L’austeritat: l’única eina dels capitalistes per fer front a la seva crisi

La crisi del COVID-19 mostra la cruesa del capitalisme, com un dejavu cíclic, on tots els esforços es concentren per salvaguardar els interessos privats de la burgesia.

Cada dia hi ha nous informes que indiquen que l’impacte de la pandèmia en l’economia serà de magnituds gegantesques, amb estimacions que pronostiquen que països com Espanya sofrirà un decreixement del seu PIB sobre el 8%, l’enfonsament més gran des de la guerra civil, Itàlia un 9%, Alemanya i França al voltant del 7%. El conjunt de la zona euro caurà previsiblement un 7,2%. D’altra banda, la Xina ha vist decréixer el seu PIB en un 6.8% des que va començar la pandèmia, la primera caiguda des de 1976. Els EUA no se salva i es preveu caigudes del 4.6% com a mínim. La crisi ha arribat al cor de les economies més desenvolupades, les dades són esgarrifoses, només comparables amb períodes de guerra.

Davant aquesta situació, els governs nacionals no tenen marge de maniobra, la crisi de 2008 va anar ser un punt d’inflexió en l’economia mundial instaurant una nova etapa, la del deute i austeritat. S’ha viscut un període de descapitalització i d’endeutament on els països buidaven les seves reserves nacionals i el seu deute en relació al PIB augmentaven més i més. Això es pot traduir de la següent manera: els estats tenen menys recursos i instruments per a poder afrontar les crisis, només poden retallar en sanitat, educació i pensions, per a mantenir un dèficit sota control, i flexibilitzar més el mercat laboral per a abaratir la mercaderia del treball (així és com ens veuen, com una mercaderia més a la qual explotar, i contra més barata millor, més marge de beneficis), la qual cosa implica una precarització i empobriment de la classe treballadora sense precedents.

Les retallades d’aquests últims anys s’han vist latents ara més que mai, on el sistema sanitari s’ha vist col·lapsat pel virus per la falta de llits d’UCI, respiradors, personal sanitari, falta d’equips de protecció, etc. I quina ha estat la resposta del Govern Espanyol per a protegir a la classe treballadora? Els ERTO. Pedro Sánchez va dir que els ERTO eren un instrument per a salvaguardar les ocupacions, que era l’única sortida perquè la desocupació no es desplomi de manera estructural. No obstant això les dades indiquen una altra realitat, i és que una gran part dels ERTO no es revertiran a conseqüència de l’entorn hostil en el qual ens trobarem, amb un mercat internacional molt danyat a causa de la caiguda de les principals economies, el turisme restringit, un sector terciari afectat pels aforaments limitats, etc- exemples on es veu que aquestes mesures estan enfocades a preservar els beneficis de les grans multinacionals amb mesures on es flexibilitza l’acomiadament.

La desocupació massiva que estem sofrint aquests mesos provocarà un empobriment de la classe treballadora, deixant el consum restringit i enfocat a pagar les despeses essencials com a menjar, lloguer o la hipoteca. Les prestacions per desocupació no es començaran a percebre fins a maig agonitzant més les situacions d’aquelles famílies més vulnerables abans d’aquesta crisi. La crisi sanitària passarà, però les conseqüències de l’enfonsament econòmic vénen per a quedar-se, i els estats s’estan endeutant cada vegada més per a intentar pal·liar la situació. Llavors, la pregunta és: qui es sacrificarà per a pagar tot això?

Reforma o revolució?

La pujada d’impostos indirectes, la congelació de les pensions, la reforma laboral o les retallades són mesures econòmiques que van més enllà dels partits polítics, ja que qualsevol partit que no trenqui amb el capitalisme haurà de mantenir un control del dèficit i haurà d’aplicar polítiques de retallades. No hi ha una altra, al cap i a la fi algú ha de pagar el deute.

