Lenin i l’abstenció: ha de presentar-se la CUP a les eleccions?

Davant de la convocatòria d’eleccions generals el 10 de novembre, el debat sobre l’abstencionisme ha ressorgit amb força a la CUP. Com el 28A, des de L’Octubre considerem que seria positiu que la CUP s’hi presentés. No tenim cap mena d’il·lusió en el parlamentarisme, i encara menys a l’Estat espanyol on la democràcia burgesa és particularment retrògrada (com novament evidencia l’escandolós empresonament dels set detinguts dels CDR). Pensem però que el parlament s’ha de fer servir com a altaveu per portar el nostre missatge revolucionari arreu de Catalunya i de l’Estat. L’ús revolucionari del parlament burgès no és nou, i té un llarg recorregut al moviment comunista. Publiquem a continuació un extracte de la intervenció de Lenin al segon congrés de la Internacional Comunista (1920), on polemitza amb les tesis abstencionistes de l’italià Amadeo Bordiga, que fan pensar a molts dels arguments que planteja avui el sector abstencionista de la CUP.

 

El camarada Bordiga suposadament volia defensar el punt de vista dels marxistes italians; però no ha contestat cap dels arguments plantejats per altres marxistes a favor de l’acció parlamentària.

El camarada Bordiga ha admès que les experiències històriques no sorgeixen de forma artificial. Simplement ens diu que la lluita ha de ser transferida a un camp diferent. No sap llavors que cada crisi revolucionària ha estat acompanyada d’una crisi parlamentària? Ell, és cert, va esmentar que la lluita hauria de ser transferida a un camp diferent, per exemple, els soviets. Però el camarada Bordiga admet que no es poden crear soviets artificialment. L’exemple de Rússia demostra que els soviets només es poden establir durant la revolució o immediatament abans. Fins i tot en els dies de Kerenski, els soviets estaven compostos de manera tal (és a dir, menxevic) que no podien conformar-se com a poder proletari.

El parlament és producte del desenvolupament històric, i no es pot abolir fins que un esdevingui prou fort com per desfer-se del parlament burgès. Només essent membre del parlament es pot combatre la societat burgesa i el parlamentarisme des del punt de vista històric donat. El mateix mitjà que aplica la burgesia en la lluita també ha de ser aplicat pel proletariat, naturalment amb finalitats ben diferents. Segur que no podeu negar que sigui així i, si ho negueu, llavors negueu l’experiència de tots els esdeveniments revolucionaris de la història. Heu dit que els sindicats també són oportunistes, que també representen un perill. D’altra banda, però, heu dit que s’hauria de fer una excepció per als sindicats, perquè representen una organització obrera. Però això només és cert fins a un cert punt. Als sindicats també hi ha elements molt endarrerits. Una part de la petita burgesia proletaritzada, els treballadors endarrerits i els petits camperols, tots aquests elements pensen realment que els seus interessos estan representats al parlament, i cal combatre això a través del treball al parlament i ensenyar a les masses la veritat a través de la pràctica. Les masses endarrerides no es poden educar mitjançant la teoria, necessiten experiències. Això també s’ha vist a Rússia. Fins i tot després de la victòria del proletariat, vam ser obligats a convocar l’Assemblea Constituent per demostrar al proletariat endarrerit que no es podia aconseguir res d’aquesta manera. Els soviets havien de contrastar-se concretament al parlament per comparar una experiència amb l’altra, i els soviets havien de presentar-se als seus ulls com l’única arma.

El camarada Souchy, el sindicalista revolucionari, va defensar la mateixa teoria; però la lògica no està del seu costat. Va dir que no era marxista, doncs això s’entén. Però quan tu, camarada Bordiga, dius que ets marxista, hem d’exigir-te més lògica. Sembla que saps com destruir el parlament. Si pots fer-ho amb una insurrecció armada a tots els països, això estaria molt bé. Sabeu que a Rússia vam mostrar la nostra voluntat de destruir el parlament burgès no només en teoria sinó també en la pràctica. Però heu perdut de vista que això és impossible sense preparacions prou llargues, i que a la majoria de països encara no és possible aixafar el Parlament d’un sol cop. Ens veiem obligats a utilitzar la lluita parlamentària per a la destrucció del parlament. Tu substitueixes la teva determinació revolucionària per les condicions que determinen la línia política seguida per totes les classes de la societat moderna. Oblides doncs que, per destruir el parlament burgès a Rússia, primer vam haver de convocar l’Assemblea Constituent i això fins i tot després de la nostra victòria. Has dit: “És cert que la revolució russa és un exemple que no es pot aplicar a les condicions de l’Europa occidental”. Però no has avançat un sol argument convincent per demostrar-ho. Vam passar pel període de la democràcia burgesa. Ho vam fer ràpidament en un moment en què ens vam veure obligats a demanar eleccions a l’Assemblea Constituent. I fins i tot més tard, quan la classe proletària era capaç de prendre el poder, els camperols encara creien que era necessari el parlament burgès.

