L’exhumació de la mòmia de Franco del “Valle de los Caídos”

[Amb motiu de l’exhumació de la mòmia de Franco del “Valle de los Caídos” ahir, republiquem l’article que van escriure al respecte els companys de Lucha de Clases, part del Corrent Marxista Internacional a l’estat espanyol, al setembre de 2018 quan el Congrés dels Diputats va acordar l’exhumació del dictador]

El Congrés dels Diputats ha aprovat l’exhumació de la mòmia de Franco del menyspreable “Valle de los Caídos”, a iniciativa del govern de Sánchez. Des de Lluita de Classes saludem aquesta decisió, que és fruit de l’enorme pressió del moviment per la Memòria Històrica i de l’activisme d’esquerres republicà durant anys. Si bé aquesta mesura ens sembla insuficient, com detallarem, això no ha impedit que s’hagin desfermat els gossos de presa del franquisme, enquistats en la dreta espanyola i en l’aparell de l’Estat, que han sortit sorollosament a escena per oposar-s’hi.

Treure a Franco i demolir el “Valle de los Caidos”

Que aquest esperpent, un mausoleu de propietat pública que ens costa 1,84 milions d’euros anuals, que exalta a un dictador, no hagi estat qüestionat durant més de 40 anys de “democràcia” indica dues coses. En primer lloc, que el règim capitalista espanyol se sent representat en aquest “monument” com a hereu i deutor directe de la dictadura franquista. Segon, la covardia i servilisme dels dirigents del PSOE i del PCE en la Transició, i dels posteriors governs socialistes, que mai van moure un dit per revertir aquesta situació.

Sánchez, inicialment, va declarar que traslladaria també les restes de José Antonio a un lloc menys rellevant i que convertiria el mausoleu en un Museu de la Memòria, per després retractar-se, expressant de manera vergonyosa la por servil que encara mantenen a la reacció de l’aparell d’Estat franquista. També va indicar que pretenia convertir la “Valle de los Caidos” en un memorial per la reconciliació.

¿Convertir “el Valle” en un lloc de reconciliació? Això és una burla- un lloc de reconciliació entre els obrers i camperols assassinats i els seus botxins feixistes? Aquest mausoleu va ser construït per 20.000 presoners de guerra republicans, i centenars d’ells van morir durant la construcció. Va ser erigit “per perpetuar la memòria dels que van caure en la nostra gloriosa Croada”, segons el decret de l’1 d’abril de 1940 del govern franquista. La simbologia feixista roman en tot el recinte, sota la lúgubre ombra de la immensa creu de pedra de 150 metres.

La nostra posició és ben clara: cal enderrocar tot el recinte, preservant les restes dels 33.000 enterrats, majoritàriament republicans, perquè estiguin a disposició de les famílies que els reclamin.

Un aparell d’Estat franquista

A part de l’oposició a l’exhumació per part de la família Franco, de la Fundació Francisco Franco i dels grupuscles feixistes, així com la resistència parlamentària a la proposta per part de la dreta de PP-Ciutadans, destaca l’oposició que ha trobat l’exhumació de Franco al si de l’aparell de l’Estat, en particular dins l’exèrcit.

A principis d’agost de 2018, diversos centenars d’antics oficials, avui a la reserva, van subscriure un manifest d’exaltació del dictador i en contra de la seva exhumació. En aquest manifest, els oficials franquistes denunciaven la “campanya infame” de la “esquerra política” contra la figura del dictador i justifiquen el cop d’Estat de 1936 a una “Espanya agredida i assetjada pel comunisme internacional”. Entre els signants, a més de condemnats per participar en l’intent de cop d’Estat del 23-F, hi figuren Luis Alejandre Sintes, excap de l’Estat Major de l’Exèrcit de Terra, Eduardo González-Gallarza, excap de l’Exèrcit de l’Aire i Antonio González-Aller, excap de la Cambra Militar del Rei. A més, hi ha els generals Alberto Asarta, excap de la missió de l’ONU al Líban, Emilio Pérez Alamán, excap del Comandament Militar de Canàries, o Juan Aparicio Hernández Lastras, excap del Comandament de Personal de l’Exèrcit. Estem parlant dels més alts oficials de l’exèrcit als quals se’ls va confiar les més altes responsabilitats durant els últims anys, alguns d’ells amb vincles directes amb la Casa Reial. La resposta del Ministeri de Defensa no ha pogut ser més covard, un comunicat anunciant una simple citació a declarar per 5 d’ells, i de la qual no s’ha tornat a informar d’ençà. Aquests centenars de reaccionaris i feixistes han de ser expulsats de l’exèrcit (fins i tot en la seva condició de reservistes) i les seves voluminoses pensions de privilegi cancel·lades.