El reformisme planteja que el problema de l’austeritat és ideològic i de voluntat política. Tanmateix, això és fals. L’austeritat i els atacs a la classe obrera són la conseqüència orgànica del capitalisme en crisi. La resposta dels governs i bancs centrals durant la crisi del 2008 va ser salvar per sobre de tot a les grans empreses i els bancs, mitjançant els diners gratis i acumulant grans deutes, és a dir, trencant les seves pròpies regles. La conseqüència inevitable d’aquesta política és ajustar comptes, o en altres paraules, mantenir els interessos de la classe dominant per sobre de la classe treballadora i altres classes oprimides en un mercat estancat. Amb la crisi actual veiem que la resposta dels governs i bancs centrals va en una línia semblant, i per tant podem afirmar amb tota seguretat que les conseqüències també seran generalment les mateixes: socialisme per als rics, misèria per als pobres.

Sota aquesta crisi tan profunda del sistema capitalista, donar concessions substancials a la classe treballadora, com ho és l’estat del benestar, significa atacar directament als interessos i els beneficis de la burgesia. El reformisme ha tornat a demostrar que no serveix per a donar una sortida a la classe treballadora, simplement intenta llimar les contradiccions del sistema en èpoques d’expansió donant certes concessions a la classe treballadora per a mantenir-la sota control, però en contextos on el sistema està en crisi i no hi ha marge de maniobra per a la burgesia, els reformistes o bé hauran d’adoptar una línia revolucionària sota pressió des de baix, o bé acabaran traint i vetllant pels interessos de la classe dominant. No hi ha un altre camí. Els marxistes no estem en contra de les reformes, al contrari, som els defensors més conseqüents, però considerem que l’única manera de consolidar-les i eixamplar-les és enfrontant-nos al sistema capitalista en el seu conjunt.

Quan diem que els governs treballen perquè la burgesia mantingui els seus interessos i que és a costa de l’esforç de la classe treballadora, no el diem d’una manera abstracta, sinó d’una manera concreta. Hi ha molts indicadors que demostren això:

• La despesa pública, sense tenir en compte les pensions i els interessos provocats pel deute, el 2017 era d’un 26% inferior que la de 2008.
• El PIB en 2017 va ser superior en 50.000 milions d’euros nominals al de 2008, però la part destinada als salaris s’ha reduït en 12.500 milions d’euros.
• Lloguer a l’alça, conformant una nova bombolla. El 43,3% dels arrendataris espanyols destinen més del 40% dels seus ingressos per a pagar el lloguer.
• Els beneficis empresarials de les companyies no financeres va ser del 42,8% del valor afegit brut del 2017, continuant la tendència de creixement des de 2008. En canvi, els salaris reals són un 1.7% menors que en 2008.
• Amb el canvi del mercat laboral, 40.000 milions d’euros s’han transferit de rendes de treball en l’excedent brut d’explotació, és a dir, les empreses s’estalvien aquest import en salaris per a dur a terme la seva activitat econòmica , i com a conseqüència, més marge de beneficis a costa de més precarietat laboral.

Els estats no són neutrals. Lenin deia que “mentre existeixi la propietat privada, l’Estat burgès, encara que sigui una república democràtica, no és més que una màquina en mans dels capitalistes per a aixafar als obrers”. És palpable com el règim d’austeritat no ha solucionat cap dels problemes derivats de la crisi, de fet, ha preparat les bases per a la pròxima: cada vegada hi ha més desigualtats i els rics acumulen més riquesa. Hi ha un mercat laboral amb una rotació i una temporalitat molt altes, amb uns salaris a la baixa, provocant una pèrdua de poder adquisitiu per l’encariment dels lloguers i del nivell de vida.

Les reserves de greix que acumulava la burgesia s’han esgotat i cada vegada tenen menys marge de maniobra. Fa més de deu anys que els treballadors han posat tot el seu esforç per a complir les demandes d’uns governs que només vetllaven pels interessos de la classe dominant. No obstant això, les retallades han empitjorat dràsticament les condicions de vida, al mateix temps que han aguditzat les contradiccions del capitalisme, i aquesta nova crisi donarà un nou impuls a aquestes contradiccions, imposant encara més austeritat. L’única manera d’acabar amb l’austeritat i tot el sofriment que provoca és trencant amb el capitalisme i dirigir-nos cap al socialisme!