Les cartes de Junqueras i Sánchez: la lluita independentista és una tasca revolucionària!

“La via del pacte i l’acord, la via del referèndum acordat. És l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat. Perquè sabem que altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal aconseguir.” Junqueras, Mirant al Futur

“De fet, sóc dels qui creuen que l’1 d’Octubre va ser concebut més per forçar el govern espanyol a obrir una via de diàleg i negociació per assolir un referèndum acordat que per proclamar efectivament la independència”. Sánchez, l’1 d’Octubre no va ser un error

Es pot dir més alt, però no més clar. Dos màxims dirigents del moviment independentista, amb autoritat no només per la posició que tenien durant el punt àlgid del moviment sinó que també perquè són presos polítics, exposen amb dues cartes públiques l’essència de la nova estratègia que defensen: abandonar la via unilateral.

En cap cas ens pot sorprendre la formulació més conscient i segura d’aquesta traïció cap a l’autonomisme. Com hem dit moltes vegades des d’aquestes pàgines, l’emancipació nacional de Catalunya és una tasca revolucionària. L’Estat espanyol, per la seva natura, s’oposarà amb ungles i dents al dret a l’autodeterminació. O bé la classe treballadora lluita amb mètodes revolucionaris dirigida per una direcció proletària agitant un programa socialista, o bé s’accepten els estrets límits del règim del 78 i del capitalisme espanyol dins del marc autonòmic. La via dels fets corrobora de nou aquesta perspectiva.

Junqueras, Sánchez i la renúncia oberta

Les cartes de Junqueras i Sánchez contenen tot el que necessitem per entendre les raons de classe de la traïció. L’estancament del moviment, la formació del nou govern “del diàleg” i els més que probable indults parcials del govern central són el rerefons.

La intenció de la carta de Junqueras, després d’una “reflexió profunda sobre les nostres fortaleses i febleses, els errors i els encerts, per extreure’n aprenentatges”, era emmarcar la submissió de la direcció d’ERC al règim del 78 per facilitar les negociacions i els indults. Sanchez també expressa el seu desig pel diàleg i el pacte.

Per sobre de tot, ambdós dirigents defensen la necessitat de basar-se en les vies “democràtiques”. Així doncs, Junqueras afirma que “tenim el deure de treballar incansablement, per totes les vies democràtiques possibles, per canviar aquesta situació.” Sánchez fa referència al referèndum escocès en aquest sentit. És una característica típica de la petita burgesia basar-se en conceptes idealistes, és a dir, estàtics i abstractes. La “democràcia” concreta que tenim a l’estat espanyol és la que s’oposa fermament al dret a l’autodeterminació, la que ens va reprimir durant el referèndum, durant l’octubre del 19, la que va aplicar el 155, la que tomba les lleis progressistes del parlament català, la que defensa els interessos dels rics, etc. Només és un detall menor que el govern més progressista de la història li agraís el gest a Junqueras mentre li tancava la porta a un possible referèndum pactat als morros.

Junqueras també diu que vol “construir un país pròsper, just i plenament lliure per a tots i cadascun dels ciutadans que viuen a Catalunya, pensin el que pensin i vinguin d’on vinguin” i que per tant la “conciliació del conjunt de la nostra ciutadania és fonament imprescindible del futur”. Sánchez crítica correctament aquesta idea per acceptar seguidament la necessitat del diàleg i l’acord. Conciliació, diàleg i acord amb qui i per a quins interessos? Amb el règim del 78, el seu aparell infestat de franquistes i amb la burgesia (tant espanyola com catalana) que s’oposa decididament al trencament d’Espanya? Si la resposta és afirmativa, és fàcil entendre perquè la primera trobada pública de Pedro Sánchez i Aragonès per reconduir la situació fos a cal Foment de Treball. Si és en contra, l’única conciliació possible, diàleg i acord és entre la classe treballadora catalana (tant la que parla català com la que parla castellà) i amb la classe treballadora de l’estat espanyol per lluitar contra l’enemic comú, per millores socials i econòmiques i per la unió voluntària dels pobles. En altres paraules, lluitar pel socialisme.

ERC, Junts i la petita burgesia

Marx va explicar de manera brillant que la petita burgesia és una classe que es troba pressionada per ambdós cantons per les principals classes sota el capitalisme, la burgesia i la classe obrera, factor que li dóna un caràcter generalment contradictori políticament. Tanmateix, és una classe que posseeix propietat privada, element determinant perquè sectors amplis i dirigents petit burgesos defensin en última instància la propietat privada en contra de les masses desposseïdes i oprimides.

Aquesta explicació científica ens ajuda a comprendre perquè tant Junqueras com Sánchez busquen la conciliació amb la burgesia. Així, tot i reconèixer que una basta majoria de catalans està a favor d’un referèndum, Junqueras diu que “però, al mateix temps, hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana.” Seguidament planteja, com Sánchez, la via escocesa perquè és “l’opció que genera més garanties i reconeixement internacional immediat”. Per a aquests dirigents és més important ser responsables i acceptar els límits imposats per guanyar-se el respecte de la burgesia que recolzar-se sobre les masses al carrer disposades a lluitar fins al final. Que milions de persones s’hagin mobilitzat, que milers s’hagin organitzat, que més de 3.000 activistes hagin sigut represaliats, que s’hagin patit lesions molt greus com pèrdues d’ulls, no és rellevant. El més important és la “legitimitat” atorgada pel segell de la classe capitalista, que produeix “les garanties i el reconeixement internacional”. Independentment que Junqueras afirmi que “la independència és la millor eina per ajudar a la gent d’aquest país”, aquesta desitjada “legitimitat” precisament és la que condueix a l’autonomisme. On era la UE quan la policia pegava a gent gran per haver posat urnes? Només cal formular la pregunta per demostrar la fallida d’aquesta estratègia.