Aquesta és una prova concloent -per si en manca alguna més- que l’actual aparell d’Estat es manté pràcticament inalterat des de la dictadura. Així, l’únic militar en actiu que va recolzar un contramanifest antifranquista, Marc Antoni Sants, va dir a eldiario.es: “Porto 19 anys escoltant en trencar files el crit de ‘Arriba España’. [El franquisme] està bastant generalitzat, sobretot entre els alts càrrecs. Aprofiten per reprimir als altres, als que no pensem com ells, als que ens diuen vermells de merda “. Arturo Maira, excapità a la reserva, va declarar a El País: “Els alts comandaments dels exèrcits són franquistes i cap Govern en democràcia ha fet res per evitar-ho … Espanya ha anat seleccionant per generals o almiralls a les persones més conservadores i franquistes “.

Aquest aparell d’Estat és una amenaça per a la classe obrera, que la burgesia no dubtarà a utilitzar quan vegi en greu perill la seva dominació. Però aquest enquistament del franquisme en l’aparell de l’Estat no és exclosiu de l’exèrcit o als comandaments policials i de la Guàrdia Civil, sinó que també arriba a l’estament judicial. En els últims anys, víctimes del franquisme han interposat 12 querelles contra torturadors policials dels últims anys de la dictadura, de les quals 9 han estat rebutjades pels tribunals. Diversos ajuntaments, com els de Vitòria, Pamplona, ​​Elgeta, Arrasate i Durango també han interposat querelles contra la dictadura. L’única denúncia inicialment admesa, la d’Elgeta, va ser després desestimada sense ni arribar a judici.

L’activitat reaccionària d’aquests jutges i fiscals l’hem vist aquests anys -a part de la seva ràbia contra el republicanisme català- fallant contra el canvi de nomenclatura franquista dels carrers de nombroses ciutats i pobles i contra la retirada de monuments d’exaltació de la dictadura, o portant a judici i condemnant a multes i penes de presó a desenes activistes d’esquerres, artistes i gent comú que expressen la seva indignació contra les forces repressives, la monarquia, l’Església o ministres de Franco, com Carrero Blanco.

¿Prohibició de la Fundació Francisco Franco?

En paral·lel amb el debat sobre l’exhumació, ha sorgit també el debat sobre la il·legalització de la ultradretana Fundació Francisco Franco, sol·licitada entre d’altres per Unidas Podemos. No cal dir que ens sembla escandalós que aquesta “Fundació” rebi subvencions públiques per a la seva tasca. Aquestes han de ser cancel·lades immediatament, i exigir la seva devolució. De la mateixa manera, els han de ser requisats tots els documents i arxius, que majoritàriament corresponen a papers oficials, perquè puguin ser usats en perseguir els crims del franquisme. No obstant això, no creiem que la prohibició d’aquesta Fundació o d’organitzacions feixistes siguin una arma efectiva en la lluita contra el feixisme i el franquisme. Els membres d’aquesta fundació i dels grups feixistes podrien tranquil·lament posar en marxa altres fundacions i organitzacions, amb nous noms, per dedicar-se a les mateixes activitats. A més, l’experiència ens ha ensenyat que totes les lleis aparentment repressives destinades a ser utilitzades contra els grups feixistes i reaccionaris, en règims de democràcia burgesa, finalment són emprades, amb més eficàcia i dedicació encara, contra les organitzacions de l’esquerra i revolucionàries, per la seva amenaça de “subvertir l’ordre social vigent”.

Això ho estem veient amb els anomenats “delictes d’odi”, incorporats en l’última dècada al Codi Penal espanyol i que suposadament estaven destinats a castigar els delictes perpetrats per motius racistes o sexistes, principalment. No obstant això, hem vist que aquesta categoria delictiva està sent utilitzada pels jutges, fiscals i advocats franquistes, i pels comandaments reaccionaris de la policia i la Guàrdia Civil, per a perseguir activistes d’esquerres a les xarxes socials, a artistes, manifestants, per expressar la seva indignació contra torturadors, feixistes, Franco, polítics burgesos, banquers, l’Església o la monarquia. Per descomptat, les amenaces proferides en les xarxes socials o en declaracions públiques contra dirigents d’esquerra o activistes socials, per part de feixistes i reaccionaris, queden aclaparadorament arraconades en la impunitat.

• 

Enfront de l’alternativa reformista i parlamentària de la prohibició de grups feixistes, nosaltres plantegem la mobilització i l’acció directa de les masses contra els feixistes, la única manera que realment pot arraconar aquests grups, que compten amb el suport de l’aparell de l’Estat, i generar l’ambient social necessari per reduir-los a la inactivitat.

