L’alarma “ocupa” als mitjans de comunicació i el problema dels desnonaments

Davant la difícil situació econòmica que es presenta actualment a causa de l’enèsima crisi del capitalisme intensificada en aquest cas per la pandèmia global de la COVID-19, les famílies treballadores es troben davant una delicada situació, però des dels mitjans de comunicació l’alarma no s’ha manifestat en aquest sentit si no entorn de les teòriques ocupacions en massa que s’han produït des de l’estiu i que estarien impossibilitant el benestar i la convivència als barris.

Apreciant el nombre de persones desnonades, que ha arribat a un nombre superior a 700.000 durant els darrers 11 anys¹ a l’Estat espanyol, 60.000 al 2018², i que les dades de cases ocupades son significativament inferiors (6028 condemnes d’ocupacions a pisos de bancs i 285 violacions del domicili al 2018)³,  fa que el tractament per parts dels grans mitjans de comunicació sobre aquest assumpte sigui totalment distorsionat.

El comportament hostil d’alguns “ocupes” són puntuals, com fins i tot afirmen alguns estudis afins a entitats capitalistes, així, segons un estudi del Banc Sabadell el 2019 només 8500 cases ocupades van provocar una certa conflictivitat. Això ens deixa veure el poder de la superestructura ideològica de la societat capitalista i de la seva maquinària propagandística. La intenció d’aquesta manipulació informativa és enfrontar a la mateixa classe obrera per desviar l’atenció del problema de l’habitatge centrant-se en un una minoria d’assaltants provinents del lumpenproletariat que cometen alguns delictes, intentant així que les masses no prenguin consciència de l’actitud despòtica dels grans inversors, bancs i fons voltor. Aquesta tàctica té com a objectiu dividir a la classe treballadora i als oprimits perquè es barallin entre ells i així distreure del seu enemic real, la burgesia.

La major part de les “ocupacions” són actes completament conscients fets per famílies treballadores a les quals el sistema els ha dut a perdre la seva llar i que amb l’ajuda de familiars i amics “ocupen” un habitatge com a últim recurs per a poder tenir una vida digna.

Les principals empreses d’alarmes ajudades pels mitjans de comunicació burgesos han aprofitat la situació per augmentar el seu negoci amb famosos eslògans sobre la protecció dels seus segons domicilis; “protege tu segunda residencia de la ocupación”. Està clar, però, que quan la irrupció d’individus es produeix en un segon domicili no rep el nom d’ocupació sinó que es tracta d’una violació de l’habitatge i és un delicte més greu i que se soluciona amb menys de 48 hores i amb presó entre 6 mesos i 2 anys pels infractors. L’ocupació, en canvi, es vincula a la usurpació d’un habitatge completament deshabitat, per tant, podem arribar a la conclusió que les “ocupacions” no són una activitat que pugui perjudicar a les famílies treballadores en cap aspecte tot i la interessada alarma social que es proclama.

A aquesta afronta contra els drets humans que significa un desnonament, s’ha de sumar també el fet que bona part de la classe treballadora no té accés a l’habitatge, una de les demostracions de la irracionalitat del sistema capitalista, ja que els bancs apreciant que els preus estan actualment baixos no posen en venda els pisos, especulant i esperant una pujada de preus. En aquest context la contradicció de cada cop és més gran i es troben més i més pisos buits i més i més persones sense accés a la habitatge.

El drama dels desnonaments és real, i es produeix amb una crueltat i un poc humanisme esfereïdor, com per exemple, el passat dia 15 de setembre a Barcelona es va produir un desnonament d’una mare amb quatre fills menors⁴, un fet que no és puntual, que és tan sols una mostra del dia a dia d’una gran capa de la classe obrera que els mitjans de comunicació sovint s’esforcen a amagar. En el context de la crisi del 2008, el primer semestre de l’any 2012 segons el Consell General del Poder Judicial es van arribar a unes xifres de 517 desnonaments al dia, davant els difícils pronòstics actuals, des de la militància proletària s’hi ha d’exigir la paralització total d’aquestes agressions per evitar un desastre similar.

No obstant, però, a l’estat espanyol no s’ha cercat una solució a aquesta problemàtica que com ja s’ha comentat es va intensificar arran de la crisi del 2008, de fet, Espanya té la taxa de lloguer social més baixa d’Europa, per davall de Grècia, Xipre i Romania, arribant només a un 2% dels habitatges disponibles destinats al lloguer social, una taxa molt baixa comparada a la de països com Àustria on el percentatge és de 24 % o als Països Baixos on pràcticament un terç dels lloguers es reserven a les famílies amb una pitjor situació econòmica.

El problema però no es pot solucionar només amb mesures reformistes, el problema de l’habitatge és un problema d’arrel, del mateix sistema capitalista basat en la desigualtat dels individus i només se solucionarà expropiant el gran nombre d’habitatges buits que tenen els bancs i el grans tenedors. Per tant, es tracta d’una feina revolucionaria que només pot dur endavant la classe obrera, aquestes expropiacions han d’estar vinculades a una política econòmica planificada dirigida per la mateixa classe revolucionària.

---