La vigència de Lenin: «L’imperialisme, fase superior del capitalisme»

Avui, la guerra i el militarisme han passat al primer plànol de la situació mundial. En aquest context, marcat per la crisi orgànica del sistema capitalista, és més necessari que mai estudiar a Lenin. La seva obra L’imperialisme, fase superior del capitalisme, escrita el 1916 en plena Primera Guerra Mundial, és essencial per a comprendre els fenòmens de la guerra i l’imperialisme.

Cap llibre no ha aconseguit explicar millor els fenòmens del capitalisme modern que aquest. Totes les prediccions principals d’aquesta obra relatives a la concentració del capital, la dominació dels bancs i el capital financer, l’antagonisme creixent entre els estats nacionals i la inevitabilitat de la guerra que sorgeix de les contradiccions de l’imperialisme, han estat corroborades els darrers 100 anys, no en la teoria, sinó per la història.

L’imperialisme avui

Al Manifest Comunista, Marx i Engels van demostrar que el capitalisme, que sorgeix primer en la forma de l’Estat-nació, tendeix inevitablement a la creació d’un mercat mundial. Aquesta és, de fet, la característica més decisiva de l’època en què vivim: cap país, per gran i poderós que sigui, pot escapar de l’aclaparador domini del mercat mundial. El fracàs total de la teoria falsa del “socialisme en un sol país” a l’URSS i la Xina és prova suficient d’aquesta afirmació.

El capitalisme i l’Estat nacional, de ser una font d’enorme progrés als inicis de la seva història, esdevingueren una colossal trava i un impediment per al desenvolupament harmoniós de la producció. Així, Lenin explica l’imperialisme modern com a resultat inexorable del desenvolupament de les forces productives sota el capitalisme i en descriu els seus trets essencials: el monopoli, la dominació del capital financer, l’exportació de capital, el desenvolupament dels monopolis internacionals i el repartiment territorial del món per part de les potències capitalistes més importants.

Avui, les línies generals de L’Imperialisme no només continuen sent vigents, sinó que aquestes tendències en el desenvolupament del capitalisme no han fet sinó accentuar-se.

A les albors del capitalisme, una miríada de petites empreses es disputaven el mercat. La competència va portar a l’enfortiment d’algunes empreses, a l’absorció i la fusió d’altres, o la seva desaparició en molts casos. Així, de la competència sorgeix el monopoli. Aquests monopolis condueixen a la distorsió i la manipulació del mercat: la «lliure competència» és, des de fa temps, un mite. Si bé quan Lenin va escriure L’imperialisme el capitalisme ja havia evolucionat cap a una etapa monopolista, aquesta tendència a la concentració de capital s’ha exacerbat en proporcions gegantines en els darrers cent anys: a dia d’avui, només 200 empreses gegants dominen tota l’economia mundial. A més, aquests vasts monopolis estan cada cop més fusionats amb l’Estat, que representa els seus interessos.

Lenin va afegir que aquesta creixent concentració de capital monopolista condueix cap a la dominació cada cop major del capital financer. Així com els monopolis sorgeixen al mercat, l’ala financera parasitària del capital creix en importància, i acaba dominant tots els altres sectors de l’economia i el mateix Estat. Els grans bancs i els mercats de valors es converteixen en centres neuràlgics del capitalisme a mesura que esdevé global, a través dels quals ha de passar-hi tota inversió industrial. Cent anys després que Lenin escrivís el seu llibre, la dominació dels bancs i del capital financer és cent vegades més gran. L’estrangulament dels grans bancs i la seva naturalesa parasitària i explotadora van quedar exposats davant de tot el món amb la crisi del 2008 i els escandalosos rescats, amb bilions de dòlars de diners dels contribuents lliurats als bancs per part dels governs.

Lenin també va identificar l’exportació de capital (en oposició a l’exportació de mercaderies) com un dels trets més característics de l’imperialisme a l’època moderna: “La necessitat d’exportació de capitals obeeix al fet que, en alguns països, el capitalisme ja està “massa madur”, i al capital li falta (atès el desenvolupament insuficient de l’agricultura i la misèria de les masses) camp per a la seva inversió lucrativa.” Com que aquestes enormes quantitats de capital no es poden utilitzar de forma rendible al mercat intern, s’exporten a altres nacions de les quals es poden extreure superbeneficis de la plusvàlua derivada del baix cost de la mà d’obra en aquests països.