Com a marxistes no només hem d’analitzar el que es diu sinó que també el que no es diu. Ni Junqueras ni Sánchez fan cap referència a la força motriu que va fer possible l’embat contra el règim: el poble al carrer prenen el seu destí a les seves pròpies mans. Però com a dirigents petit burgesos, li tenen més pànic al poble organitzat i participant en l’arena social de manera decisiva que a la repressió capitalista. La propietat privada és sagrada, i el moviment independentista, com correctament entenen els sectors més intel·ligents de la burgesia, és una gran amenaça a la font dels seus privilegis.

Per estabilitzar la situació, ara que hi ha condicions objectives més favorables, la burgesia catalana i espanyola més intel·ligent anima l’estratègia conciliatòria d’ambdós partits amb concessions, començant pels indults. Així doncs, la qüestió de fons per a ERC i Junts és mantenir-se al poder mentre desvien per canals segurs la lluita independentista.

Resposta de la CUP i les nostres tasques

Des de la CUP hem respost a les dues cartes explicant que el que es busca és tancar el cicle de lluites i mobilitzacions al carrer apartant la via unilateral. En aquest sentit, critiquem correctament l’esterilitat abans de començar de la mesa de diàleg i que va ser en realitat el moviment de masses sota la direcció del Tsunami Democràtic qui va aconseguir la mesa de diàleg, una clara referència a la força motriu del moviment, independentment del paper incorrecte conciliador de la direcció.

Dit això, és una contradicció difícil d’explicar als nostres votants, simpatitzants i gent que busca una sortida revolucionaria a l’actual crisi del sistema que critiquem la mesa de diàleg per després pactar amb ERC dos anys de mesa de diàleg, hi seguem o no. També és molt difícil explicar perquè alguns destacats dirigents defensen obertament una estratègia independentista conjunta amb ERC i Junts, fins i tot apostant per entrar al govern, quan es cada vegada més evident que la seva intenció és precisament desviar el moviment.

A la carta també fem una crida al govern perquè sigui una “eina de defensa dels drets i les llibertats de la gent treballadora” i exigim que la Generalitat “ha de ser lleial a les necessitats i voluntats del nostre poble i fer honor al títol de republicana posant-se al costat de les que no tenim més futur que el país que puguem construir amb les nostres mans.” La nostra tasca com a revolucionaris és ajudar a accelerar la presa de consciència de la classe treballadora de la seva posició social i del seu poder, sobretot en aquesta època de profunda crisi orgànica del capitalisme. Hem d’explicar pacientment que la societat està dividida en classes, i que la burgesia és la classe que ens oprimeix, que per fer-li front només podem confiar en les nostres pròpies forces. És per tot això que és un error apel·lar a la institució burgesa, en aquest cas el govern, per a defensar els nostres interessos- aquest defensa per sobre de tot la classe d’empresaris, com bé sabem. És un òrgan de i per a la burgesia amb el monopoli de la violència per reprimir qualsevol qui qüestioni el seu poder; en contra posició, hem de lluitar i explicar la necessitat de construir òrgans propis al caliu de la lluita, com ens ha ensenyat la història de la lluita de classes.

Tal com conclou la nostra resposta, “no podem renunciar a cap forma de lluita democràtica per guanyar la llibertat, tampoc la unilateralitat.” Només caldria afegir que aquesta lluita democràtica s’ha de realitzar mitjançant la lluita de classes, la confrontació amb el règim del 78 amb mètodes revolucionaris i armats amb un programa de revolució social sota la bandera de l’internacionalisme. Com a anticapitalistes, la “legitimitat” i suport per la que hem de lluitar és la de la classe treballadora d’arreu del món, començant pels nostres germans i germanes de classe de la resta de l’estat espanyol i d’Europa. La nostra principal responsabilitat com a revolucionaris és lluitar per l’emancipació nacional catalana com a espurna de la revolució ibèrica i més enllà; per l’enderrocament del capitalisme mundial.

Aquestes cartes expliciten el que ja era implícit a la situació des de fa molt de temps: l’absoluta incapacitat dels partits petitburgesos d’ERC i Junts per assolir l’autodeterminació i la seva traició de l’1 d’octubre. La CUP té ara un gran potencial com a direcció alternativa per al moviment. Però aquest potencial només es pot aprofitar amb una crítica clara i coherent, expressada en un programa i una estratègia. 

A mesura que es vagin profunditzant les contradiccions del sistema sota la crisi i s’acceleri la polarització entre les classes, les masses a escala mundial buscaran cada vegada més una sortida revolucionària a la seva opressió i misèria. Ara és el moment per explicar pacientment el caràcter de classe de la traïció d’ERC i Junts, la necessitat d’una nova direcció al capdavant del moviment que viri decisivament a la classe treballadora i a l’esquerra i la necessitat de lluitar per la república socialista catalana, apel·lant a la resta de la classe treballadora de l’estat espanyol perquè s’uneixin a la lluita contra l’enemic comú, el règim del 78 i el capitalisme espanyol.