Les creixents fissures en les relacions mundials i la tasca dels comunistes

La crisi del capitalisme és també la crisi de l’ordre mundial post-URSS, que va basar-se en la dominació de l’imperialisme estatunidenc. Amb l’ascens de la Xina com a potència mundial i amb Rússia adoptant una postura cada més desafiant a escala internacional, els Estats Units ja no tenen la influència d’abans per garantir el seu control sobre la resta de països. Això té importants implicacions per a l’equilibri de poder en l’escena mundial, on països tradicionalment aliats als Estats Units s’estan distanciant cada cop més de Washington.

La guerra d’Ucraïna, vista com una oportunitat per afeblir Rússia – aliada del seu competidor principal, la Xina – no ha servit més que per exacerbar les contradiccions en les relacions mundials, i ha soscavat encara més l’autoritat estatunidenca.

Per als comunistes, aquest clima d’inestabilitat subratlla l’estancament del capitalisme i la necessitat d’una lluita internacional de classes determinada pel socialisme.

La guerra d’Ucraïna

Tot i els esforços de la premsa occidental de pintar una Rússia aïllada i sola i, d’altra banda, el món sencer amb els Estats Units al capdavant, sabem que no és la realitat. Els objectius dels Estats Units en la guerra d’Ucraïna eren aïllar i paralitzar el seu rival rus, i alhora debilitar les relacions entre Rússia i Europa, reforçant així el seu control sobre aquesta última.

“La Rússia de Putin no és el nostre amic i és l’aliat més poderós de la Xina”, va escriure l’excandidat presidencial republicà Mitt Romney recentment. “Donar suport a Ucraïna debilita un adversari, augmenta el nostre avantatge de seguretat nacional, i no requereix vessament de sang americana.”

Per aquesta raó, Occident, encapçalat pels Estats Units, ha proporcionat a Ucraïna una gran quantitat d’ajuda militar, econòmica i d’intel·ligència directa. Al mateix temps, han imposat una sèrie de sancions a Rússia: negar l’accés a tecnologies avançades, bloqueig del sistema de banca electrònica SWIFT, congelació de 400.000 milions de dòlars dels seus actius del banc central i fre al subministrament de gas a Europa. Són les més severes que s’apliquen a qualsevol país des de la Segona Guerra Mundial.

Aquestes sancions, però, no han tingut l’efecte desitjat; tot i ser un cop fort a alguns sectors de l’economia russa, aquesta no ha estat destruïda si no simplement s’ha reconfigurat, mirant cap a l’est i cap al sud en lloc de cap a l’oest. Específicament a la Xina, que és el major importador de cru rus, i li ha permès accedir a tecnologies avançades juntament amb Turquia i els països del Golf.

El paper de la Xina a la guerra d’Ucraïna s’ha emmascarat sota el pretext d’advocar per una pau negociada. Per a la classe dominant xinesa, aquesta guerra és una pertorbació inoportuna de les beneficioses relacions comercials.

Tot i això, darrere d’aquest suposat pacifisme hi ha una clara línia vermella: la inadmissibilitat d’una desestabilització de la Federació Russa com a resultat d’una derrota militar. Aquesta derrota ampliaria la influència de l’imperialisme nord-americà i faria perdre a la Xina un soci valuós. És clar que sense l’ajuda xinesa per eludir les sancions occidentals, Rússia es trobaria en una situació molt pitjor.

Turquia, l’Aràbia Saudita i Israel, aliats tradicionals dels Estats Units, s’han posicionat com a neutrals o fins i tot fent negocis amb Rússia; des de l’augment d’importacions i exportacions (Turquia), al fre de la producció de petroli per fer pujar els preus (Aràbia Saudita). A l’Amèrica Llatina, el Brasil, l’Argentina, Mèxic, Xile i fins i tot Colòmbia, antics aliats dels Estats Units, tots han resistit la pressió del seu poderós veí en negar-se a subministrar armes a Ucraïna.

La Guerra d’Ucraïna ha impulsat significativament el preu del petroli, el gas, els aliments i els fertilitzants. Tots aquests productes són especialment sensibles als països pobres, on milions de persones estan caient en la misèria a causa de la crisi econòmica mundial. En tota Àfrica, així com a Amèrica Llatina, les exportacions de cereals i fertilitzants russos han augmentat. Per evitar una explosió social interna, es prefereix no donar suport a sancions que faran pujar encara més els preus.

