblar-se al que hem vist aquests dies als carrers de Barcelona en solidaritat amb l’empresonament de Pablo Hasel. En aquell moment, Foment del Treball (anomenat Fomento del Trabajo Nacional) era presidit per l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol;  les mobilitzacions li van costar el càrrec. Va ser la primera gran mobilització social contra el règim després de la guerra civil a Catalunya i la primera mobilització de masses a l’estat espanyol.

Els fets

La Vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona van fer contra la companyia de Tramvies de Barcelona, a partir del primer de març de 1951.

1951, dotzè aniversari de la desfeta del règim republicà, més d’una dècada després de l’any 1 de la ‘victòria’, va ser un any de sequera; la falta d’aigua als pantans del Pallars agreujava les penúries a la ja castigada ciutadania barcelonina. El context internacional era encara prou desfavorable al franquisme, condemnat a l’aïllament internacional, si bé la guerra de Corea, encetada feia poc, permetia un cert apropament als Estats Units sense, però, permetre al senyor Marshall fer acte de presència a la península de forma decisiva. Caldria esperar encara uns pocs anys. En aquest context, la pujada de la tarifa del tramvia era fer estrènyer la bossa encara una mica més a la població de la ciutat.

El tramvia a Barcelona tenia el valor que té el metro avui. Era el mètode de transport més utilitzat per la ciutadania, en particular per la classe treballadora, per anar cada dia al seu lloc de treball. El metro només cobria una petita part de la ciutat, però Barcelona tenia 1.300.000 habitants i, un diumenge qualsevol, la companyia de tramvies podia vendre mig milió de bitllets.

Cal dir que Barcelona havia tingut una relació d’amor i odi amb els seus tramvies o, més ben dit, les classes populars odiaven els propietaris de la companyia, que s’entossudien a menysprear els ciutadans i, molt particularment, els barris obrers de la ciutat. Cal dir que el 1950 el servei era erràtic i perillós. Només quell any, hi va haver 21 morts i 491 ferits a causa del tramvia!

És important recordar que el mateix augment del preu del bitllet es va proposar a Madrid. Però tant el falangisme més proper als principis originals del ‘movimiento nacional’ (als principis de José Antonio Primo de Rivera i el seu obrerisme primitiu) com un sector del règim van aconseguir, prudentment, posposar-lo sine die, per a estalviar una càrrega suplementària a una població ja prou castigada per la corrupció generalitzada i les ‘cartillas de racionamiento’.

La falta d’arrels socials dels guanyadors de la guerra civil va quedar palesa amb els esdeveniments posteriors. Quan la Vanguardia Espanyola (nom del diari del compte de Godó a l’època) va anunciar la congelació de l’augment a Madrid, el greuge comparatiu que s’establia fou enorme. El preu va passar de 40 a 70 cèntims, en una època sense abonaments, ni t-casual: una augmentació de 40% d’un dia a  l’endemà. Com si, de cop, la t-casual passés a costar 18 euros, en una situació de carestia generalitzada, i tractant-se com es tractava de l’únic mitjà de transport útil per anar a treballar.
A principis de febrer, quan la notícia de la suspensió de l’augment a Madrid es va confirmar, van començar a córrer octavetes, moltes fetes a mà, que portaven missatges com ‘Segueix amb la teva digna actitud, no agafis el tramvia, no permetis que cap ‘esquirol’ desfaci la nostra unió!’
Començava d’aquesta manera aquest boicot ciutadà que expressava el gran malestar de la població per les duríssimes condicions de vida d’ençà de la fi de la guerra civil. La vaga és la primera gran confrontació no armada.

El primer de març de 1951

L’inici de la vaga fou prou espontani, tot i que més tard s’hi apuntaren i li donaren suport tant militants de la CNT, del FNC, de la FNEC, del MSC  o del PSUC, el dirigent del qual, Gregorio López Raimundo, va acabar fins i tot detingut. És curiós com les organitzacions que provenen de la tradició política de molts d’aquests grups han deixat passat aquest aniversari sense pena ni glòria. Avui, ERC, PSC, ECP o els sindicats podrien reivindicar-se d’aquelles lluites. Encara més, si es considera que la lluita del 51 enllaça directament amb l’última gran lluita dels treballadors de TMB, el 2007, quan el govern de la ciutat tenia a ‘socialistes’ i ‘iniciatius’ a la Casa Gran i els treballadors de TMB, amb el suport popular, van enfrontar-se al consistori i a l’empresa.

Tornant al 1951, la població es negà massivament, durant dues setmanes, a utilitzar el transport públic. Tots els quilòmetres, a vegades molts, es feien a peu, cada dia. La gent no només va caminar; també participà en nombroses manifestacions de protesta. Un important catalitzador del suport a la protesta va ser la mort d’un nen de cinc anys a causa dels trets de la policia als primers dies de la protesta, Joan Moreno Ruiz, fill d’un treballador de ‘la Pegaso’ (ENASA). Aquest fet tràgic va decidir la població a fer recular al règim.

