Lenin i la qüestió de l’Estat

La quantitat d’escrits de Lenin dedicats a esclarir, des d’un punt de vista científic, la qüestió de l’Estat i l’actitud dels marxistes davant d’aquest, és una constatació que tota la seva aportació teòrica estava orientada a les tasques concretes dels comunistes en la lluita per la presa del poder per part de la classe treballadora. El punt de partida de Lenin sempre va estar marcat per un profund coneixement de les posicions dels fundadors del socialisme científic.

La preocupació de Lenin per aquest assumpte venia marcada per tota una sèrie de distorsions que havien estat introduïdes en el moviment obrer, quant a la possibilitat de construir una societat socialista sense destruir la vella maquinària burgesa de dominació. No és casual que aquestes idees, presentades com una versió moderna i actualitzada del marxisme, haguessin obtingut una gran difusió entre els mitjans dirigents de la II Internacional. Això va ocórrer després de dècades d’estabilitat política i econòmica del capitalisme, viscudes a la fi del segle XIX. Les il·lusions en un trànsit lent i pacífic cap al socialisme dins del marc polític de les repúbliques democràtiques burgeses van donar ales a una visió reformista i gradualista en el si de la socialdemocràcia de l’època.

Una de les grans mentides és la idea que sempre hi ha hagut gent que manava i una altra que obeïa, o dit en el llenguatge del marxisme, que sempre hi ha hagut opressió. No obstant això, la realitat de la història humana dista molt del que se sobreentén, com passa en totes les ciències. Vist a escala de l’existència de l’Homo sapiens, la porció de temps que això va ser així representa només el 5%. Això respon al fet que abans que la nostra espècie aconseguís un grau de desenvolupament tècnic que permetés a una part de la societat viure del treball sobrant que produïa l’altra, tots els membres havien de contribuir al sosteniment de la comunitat. Per descomptat, hi havia un repartiment de tasques en funció de les habilitats individuals, fisonomia i sexe. És la divisió del treball primigènia.

La diferència del paper entre els individus en la societat no anava més enllà del repartiment espontani de tasques col·lectives. No obstant això, la més o menys lenta evolució tècnica de la societat (en comparació amb el que veiem avui dia), més el sorgiment de la propietat amb el repartiment o apropiació de terres de cultiu i d’animals domesticats, va arribar a crear les condicions perquè sorgís un excedent de riquesa que no era consumida per les col·lectivitats. L’existència de l’esclau suposava que aquest havia de ser capaç de produir per a mantenir-se ell, reproduir-se i a més deixar un excedent per a l’esclavista, la qual cosa significa una capacitat de producció superior a la d’èpoques anteriors.

Classes i Estat, inseparables des del seu propi origen

La posició que ocupaven diferents grups humans en relació amb aquests mitjans, inclosa la terra que va passar a ser propietat privada, va donar lloc a la diferenciació de classes. Uns els posseïen i altres eren obligats a posar-los en marxa, per a mantenir-se ells mateixos i produir l’excedent que s’apropiava el propietari. No obstant això, aquesta situació no podia mantenir-se alegrement, perquè els propietaris es veien obligats a cuidar les seves possessions i sobretot a mantenir l’estat de coses que permetés prolongar en el temps la seva posició. És en aquestes condicions quan sorgeix l’Estat, en essència un cos d’homes armats en defensa de la propietat privada, i per això necessàriament parcial.

El desenvolupament de la societat humana, amb el seu major grau de divisió del treball propiciat per l’augment de les forces productives, va intensificar les divisions en estaments socials, com ara terratinents, pagesos, artesans, comerciants, jornalers, etc. Tota aquesta complicació social va fer que l’Estat hagués necessàriament de desenvolupar-se per a, sense perdre de vista la seva funció original i principal, presentar-se davant la societat com un ens “neutral” per a garantir la convivència pacífica. Aquest desenvolupament fa sorgir un cos especial abillat amb tots els instruments necessaris per al seu exercici. Precisament l’aparença de neutralitat és la que li atorga enfront del conjunt de la societat l’autoritat per a dictar lleis, reprimir o perdonar. Però també és aquest aspecte el que li permet consagrar el que en si és abominable per a la majoria oprimida.