De la mateixa manera, a dia d’avui els objectius dels imperialistes no han canviat: la lluita pels mercats, les matèries primeres i les esferes d’influència. Tot i això, també hi trobem diferències importants respecte els temps de Lenin. En el passat, l’imperialisme es manifestava pel domini directe de les colònies per les potències imperialistes. L’auge de les revolucions colonials durant el segle passat va ser un dels esdeveniments més grans de la història de la humanitat, en què centenars de milions d’éssers humans que havien estat condemnats al paper d’esclaus colonials es van aixecar contra els amos. La independència d’aquests països va ser un pas endavant però, no obstant això, no va resoldre els problemes per a les masses explotades. Per contra, en molts sentits, aquests es van exacerbar.

Avui, el domini de l’imperialisme sobre els antics països colonials és encara més gran que en el passat. La diferència rau en què, enlloc del control militar-burocràtic directe, l’imperialisme exerceix indirectament el domini. La dominació imperialista d’aquests països formalment “independents” s’exerceix a través del mecanisme del mercat mundial i per mitjà d’intercanvis desiguals, on les mercaderies que representen més treball humà s’intercanvien per mercaderies que representen menys treball. A més d’aquest intercanvi desigual, aquests països són explotats a través del deute, així com «l’ajuda estrangera», etc. D’aquesta forma, els antics països colonials romanen esclavitzats a l’imperialisme, encara que les seves cadenes són ara invisibles.

L’imperialisme i la guerra

L’imperialisme, doncs, no és el resultat de valors, idees o polítiques militaristes o xovinistes, sinó de necessitats materials, d’imperatius econòmics concrets inherents al capitalisme.

Entendre això té implicacions per a la manera com analitzem la política internacional. Prenguem com a exemple la guerra d’Ucraïna: la invasió russa no es va produir perquè Putin sigui “malvat” o perquè els russos tinguin una cultura nacionalista i autocràtica oposada als «nostres valors democràtics», com afirma la propaganda occidental. És obvi que les idees, la cultura i la tradició política tenen un impacte i una influència però, en darrera instància, són les raons materials concretes, és a dir, l’economia, la que resulta decisiva

Rússia i els Estats Units estan lliurant una guerra per esferes d’influència. Així, la guerra a Ucraïna és la conseqüència de la lluita entre dos bàndols imperialistes que es disputen el control dels recursos i els mercats, no només com a font de matèries primeres espoliades, sinó també com a destinació per a l’exportació de mercaderies i capital.

A diferència dels imperis d’abans, l’imperialisme contemporani -tal com el va caracteritzar Lenin- no es limita a la conquesta i el saqueig. És el resultat de l’expansió de les forces productives, de la producció de mercaderies i de l’acumulació de capital que, atès el seu desenvolupament, en un moment donat, entren en contradicció amb les limitacions del mercat i de l’Estat nacional, resultant en la necessitat de conquerir nous mercats per vendre mercaderies que no pot absorbir el mercat local i invertir el capital acumulat que no troba sortida al mercat nacional.

En temps d’expansió capitalista general, les grans potències aconsegueixen, mitjançant la diplomàcia i les negociacions, repartir-se el pastís del mercat mundial. Però en temps de crisi, el «pastís» es redueix, la diplomàcia es torna estèril i la guerra sorgeix com la continuació de la política per altres mitjans. La guerra, doncs, és inherent al mateix sistema capitalista.

Finalment, a la seva obra, Lenin afirma també que la dominació imperialista donava un caràcter parasitari als principals països imperialistes, on una part de la població vivia dels dividends extrets de les inversions a l’estranger. Aquests grans beneficis monopolístics d’alguns països també permetien subornar la seva «aristocràcia obrera» (és a dir, a les capes més privilegiades de la classe treballadora), permetent així a la classe dominant comprar una certa pau social i el desenvolupament d’una oposició «democràtica» i «pacifista» que contraposava la «solidaritat» i la «cooperació» a l’imperialisme. Ressonen aquí algunes similituds amb l’oposició que, encara avui, segueixen expressant certs “esquerrans” a l’agressió imperialista?