El jovent universitari va jugar un paper molt important i va permetre de fer pont entre la generació que havia perdut la guerra i els nous cercles d’oposició al franquisme. Repartir octavetes a mà, en aquell país i en aquella època, no era pas una cosa fàcil i els estudiants van utilitzar la seva posició social per escampar la consigna de boicot.

El diumenge 4 de març, al camp de les Corts, jugava el Barça contra el Santander. Quan va acabar el partit, els tramvies que esperaven la gent van quedar ben buits: malgrat el xàfec, la gent els va ignorar i va tornar a casa a peu. Va ser llavors quan el règim i les autoritats franquistes van adonar-se que tenien una situació ben complicada i que haurien de rectificar si no volien una escalada social. En aquell moment, les discussions per una retirada organitzada comencen als despatxos franquistes.

Les divisions dins l’aparell del règim van ser molt fortes. Als primers dies, vells falangistes van donar suport al boicot i van ajudar la gent a desplaçar-se utilitzant els cotxes de l’organització feixista. Això es va voler aturar amb una reunió dels enllaços sindicals del sindicat vertical (CNS). Però de la reunió del 5 de març surt la consigna espontània: el dilluns proper no es treballa!

Això fa que la suspensió de la pujada de preus anunciada el dia 6 de març no tingui cap impacte en la població, que continua sense pujar als tramvies. La situació va desembocar en la vaga general del 12 de març que va durar 3 dies. La primera des de la fi de la guerra civil a Barcelona.

Un element fonamental per comprendre l’origen d’aquesta vaga és el canvi d’actitud del partit comunista (tant el PCE com el PSUC) l’any 1947, quan va abandonar el suport a la lluita guerrillera. El partit havia sofert una purga interna i la nova direcció havia ordenat als grups de l’interior començar un treball pacient i lent per utilitzar totes les vies legals possibles. Va ser el primer a començar aquest treball de formigueta que li acabaria donant un ampli suport popular.

Un any avant dels esdeveniments de Barcelona, el sindicat vertical havia celebrat eleccions per enllaços (una mena de delegats sindicals) que fins aquell moment ocupaven falangistes, amics dels patrons i altres individus. Però el resultat del 1950 va permetre al partit comunista de poder tenir veu i informació de la situació sindical. L’assemblea de la CNS del 5 de març va ser, sense dubte, un dels primers llocs on el PSUC va posar en pràctica el seu ‘entrisme’ del sindicat feixista, i amb prou efectivitat.

Tan efectiu que un militant d’aquell moment al PSUC recorda: “Durant tot un matí la ciutat va estar en mans del poble, però érem tan clandestins que quan vam voler reaccionar ja era massa tard”. Aquesta anècdota, explicada pel Felix Fanès, és molt il·lustradora de la situació a Barcelona.

Importància històrica

Fins al 1951, i amb l’excepció de la vaga de vuit dies a Biscaia, la principal lluita contra el règim eren els maquis i la guerrilla que encara lluitava al Maestrat, als Pirineus i a d’altres punts de la península.

Les figures claus del poder eren els militars i els representants directes del règim a cada província, els governadors civils. A Barcelona, era Baeza Alegria, un funcionari franquista ‘camisa nova’ de Saragossa que no tenia cap mèrit més enllà de saber adular el dictador.

La vaga de tramvies va capgirar els seus plans de futur. A l’inici del moviment social molts dels vells falangistes van fer costat obertament al boicot. Fins al punt que aquesta mobilització va escindir les forces del règim, com havia passat a Madrid de manera més civilitzada i amb més èxit. Un sector de la base del règim s’oposava a la pujada. Segons explica Antonio Cazorla*: «… Quan va arribar el dia del boicot, l’1 de març, els tramvies van recórrer buits els carrers de la ciutat mentre es van produir incidents menors als mercats. Unes tres-centes persones, entre els quals hi havia nombrosos falangistes, van baixar per la cèntrica Via Laietana cridant: “!Viva Franco!” i “¡Muera el Gobernador!”. [Baeza Alegria] va ordenar la ràpida concentració de falangistes i alhora va demanar que es mantinguessin en una posició discreta als Sindicats manifestant que la classe obrera havia estat tranquil·la i era millor no tocar-la…»

Com Baeza sabia llavors que molts falangistes havien estat actuant al costat dels vaguistes (utilitzant els seus vehicles per transportar els vianants que secundaven el boicot com hem explicat) va exigir disciplina. Davant aquesta insubordinació, va voler enfrontar el Partit a la població, provocant la desobediència dels falangistes, durant els dies 3, 4 i 5, envers les ordres del seu teòric cap provincial. Això va fer sonar les alarmes al Pardo. Els consellers més intel·ligents del dictador entenien que la repressió i el paternalisme no serien suficients per assegurar la viabilitat del règim.