És possible usar l’Estat per als nostres fins?

Tota la història civilitzada està travessada per moments excepcionals d’aixecaments dels oprimits contra els seus opressors. En totes aquestes situacions crítiques, l’Estat s’ha posat del costat dels posseïdors. Quan aquestes situacions revolucionàries les encapçalaven unes classes posseïdores enfront d’altres (industrials enfront de terratinents, especuladors enfront d’industrials, etc), la nova classe victoriosa prenia el vell Estat per a si, complint aquest la mateixa comesa.

No obstant això, com va assenyalar Marx en el seu balanç de les revolucions que van recórrer Europa a mitjan segle XIX, si una classe oprimida es proposa prendre el poder no pot limitar-se a prendre el vell Estat a les seves mans, perquè aquesta maquinària està preparada i funciona quotidianament en favor de les classes dominants. Quan una classe oprimida assalta el poder, necessita arrasar la vella màquina política de dominació. Amb tota lògica, després de l’eventual revolució dels oprimits, la vella classe dominant tracta de reprendre el seu control i reconstruir la seva posició i la seva maquinària política. Per tant, més enllà de boniques intencions, la nova classe en el poder necessita un instrument per a evitar la reaparició de les condicions d’explotació.

La democràcia obrera

Lenin va establir quatre condicions per a l’Estat obrer:

1) Eleccions lliures i revocabilitat de tots els funcionaris.

2) Cap funcionari pot rebre un salari més alt que un obrer qualificat.

3) En lloc de l’exèrcit permanent, el poble armat.

4) Rotació en totes les tasques d’administració de l’Estat.

Aquí està l’essència leninista sobre l’Estat. Les condicions fonamentals per al poder obrer, és a dir, la situació que ha d’existir l’endemà de la presa del poder, quan la classe oprimida alliberada comença a exercir la seva “dictadura” sobre la vella classe dominant (democràcia obrera).

Lenin és extremadament acurat amb aquests assumptes perquè era conscient dels perills que representava la burocràcia com a força reaccionària. Des de la primera etapa de transició cap a la societat comunista, fins i tot quan encara no pot regir el principi de “a cadascú segons la seva necessitat i de cadascú segons la seva capacitat”, la reconstrucció de la societat sobre noves bases exigeix la més àmplia participació de les masses en l’administració del semi-Estat. En la transició cap al desenvolupament complet de la societat sense classes ni Estat, excepte en el cas dels individus incapacitats per al treball, cadascú encara és retribuït segons el seu treball, fins al moment en què l’alliberament del potencial de les forces productives faci innecessari aquesta comptabilitat de l’aportació de cadascun.

L’Estat al cap dels reformistes

Les direccions oficials de l’esquerra, influenciades per punts de vista aliens a la classe treballadora, continuen insistint avui dia en la idea que l’Estat és una empara per als oprimits i, per tant, un instrument polític vàlid per a defensar-se de la minoria opressora. No és una idea nova ni original; el corrent encapçalat per Bernstein en la socialdemocràcia alemanya defensava aquestes tesis a la fi del segle XIX. Posteriorment, aquestes idees han estat represes una vegada i una altra per diferents intel·lectuals acadèmics i reincorporades per les direccions com a noves, ad infinitum.

Els fets enfront de la fantasia

La lluita de classes, a vegades revolucionària i altres vegades expressada en els límits del sistema, ha produït avanços en la lluita per l’excedent econòmic en favor de la classe treballadora. Aquests avanços han hagut de ser incorporats al marc legal, la qual cosa ha consolidat l’aparença de neutralitat de l’aparell estatal. No obstant això, la realitat és que aquestes concessions quan són arrencades a la classe dominant, són assumides per aquesta a canvi del cessament d’hostilitats, és a dir, de la hipòcritament anomenada “pau social” que permeti continuar amb l’explotació quotidiana del treball pel capital.

La direcció política del moviment depèn fonamentalment de la visió teòrica (ideològica) de les tasques històriques. La victòria sobre la burgesia i el seu aparell de dominació política no pot ser improvisada. Precisament en aquest sentit, el llegat de les idees de Lenin constitueix una font inesgotable d’ensenyaments, de les quals solament hem pogut presentar breument en aquest text algunes de les seves idees principals.