Lenin deia que l’única alternativa a l’imperialisme era el socialisme, i nosaltres també ho pensem! El sistema capitalista està tan podrit que fins i tot als països més desenvolupats ja no és possible subornar «l’aristocràcia obrera». Per contra, el que estem veient és un atac constant i en massa als drets i conquestes socials aconseguits pels treballadors en el passat; i el que estem veient és que aquesta nova generació de treballadors, que s’enfronta a perspectives més ombrívoles que la generació dels seus pares i avis, comença a estirar els seus músculs i es disposa a lluitar, com hem vist amb l’auge recent de vagues a Europa i els Estats Units.

Poden sorgir noves potències imperialistes?

Lenin diu que el capital financer estén els seus tentacles sobre tots els països del món. Explica que a principis del segle XX els països exportadors de capital s’havien repartit el globus: no quedava res per colonitzar. Però pensava Lenin que la divisió del món es mantindria fixa i invariable per a tots els temps? Per descomptat que no. Lenin afirma específicament que això no impedeix una nova divisió del món en el futur, si la relació de forces canvia com a resultat del desenvolupament desigual. Així, Lenin es pregunta si la relació entre les potències imperialistes pot canviar i dóna una resposta contundent: pot i ha de canviar necessàriament, i de forma constant.

La llei del desenvolupament desigual implica que les diferents parts de l’economia mundial, els diferents països, es desenvolupen a ritmes diferents. Això és precisament el que determina l’ascens i la caiguda de diferents potències. Al llarg del segle passat van haver-hi varis repartiments del món, amb la decadència d’antigues potències i el sorgiment de noves potències imperialistes. I no hi ha absolutament res en la teoria marxista que descarti nous repartiments. Lenin és molt clar en aquest punt:

“La força dels que participen en el repartiment no es modifica de manera idèntica, ja que en el capitalisme és impossible el desenvolupament igual de les diferents empreses, trusts, branques industrials i països. Fa mig segle, Alemanya era completament insignificant, comparada la seva força capitalista amb Anglaterra; el mateix es pot afirmar del Japó, si se’l compara amb Rússia. És “concebible” que d’aquí a uns deu o vint anys segueixi sense canviar la correlació de forces entre les potències imperialistes? És absolutament inconcebible.”

Després de la Primera Guerra Mundial vam veure un nou repartiment del món. Alemanya estava feta miques i la resta d’Europa s’havia afeblit mentre els EUA es perfilava com una gran potència en ascens. La revolució russa havia enderrocat el tsarisme, però encara estava lluitant per sobreviure. El final de la Segona Guerra Mundial va portar definitivament a l’imperialisme nord-americà a ser la potència imperialista dominant, ampliant el seu paper al món, a costa de les velles potències imperialistes europees, França i Gran Bretanya, que van consolidar el seu declivi. L’URSS va sorgir com un nou i poderós factor que va entrar en conflicte amb els EUA a escala mundial.

Aquestes relacions es van mantenir pràcticament sense canvis durant mig segle. El món es dividia en dos blocs gegantins amb l’URSS per una banda i l’imperialisme nord-americà de l’altra. Però tot això va canviar després del col·lapse de l’URSS el 1991. Va començar així un nou i tempestuós període d’inestabilitat, caracteritzat per tota mena de guerres i conflictes. Alhora, el sorgiment d’estats capitalistes poderosos com ara la Xina i, en menor mesura, Rússia ha generat noves contradiccions. Avui assistim a l’ascens de la Xina i Rússia, que desafien l’hegemonia nord-americana. Cal analitzar la nova situació amb compte i fer una caracterització concreta de la naturalesa de Rússia i la Xina sobre la base d’un estudi rigorós dels fets.

Alguns a l’esquerra semblen concebre un món dividit en només dos tipus de països: rics Estats opressors imperialistes (fonamentalment els mateixos que Lenin va esmentar fa 100 anys) i la resta del món format per les nacions dependents. Aquesta visió simplement no s’ajusta als fets. El propi Lenin explica que, encara que l’imperialisme tendeix generalment a mantenir empobrides les colònies i els països dependents, aquesta relació és més complexa i contradictòria. Això fa que països dependents de l’imperialisme puguin jugar també un paper imperialista respecte d’altres països.