Existeix una famosa anècdota, explicada pel Fèlix Fanès*, esdevinguda a una assemblea de falangistes ‘camisas viejas’. Un d’ells es demana si un ‘falangista ha d’estar amb el poble o amb la companyia de tramvies’ i el representant de Baeza Alegria li respon: ‘Cállate imbécil’. Aquestes divisions dins del règim ajuden els ‘vaguistes’ a continuar i a entreveure una possibilitat de victòria contra el règim per primer cop en dotze anys.

Un cop les autoritats van veure que la disciplina ciutadana no es trencava després del primer diumenge, es formà una comissió formada pels presidents de les Cambres de Comerç (Antoni Maria Llopis Galofré i Amadeu Maristany i Oliver), el cap de la Societat Econòmica d’Amics del País (Joaquim Maria de Nadal i Ferrer), el de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (Josep de Fontcuberta i de Casanova), el de Foment del Treball Nacional (Pere Gual Villalbí), el de la Cambra Oficial Sindical Agrària (Lluís Pascual Roca) i el de la Cambra de la Propietat Urbana (Ignasi de Bufalà i de Ferrater), juntament amb representants de l’ajuntament de Barcelona i del Sindicat Vertical. Reunida la comissió amb els vaguistes, del 3 al 5 de març, s’arribà a l’acord de deixar sense efecte la pujada de tarifes. El poble de Barcelona va continuar la lluita amb la primera vaga general i una repressió important.

També cal destacar que molts patrons de la ciutat van deixar fer els vaguistes, esperant que la policia fes el seu treball, al mateix temps que constataven l’incapacitat del règim d’aturar el moviment.

Els anys 50-51 van ser claus per l’abandó definitiu de qualsevol pretensió ‘revolucionària falangista’. Aquest conflicte marca la desfeta dels falangistes propers a les idees de Primo i, inversament, la victòria de la tecnocràcia, dels militars i del sector més reaccionari de l’església catòlica, que reivindicava l’anticomunisme per aconseguir, dels Estats Units, el mateix favor que havien brindat a Grècia.

Això també marca un punt d’inflexió en l’oposició. El partit comunista (PCE-PSUC) acabava de trencar, com hem explicat més amunt, amb la posició que havia mantingut des de la fi de la guerra i entrava de ple en la recerca d’un sector democràtic de la burgesia per fer bloc contra el franquisme i la utilització de canals legals.

 
El governador civil emprà la Guàrdia Civil en els durs enfrontaments, amb víctimes mortals, del 12 de març, una jornada marcada per les aturades ‘espontànies’ a fàbriques i a alguns comerços. Finalment, tant ell com l’alcalde de Barcelona foren destituïts i la pujada de preus fou anul·lada; de fet, va ser suspesa, fins al 1957, quan es va viure la segona vaga de tramvies.

Conseqüències

El conflicte s’estén a Madrid el 2 d’abril, però l’anomenada Jornada Nacional de Protesta, organitzada pel 20 de maig, va resultar un fracàs. També les mobilitzacions a la Universitat de Granada i a Madrid són durament reprimides. De fet, la falta d’una organització estructurada a l’interior significà que els ‘fets de Barcelona’ no es van propagar.

El Govern d’Espanya havia decidit seguir una conducta moderada pel que fa a la repressió de les vagues i, alhora,  culpava del conflicte davant l’opinió pública als caps del Partit Comunista d’Espanya (i dit de passada a la Unió Soviètica, com si Stalin és preocupes de les vagues a Barcelona), però van aprendre la lliçó i una reorganització al govern va donar més força als anomenats tecnòcrates de l’Opus Dei.

A partir de 1951, l’elit franquista comença a treure, de les posicions claus, els vells militars i els falangistes ‘camises velles’ per donar pas a polítics ‘més moderns’ i que entenien que calia una combinació de repressió i millora de les condicions de vida. Per això el règim continua apropant-se als EUA. També atorga a l’església un paper cada cop més important per donar legitimitat a la dictadura. De fet, poc més d’un any desprès, Barcelona acollia el congrés eucarístic, amb la missa principal que va ser celebrada pel cardenal Federico Tedeschini, i amb l’assistència del dictador Francisco Franco. Hi van participar 1 500 000 persones. El papa Pius XII va enviar un missatge radiofònic per a l’ocasió. L’expiació dels pecats del 51? La Barcelona vençuda, l’obrera i rebel, havia sabut mostrar al règim, amb aquesta vaga de tramvies, que no es resignava.

Sis anys més tard, arribava la suspensió de la suspensió de l’augment tarifari. Un altre boicot va esclatar. Aquest cop, la repressió va ser molt més brutal, però també va significar la destitució de l’alcalde. Posteriorment, el règim va voler rentar-se la cara amb el nomenament d’un nou alcalde, Porcioles; ‘un demòcrata de pro’, segons alguns alcaldes democràtics de Barcelona.

*  Fèlix Fanés (1977). La vaga de tramvies del 1951: una crònica de Barcelona. Pàg 79

** Antonio Cazorla Sánchez (2000). Las políticas de la victoria: la consolidación del Nuevo Estado franquista, pàg. 185