Tenint en compte aquestes masses endarrerides vam haver de convocar les eleccions i mostrar a les masses, a la pràctica i als fets, que aquesta Assemblea Constituent, que va ser escollida en un moment d’enorme agitació general, no va expressar les aspiracions i les expectatives de les classes explotades. Així, el conflicte entre el poder soviètic i el poder burgès es va fer totalment clar, i això no només per a nosaltres, per a l’avantguarda de la classe obrera, sinó també per l’abrumadora majoria de la classe camperola, per als petits empleats, la petita burgesia, etc. A cada país capitalista hi ha elements endarrerits de la classe obrera que estan convençuts que el Parlament és el veritable representant del poble, i no veuen els mètodes bruts que s’hi empren.

És, dius, l’instrument amb què la burgesia enganya a les masses. Però això s’hauria de tornar contra vosaltres i això vol dir contra les teves tesis. Com revelar la veritable natura del parlament a les masses realment endarrerides, enganyades per la burgesia, si no hi entreu? Com exposar aquesta o aquella maniobra parlamentària, l’actitud d’aquest o aquell partit, si no sou al parlament? Si sou marxistes, heu de reconèixer que la relació entre les classes en una societat burgesa i la relació entre els partits estan estretament relacionades. Repeteixo, com mostrar tot això si no ets membre del parlament, si rebutjes l’acció parlamentària? La història de la revolució russa ha demostrat clarament que les àmplies masses de la classe treballadora, de la classe camperola i dels petits empleats no haurien estat convençudes per cap argument si no hagueren tret les seves pròpies conclusions en base a l’experiència.

S’ha dit aquí que es perd molt de temps participant en les lluites parlamentàries. Es pot pensar en qualsevol altra institució en què totes les classes participin en la mateixa mesura que ho fan al parlament? Això no es pot crear artificialment. Si totes les classes estan disposades a participar en la lluita parlamentària, és perquè els interessos i conflictes de classe tenen la seva reflexió al parlament. Si fos possible pertot arreu, per exemple, convocar vagues generals revolucionàries escombrar-ho tot d’un cop, la revolució ja s’hauria produït en diversos països. No obstant això, cal tenir en compte els fets, i el parlament representa l’escenari de la lluita de classes. El camarada Bordiga i els que adopten el seu punt de vista haurien de dir a la massa la veritat. Alemanya és la millor prova del fet que una facció comunista és possible al parlament i, per tant, haureu de dir a les masses de manera oberta: “Som massa febles per crear un partit amb una organització rígida”. Aquesta seria la veritat, que hauríeu de confesar obertament. Però si admeteu aquesta debilitat a les masses, no esdevindran en els vostres seguidors, sinó en els vostres opositors, partidaris del parlamentarisme.

Sí diguessis: “Camarades, obrers, som tan febles que no podem crear un partit suficientment disciplinat, que obligui els seus representats parlamentaris a obeir-lo”, llavors els obrers us abandonaran, dient-se a sí mateixos: “I llavors com establirem la dictadura del proletariat amb gent tan feble com aquesta?”

Si creieu que el dia de la victòria del proletariat els intel·lectuals, la classe mitjana i la petita burgesia es convertiran en comunistes, llavors sou molt ingenus.Si en canvi no tens aquesta il·lusió, a partir d’avui has de preparar la classe obrera per imposar la seva voluntat. No hi ha una única excepció a aquesta regla en cap camp de treball polític. L’endemà de la revolució trobareu pertot arreu advocats oportunistes que es diuen comunistes, petits burgesos que no reconeixen la disciplina ni del Partit Comunista ni de l’Estat proletari. Si no prepareu els obrers per fundar un partit realment disciplinat que obligui a tots els seus membres a subordinar-se a la seva disciplina, mai no es prepararà la dictadura del proletariat. Crec que és per això que no s’admet que sigui la feblesa de molts nous partits comunistes el que els obligui a negar l’acció parlamentària. Estic convençut que la gran majoria dels treballadors realment revolucionaris ens seguiran, i es pronunciaran contra les teves tesis antiparlamentàries.