Les magnífiques mobilitzacions dels pensionistes són una inspiració per a tots

L’espurna que ha provocat aquesta mobilització ha estat la ridícula pujada del 0,25 % de les pensions –no arriba a 1-2 euros de mitjana al mes— mentre que el govern del PP presumeix del creixement econòmic i de l’augment de l’ocupació. A això s’hi han sumat les declaracions provocadores de Rajoy i els seus, demanant que la gent estalviï i se subscrigui a un pla privat de pensions.

L’anomenada crisi del sistema de pensions és una mostra de la crisi del capitalisme espanyol. Una de les raons del dèficit de la Seguretat Social és a causa de les baixades d’impostos a les grans empreses, tot i que els seus beneficis hagin recuperat el nivell anterior a la crisi. Això s’agreuja amb els baixos sous dels nous contractes precaris, els quals redueixen les cotitzacions d’aquests treballs al sistema. Però el capitalisme espanyol no té alternativa al treball precari per a sobreviure davant la competència global, donat el baix nivell competitiu de la seva tecnologia i la seva renúncia a invertir per a modernitzar-la.

A una situació on el deute públic ha arribat al nivell més alt de la història, amb 1,44 bilions d’euros, el 98,8 % del PIB, el PP mantindrà la política d’austeritat i retallades a la despesa pública. La seva alternativa és treure la despesa creixent de les pensions d’altres partides del pressupost; és a dir, repartint la misèria entre tothom.

Les pensions han estat baix atac durant dècades durant els governs del PP i PSOE. S’ha pujat l’edat de jubilació de 65 a 67 anys; s’ha ampliar el nombre d’anys cotitzats per a rebre la jubilació, de 15 a 25 el 2022; i també s’ha allargat la base salarial que fixa la jubilació: des dels dos darrers anys de la vida laboral a la dècada dels 80, als 15 actuals i als 25 el 2022. Tot això ens condueix a pensions encara més miserables per als futurs pensionistes.

S’ha de dir que el 60 % dels pensionistes tenen familiars al seu càrrec, a qui donen una mitjana de 290 € mensuals. Els empresaris estan obligant als jubilats a sostenir a treballadors joves amb salaris baixos!

Sí que hi ha diners per a revaloritzar les pensions actuals amb el cost de la vida. Només aquest any el govern ha destinat 1.350 milions d’€ a indemnitzar a Florentino Pérez pel dipòsit fallit de gas a prop de les Illes Balears; ha pujat la despesa de Defensa 2.700 milions d’euros i ha rescatat les autopistes d’empresaris propers al PP amb la quantia de 5.500 milions d’€. Només això hauria permès revaloritzar les pensions durant 6 anys! Per als grans empresaris sí que troben doblers, pels pensionistes i treballadors; no.

És fals que hi hagi un problema de natalitat i d’insuficiència de treballadors per a sostenir una quantitat creixent de pensionistes. Hi ha quasi 4 milions d’aturats que no poden trobar una activitat productiva. Ells només podrien crear un 25 % de riquesa addicional al país, i subministrar recursos per a pensionistes i altres despeses socials. I no troben feina perquè, a causa de la crisi global i la mida limitada del mercat, no hi ha on situar la producció de 4 milions de treballadors addicionals. Aquesta és la lògica irracional del sistema capitalista, el qual no pot utilitzar l’enorme riquesa potencial existent perquè ho impedeix la camisa de força de la propietat i del benefici capitalista. Produeixen, no per a satisfer necessitats socials, sinó per a aconseguir beneficis per a uns pocs.

Per això, com la lluita de la dona i dels treballadors, la lluita per un sistema públic digne de pensions és també una lluita anticapitalista.

Hem d’exigir:

– Revalorització automàtica de les pensions amb l’IPC.

– Cap rescat a empresaris. Pujada d’impostos als rics per a pensions i despeses socials.

– Per a acabar con l’atur: repartiment del treball i reducció de la setmana laboral a 35 hores setmanals amb salaris decents. Salari mínim de 1.000 €.

– Jubilació als 60 anys amb el 100 % del darrer salari rebut. Pensions mínimes de 1.000 €.

– Nacionalitzar els bancs i les grans empreses, sense indemnització, per a planificar democràticament l’economia i utilitzar la riquesa produïda en benefici de l’àmplia majoria.