Per una veritable exhumació del franquisme de la societat espanyola

La decisió del Congrés és un petit pas endavant, però ens sembla mesquí quedar-se només en això. El franquisme va ser el braç armat dels grans empresaris, banquers i terratinents, que va organitzar l’assassinat sistemàtic de centenars de milers de persones en línies de classe: obrers, camperols pobres, intel·lectuals i sectors progressistes de la classe mitjana, en la Guerra Civil i en els anys immediatament posteriors. Centenars d’assassinats més i milers de detencions i tortures es van succeir en els anys posteriors al llarg de gairebé 40 anys. A desenes de milers els van requisar les seves cases, propietats i comptes. Desenes de milers de presoners de guerra republicans van ser utilitzats com a esclaus en obres de construcció i per grans empreses a mode de pagament per enriquir els fàstigosos falangistes.

La repressió no es va limitar a la classe obrera, tot i ser el seu destí principal. La repressió és va extendre amb detencions i pallisses a homosexuals, a membres de les minories nacionals (inclosa la minoria gitana), la consideració de “apàtrides” al mig milió d’espanyols exiliats i als deportats i assassinats en els camps de concentració nazis (més de 5.000 entre aquests últims). Desenes de milers de nens i orfes de guerra van ser arrencats dels braços de les famílies dels “vermells” per ser dipositats en foscos i tètrics hospicis regentats per capellans i monges o lliurats a famílies afis al règim. Per si això no en fora prou, és va establir un pla de robatori de nadons, actiu fins a començament dels anys 80, pel que una quantitat indeterminada de nadons de famílies obreres o de mares solteres (1.500 casos ja documentats) van ser robats per metges franquistes en col·laboració amb capellans i monges, que després eren venuts a famílies sense descendència. Finalment, què dir dels prop de 200 assassinats en els primers anys de la Transició a mans de la policia, Guàrdia Civil i bandes feixistes: els autors, en la seva immensa majoria, segueixen protegits i els arxius i expedients dels casos segueixen classificats i catalogats com a “secrets”.

Un veritable pla per extirpar l’herència del franquisme i, sobretot, per portar justícia als seus centenars de milers de víctimes i als seus familiars ha d’incloure els següents punts:

• Un pla quadriennal per treure els 115.000 republicans enterrats a les cunetes.
• Nulitat de tots els judicis franquistes durant la Guerra Civil i en la dictadura.
• Devolució de les propietats confiscades als familiars dels represaliats. Per a això, establir una comissió, composta per representants d’associacions de la Memòria Històrica, de familiars de represaliats i del govern de l’Estat, a parts iguals, per realitzar un cens complet de les propietats i diners confiscat pels franquistes a cada poble i ciutat.
• Expropiación dels béns acumulats per la família Franco, llegats pel dictador.
• Anular la Llei d’Amnistia de 1977. Jutjar els crims del franquisme i als torturadors i càrrecs públics i militars que encara sobreviuen.
• Desclasificar tots els arxius de l’època franquista, fins a 1982 inclusivament, dipositats en ministeris i casernes de l’exèrcit, i comandàncies de la policia i la Guàrdia Civil.
• Comissió d’investigació parlamentària amb plens poders per avaluar l’enriquiment de les grans empreses i dels seus antecedents amb el treball esclau i indemnització a les seves víctimes i familiars. Expropiació d’aquestes empreses per l’Estat.
• Comissió d’investigació parlamentària amb plens poders per investigar fins a les últimes conseqüències el destí dels nadons robats durant el franquisme. Càstig als implicats.
• Depuración de franquistes de tot l’aparell de l’Estat: Exèrcit, Policia Nacional, Guàrdia Civil, Judicatura i Administració de l’Estat.

El més decebedor en tot això és que les forces que tenen la capacitat d’organitzar un moviment de masses al carrer contra el franquisme institucionalitzat en el règim i per obligar el govern de Sánchez a anar més lluny en aquest assumpte – Unidas Podemos així com els sindicats de classe UGT, CCOO i CGT- han estat passius, i ho segueixen estant, limitant-se a expressar els seus laments a la innòcua activitat parlamentària o en articles de premsa, permetent a les minúscules i patètiques organitzacions d’extrema dreta campar a gust pel carrer per fer sentir la seva veu, mentre que centenars de milers de familiars i d’activistes d’esquerres romanen obligats a ofegar la seva ràbia en silenci.

Exorcitzar el franquisme, una tasca revolucionària

Mantenir projectada l’ombra del franquisme sobre la classe obrera i l’esquerra és essencial per a la burgesia espanyola, com ho és sostenir la monarquia. Necessiten mantenir un clima de por i d’impunitat cap a les accions de l’aparell de l’Estat. És un instrument ideològic d’opressió que ens diu: “Us vam aixafar fa 80 anys, i us ho recordarem cada dia de la vostra vida”.

Això mostra que qualsevol avanç democràtic profund en la societat espanyola (eliminar el llegat franquista, enderrocar l’aparell de l’Estat neofranquista, aconseguir una república democràtica o el dret d’autodeterminació per a les nacionalitats històriques) xoca frontalment amb les estructures bàsiques del règim. Aconseguir tot això està totalment lligat a la lluita per la transformació socialista de la societat espanyola.