L’assassinat de Nasrallah: Netanyahu està provocant l’Iran per entrar a la guerra

Després de massius atacs aeris contra el districte Dahiyeh de Beirut, l’exèrcit israelià va aconseguir assassinar el líder de Hezbol·là, Hassan Nasrallah, juntament amb altres alts comandaments de l’organització. Pel que sembla, el cap del front sud de Hezbol·là, Ali Karaki, també va morir a l’atac. Netanyahu va ordenar l’atac personalment i és evident que està provocant tant Hezbollah com el seu principal patrocinador, Iran, perquè entrin a guerra total amb Israel. Aquest perill és ara més a prop que mai.

L’Administració nord-americana es va afanyar a anunciar que no tenia res a veure amb l’atac, encara que els israelians van declarar que els havien informat amb antelació. El fet és que a l’atac d’ahir, els míssils utilitzats per matar Nasrallah van ser proporcionats pels Estats Units. Poden intentar distanciar-se’n, però tothom pot veure el paper de l’imperialisme nord-americà en aquest assumpte.

De paraula parlen d’alto el foc, però cada vegada que Israel duu a terme un dels seus sagnants atacs sap que pot comptar amb el suport continuat dels Estats Units. Biden i la seva administració -juntament amb tots els governs occidentals que recolzen el suposat «dret a defensar-se» d’Israel- estan coberts de cap a peus de la sang de desenes de milers de palestins. Ara estan afegint la sang dels libanesos.

El màxim que estan disposades a fer les potències imperialistes occidentals, amb els Estats Units al capdavant, és parlar de pau, suggerir una treva  temporal, mentre vessen llàgrimes de cocodril per la mort i la destrucció que estan desencadenant Netanyahu i el seu govern.

Però no deixaran de subministrar armes i ajuda militar a Israel, que seria l’única manera concreta d’afeblir la maquinària bèl·lica sionista. Seguiran donant suport a Israel encara que això signifiqui veure tot el Pròxim Orient sumit en una guerra regional. Seguiran defensant Israel encara que les seves accions puguin tenir conseqüències desastroses per als pobles que viuen a la regió, i també per al món en conjunt.

Sovint, manifestants de tot el món fan referència a Israel com un «Estat terrorista». Els sionistes se senten profundament ofesos per això i acusen Hezbol·là, al Líban, i al poble palestí de terrorisme. Siguem clars: els oprimits són els palestins; són ells els qui han patit expulsions massives de la seva pàtria; són ells els qui s’han vist obligats a viure a camps de refugiats; són ells els que han patit assassinats massius en nombroses ocasions. I l’Estat opressor es diu Israel. És un Estat que se sent amb dret a bombardejar i destruir, a matar i mutilar, per mantenir els oprimits al seu lloc.

 

Els agrada presentar-se com a «civilitzats» i no els agrada que s’hi refereixin com a terroristes. Però, de quina altra manera es pot descriure el que va passar divendres passat? Els atacs aeris van afectar zones densament poblades del sud de Beirut, la capital del Líban. Més de 800 persones han mort la darrera setmana -la majoria civils innocents- i almenys 250.000 s’han vist obligades a fugir de casa seva.

La vall de  Bekaa també ha patit intensos bombardejos, i milers de persones han fugit de la zona. Segons un article del New York Times: «On abans hi havia fàbriques, botigues i cases, hi ha runes, trossos retorçats de metall i fragments de vidre. Els arbustos verd maragda estan coberts de pols grisa opaca, i els cables elèctrics –arrencats dels seus pals metàl·lics per les explosions – pengen sobre la carretera, movent-se amb el vent».

 En aquest altre article destacàvem com l’Iran ha mostrat una moderació extrema davant les constants provocacions d’Israel. Els mitjans de comunicació occidentals sempre presenten l’Iran com l’agressor i Israel com la víctima. Però aquí l’agressor és Israel. És el govern israelià, dirigit per Netanyahu, el que vol una guerra regional total. Això va quedar molt clar al discurs de Netanyahu davant l’ONU divendres.

Escoltant Netanyahu, ningú no podia tenir dubtes sobre les seves intencions. Va prometre continuar la guerra contra Hezbol·là.

«Mentre Hezbol·là triï el camí de la guerra, Israel no té elecció i Israel té tot el dret a eliminar aquesta amenaça», va dir. «Seguirem degradant Hezbol·là fins que es compleixin tots els nostres objectius».

També va amenaçar directament l’Iran, i tot el Pròxim Orient, quan va dir: «No hi ha lloc -no hi ha lloc a l’Iran- en el que el llarg braç d’Israel no pugui arribar-hi. I això és cert per a tot l’Orient Mitjà».

Herzi Halevi, cap d’Estat Major de les FDI, va deixar clar que l’atac de divendres no marca el final de la campanya de bombardejos d’Israel quan va dir: «Això no esgota la nostra caixa d’eines. El missatge és simple: qualsevol que amenaci els ciutadans d’Israel, sabrem com arribar-hi». Aquest no és el llenguatge dels qui busquen la pau; és el llenguatge de la guerra total.

El fet que les FDI hagin enviat missatges als residents de Dahiyeh, a Beirut, perquè evacuïn la zona i es traslladin a altres parts de la ciutat és un indici dels seus plans per als dies vinents. Nadav Shoshani, portaveu dels militars israelians, ha parlat molt clar: «Estem preparats per a una escalada més àmplia? Sí», ha dit, afegint que “les nostres forces estan en alerta màxima”.

El règim iranià no vol una guerra regional. Les respostes mesurades de Hezbol·là a l’agressió israeliana demostren que ells tampoc volien augmentar el nivell de la confrontació militar. Volien mantenir el conflicte al nivell en què ha estat durant l’últim any, d’escaramusses i bombardejos d’ull per ull a través de la frontera.

Els imperialistes –en particular els europeus– no volen una guerra regional, ja que poden veure les desastroses conseqüències que tindria per a ells. I, tanmateix, la situació avança inexorablement cap a allò que tots temen.

Els comunistes revolucionaris sempre identifiquem qui són els oprimits i qui els opressors, i ens situem del costat dels primers. Els bel·licistes aquí es diuen Netanyahu, Biden, Starmer, Macron i tots els altres líders d’Occident. Per aturar el seu bel·licisme no n’hi ha prou de fer-los apel·lacions. És com apel·lar al diable per acabar amb el pecat. No escolten. Cal fer-los fora!