Europa

Finalment, fins i tot Europa, tot i la imatge optimista d’una “aliança occidental” harmoniosa i unida, es veu enfosquida per antagonismes creixents. La guerra d’Ucraïna ha afectat greument l’economia de la UE, privant-la del gas rus barat. Això ha soscavat la competitivitat de la UE, en particular del capitalisme alemany i francès, en el mercat mundial. Per aquest motiu, les dues principals economies de la UE han donen llargues cada cop que es parla d’enviar armes a Ucraïna o d’imposar noves sancions a Rússia. 

Els Estats Units estan utilitzant el conflicte d’Ucraïna per obligar els europeus a tallar els llaços amb Rússia i reforçar així el control de l’imperialisme nord-americà sobre Europa. Abans d’això, la burgesia alemanya utilitzava els seus vincles amb Rússia per assegurar una independència parcial davant dels EUA. Això va enfurismar els seus «aliats» a l’altra banda de l’Atlàntic, però els va proporcionar beneficis considerables en forma de subministraments barats de petroli i gas. 

Privar-se d’aquests subministraments és un preu molt alt a pagar per mantenir contents els nord-americans. Va caldre una guerra a Ucraïna perquè Alemanya s’alineés, però darrere la façana de «unitat davant de l’agressió russa», les diferències persisteixen.

Internament, la crisi ha posat de manifest les profundes fissures que hi ha entre els diferents Estats membres de la UE. Sumat a la guerra a Ucraïna i l’amenaça al subministrament de gas rus, la UE es veu amenaçada per una catàstrofe econòmica. Els capitalistes de cada Estat europeu lluiten per prendre mesures en interès propi. La “solidaritat europea” no entra en aquesta equació.

La unitat de la UE es podia donar per fet mentre duressin les condicions de boom econòmic. Però aquestes condicions favorables han desaparegut. I l’inici de les turbulències econòmiques i financeres provocarà més proteccionisme i un nacionalisme econòmic. Aquestes tendències resultants acceleraran la reversió de la globalització i la major fragmentació d’Europa i de l’economia mundial en general.

Fragmentació a escala global

Durant un llarg període després de la Segona Guerra Mundial, les relacions mundials van ser relativament estables, perquè dues grans superpotències d’una força similar (i amb armes nuclears) s’enfrontaven entre si. Aquest equilibri relatiu va ser destruït pel col·lapse de l’estalinisme el 1989-91.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els Estats Units van quedar com l’única superpotència del planeta. Durant els anys següents, van intervenir en un país darrere l’altre per a castigar qualsevol desobediència, trobant-hi poca resistència. Amb l’entrada del nou segle, però, les coses canvien amb una sèrie de derrotes militars que feien trontollar la seva autoritat (Iraq, Afganistan). A Síria, Rússia i l’Iran van aconseguir derrotar a la coalició liderada pels Estats Units. De la mateixa manera, a Líbia, les potències occidentals van ser marginades per les milícies alineades amb Rússia i Turquia.

En l’àmbit econòmic i diplomàtic també es veu reflectit aquest canvi. Mentre que després de la Segona Guerra Mundial el 40% del PIB mundial el representava Estats Units, ara és del 24%, amb Xina darrere al 18%, suposant una reducció del pes relatiu del primer en l’economia mundial.

Al mateix temps, la crisi econòmica mundial ha augmentat les tensions entre les nacions. Per tant, amb la finalitat de defensar la seva posició, el capitalisme estatunidenc ha passat de ser el principal defensor del lliure comerç a ser la força que més ha virat cap al proteccionisme. La guerra comercial contra la Xina, iniciada per l’administració Trump, continua sense parar durant la presidència de Biden. Els Estats Units també estan prenent mesures per a garantir la capacitat productiva nacional. Mentrestant, el dòlar –i els sistemes financers basats en el dòlar, com SWIFT– són utilitzats per a atacar als que s’atreveixen a enfrontar-se els Estats Units.

Actualment, però, no hi ha cap força que pugui desafiar al poder mundial dels Estats Units en el pla militar o econòmic. La despesa militar dels Estats Units és superior a la de les deu nacions properes combinades. Però estan apareixent esquerdes en l’ordre mundial dominat pels Estats Units, amb potències com la Xina i, fins a un cert punt, també Rússia, augmentant la inestabilitat existent.

Aquestes potències emergents, els anomenats BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica com a membres fundadors) i altres que estan demanant formar-hi part (Aràbia Saudita, Egipte, Emirats Àrabs Units) aprofiten la gran divisió de poder per defensar els seus propis interessos. En paraules del president brasiler Lula da Silva en la seva visita a Pequín: “ens agradaria treballar amb els Estats Units i la Xina per equilibrar la geopolítica mundial”. Aquest és “l’equilibri” que busquen les potències emergents; sense donar totalment l’esquena als Estats Units, poder ser semiindependents en certes qüestions.