Un exemple és la mateixa Rússia tsarista. Econòmicament, es tractava d’un país extremadament endarrerit: la major part del país tenia un caràcter semi-feudal, de manera que al país s’hi combinaven relacions pre-capitalistes amb grans focus industrials originats per l’exportació de capital estranger a Rússia. No obstant això, malgrat les característiques semi-colonials i semi-feudals, i la dependència del capital estranger, Lenin va incloure Rússia a la llista dels cinc països imperialistes més importants. I cal afegir que la Rússia tsarista mai va exportar un sol copec de capital. L’imperialisme tsarista era més semblant al de l’antiguitat: es basava en la conquesta de territoris estrangers (Polònia) i l’expansió territorial (Caucas i l’Àsia Central).

El caràcter de la Xina

Un error comès per molts “comunistes” és negar la caracterització de Rússia i la Xina com a països imperialistes. És cert que la potència imperialista més gran del món segueixen sent els Estats Units, que és la força més reaccionària del planeta i mereix la nostra més ferma i total oposició. Tot i això, la lluita pel socialisme no passa per donar suport als governs de la Xina i Rússia en les seves disputes amb el poder nord-americà. Malauradament per aquests suposats “comunistes” i els seus esquemes fixes i estèrils, la vida és complexa i contradictòria.

Recordem les cinc característiques fonamentals de l’imperialisme: concentració monopolística, fusió del capital bancari i industrial, creant una oligarquia financera, exportació de capital, associació transnacional de capitalistes, repartiment del món. ¿Algú pot negar la concentració monopolística, el domini de les altes finances, l’exportació de capitals, les associacions transnacionals o l’avidesa de nous mercats per part del capitalisme rus o xinès?

Alguns argumentaran que la Xina, governada pel Partit Comunista Xinès, no és un país capitalista. Però, com pot resistir aquest argument davant la realitat de dècades de privatitzacions, inversions estrangeres i creació i ascens d’una classe capitalista i un sector privat que representen el 60% del PIB xinès, el 60% de les inversions, el 80% del teixit empresarial i de la creació de nous llocs de treball? La Xina és una economia capitalista, en què un Estat molt centralitzat manté un sector públic i conserva elements de dirigisme econòmic (com a vestigis de la revolució de 1949).

La política exterior d’un país és la manifestació dels interessos de la seva classe dirigent. El fet que la Xina vulgui – amb el projecte de la «ruta de la seda» – construir ports, carreteres, aeroports i ferrocarrils a altres països no té un gram de “filantròpic”: s’anomena exportar capital. Els britànics van fer el mateix a l’Índia del segle XIX. El fet que la Xina encara no hagi mostrat una agressivitat imperialista comparable a la dels Estats Units es deu al seu paper de potència imperialista menor, encara que en ascens. Els Estats Units segueixen exercint el paper de policia del món – tot i que cada cop amb més dificultats – i, ateses les diferències de poder militar entre els Estats Units i la Xina, aquesta ha preferit fins ara desenvolupar les seves esferes d’influència a través del comerç, la diplomàcia i l’anomenat «poder tou». Això, no obstant, no ha impedit a la Xina desenvolupar un programa d’expansió militar massiva: compta amb el segon pressupost militar més gran del món. Tard o d’hora, sobretot a causa de les friccions amb els Estats Units, aquest poder militar enorme que s’està acumulant s’utilitzarà en defensa dels «interessos nacionals» de la Xina, això és, en defensa dels interessos de la seva classe dominant.

Lluitar pel socialisme

«L’imperialisme, fase superior del capitalisme» continua sent una obra absolutament actual, que demostra la lucidesa de Lenin, però sobretot l’assertivitat del marxisme com a teoria científica per a comprendre el món.

El capitalisme va deixar de jugar un paper progressista fa molt de temps. En els darrers 100 anys, la continuïtat d’aquest sistema ha fet pagar a la humanitat un preu molt alt: dues grans guerres mundials per la redivisió del poder a escala global. La perspectiva d’una nova guerra mundial no és a l’agenda, però hi ha constants “guerres petites” en què milers de persones són assassinades cada dia. La massacre que estem presenciant davant els nostres ulls a Palestina és la cara més crua del capitalisme en la seva fase imperialista.

Lenin tenia raó quan va dir que aquest sistema significa horror sense fi. En última instància, l’única solució és la revolució socialista: el capitalisme ha de ser enderrocat. Les forces del marxisme internacional han de créixer i posar-se a l’alçada de les tasques plantejades per la història.