La lluita contra l’imperialisme i les tasques dels comunistes

El 1928, quan l’imperialisme americà encara estava en el seu període d’expansió, Lev Trotski va escriure el següent:

“… És precisament la força internacional dels Estats Units i l’expansió irresistible que sorgeix d’ella, que l’obliga a incloure el polvorins de tot el món en els fonaments de la seva estructura, és a dir, tots els antagonismes entre l’Est i l’Oest, la lluita de classes a la vella Europa, els aixecaments de les masses colonials i totes les guerres i revolucions.

 D’una banda, això transforma el capitalisme nord-americà en la força contrarevolucionària bàsica de l’època moderna, constantment més interessada en el manteniment de l’ordre a cada racó del globus terrestre; i, d’altra banda, això prepara el terreny per a una explosió revolucionària gegantina en aquest poder imperialista mundial ja dominant i encara en expansió.”

Aquestes paraules són encara més certes avui que quan es van escriure. L’imperialisme estatunidenc és la força més reaccionària del planeta. Els seus tentacles econòmics, militars, diplomàtics i culturals s’estenen profundament en gairebé tots els països. I representa una amenaça per a la classe treballadora allà on les masses comencen a avançar cap a la revolució de manera decisiva.

Al mateix temps, però, l’ascens del capitalisme nord-americà ha creat la classe treballadora més poderosa del món, capaç de determinar el curs de la història. La lluita contra l’imperialisme és part integrant de la lluita internacional de la classe treballadora pel socialisme.

L’historial assassí de les potències occidentals del segle passat ha sembrat un odi profundament arrelat contra l’imperialisme entre les nacions colonials, semicolonials i excolònies oprimides: les guerres d’Orient Pròxim de les últimes dècades; la sagnant desintegració de Iugoslàvia; el saqueig de Rússia i Europa Oriental en la dècada dels noranta; el domini que manté Occident sobre Àfrica; el desencadenament del fonamentalisme islàmic; els canvis de règim i els cops militars, el recolzament a dictadors sagnants i l’enderrocament de governs progressistes a Amèrica Llatina.

La tasca dels comunistes, en cada etapa, és desenvolupar una posició independent per a la classe treballadora. Hem d’exposar les frases buides de defensa de la «democràcia» i «fer front a homes forts», com Putin, com res més que una cortina de fum destinada a cobrir els estrets interessos depredadors dels capitalistes.

Hi ha els qui argumenten que, atès que ens oposem a l’imperialisme occidental, hauríem de fer costat als seus competidors. L’anomenada teoria del “món multipolar”, suggereix que hauríem de lluitar per un món dominat per múltiples potències imperialistes que s’equilibrin entre si, enfront de l’actual que està dominat per una única superpotència. On l’imperialisme xinès i rus, i potser el d’altres països com l’Índia i el Brasil, mantindria a l’imperi estatunidenc sota control, la qual cosa portaria a un món més pacífic i més just. No obstant això, mai s’explica per què aquests poders estarien més interessats en la pau i «l’equitat» que els Estats Units. És una reedició de l’antiga teoria estalinista del Front Popular, de l’aliança amb la “burgesia progressista”, però a escala internacional.

En lloc d’aclarir les contradiccions de classe entre els treballadors i els capitalistes, aquesta posició desdibuixa les línies de classe. Intenta empènyer a la classe treballadora darrere d’un bloc imperialista –encara que més feble– contra un altre, i sembra il·lusions en la possibilitat d’una solució antiimperialista dins dels límits del capitalisme.

Rússia i la Xina poden ser potències menors que els Estats Units. Però això no fa que Putin i Xi siguin en cap cas progressistes. Aquests són règims capitalistes, basats en l’explotació de la classe treballadora. Són els enemics dels treballadors i dels pobres, i usen l’amenaça de l’imperialisme estatunidenc per a sotmetre als treballadors russos i xinesos.

Perquè les masses de Rússia i la Xina lluitin realment contra l’imperialisme, primer han de prendre el poder a les seves mans i vincular la seva lluita amb la dels treballadors d’Occident. Alhora, la tasca dels comunistes a casa nostra és lluitar contra l’imperialisme occidental, la força més reaccionària del planeta. Només en aquestes condicions pot començar una lluita antiimperialista autèntica i internacional.