L’incendi de Notre Dame: el capitalisme destrueix el patrimoni

El foc que va destruir en part a Notre Dame és una tragèdia per a tothom qui aprecia els èxits culturals, artístics i arquitectònics de la humanitat. El capitalisme està minant els seus propis èxits del passat i els de societats anteriors, un fet que es reflecteix clarament quan es fa una ullada més de prop al que va passar a París el dilluns 15 d’abril.

 

La investigació sobre la causa del foc es farà esperar, possiblement mesos, però tanmateix sembla que la seva font estava relacionada amb les obres en curs de la torre. Tot i així és evident que l’austeritat i la consegüent reducció de la despesa pública han jugat un paper important.

La catedral necessitava una restauració urgent des de feia temps. Caroline Bruzelius, historiadora d’arquitectura a la Universitat de Duke fa gairebé 40 anys que va tenir l’oportunitat de visitar parts de Notre Dame que normalment no són accessibles. En una entrevista amb Foreign Policy, va explicar que ja en aquella època:

“… necessitava una restauració de les peces que no veiem quan caminem a l’edifici, i estic parlant específicament de l’enorme estructura de fusta entre les parts superiors de les voltes i la teulada. Aquesta és la fusta antiga. Durant segles s’escalfa a l’estiu i es congela a l’hivern, i això era increïblement inflamable, i per això el foc era tan horrible i espectacular. Són aquelles fustes velles que es cremaven amb tanta ferocitat. Vam veure com el foc es va estendre d’una secció a una altra en ràpidament. “

Cal preguntar-se: per què es va tardar gairebé 40 anys des que Bruzelius va assenyalar l’estat del sostre abans que comencés la restauració? És evident que els anys de retallades i negligències en la conservació dels llocs patrimonials han de formar part de l’equació.

L’austeritat també afecta el nostre patrimoni cultural

Com vam assenyalar en un article anterior escrit el 2012:

“Els efectes de la crisi capitalista s’estan sentint a tots els nivells de la societat. Com es va informar en un article de la revista Time a l’abril del 2012, això també inclou la preservació de llocs històrics. A mesura que els estats europeus van estalviant diners en efectiu per reduir la despesa pública i retallar els pressupostos, els èxits històrics de la humanitat s’esfondren. “

En el context de l’aprofundiment de l’austeritat s’ha produït una creixent tendència a reduir el finançament a les arts i la despesa cultural en general com a part de la declivi general del capitalisme. En tots els aspectes de la vida que generen una existència civilitzada veiem retallades: de l’educació a la sanitat, de l’habitatge al medi ambient, tot acompanyat d’una major privatització, on tot es veu només a través del prisma de la rendibilitat.

La confederació sindical francesa, CGT, ha assenyalat en una declaració que:

“No és sorprenent, doncs, que avui els historiadors de l’art, els arquitectes i els comissaris no amaguen una certa ira per la manca de recursos destinats al manteniment de monuments i normes de seguretat en les obres de construcció del patrimoni. (…) Encara no coneixem les causes del foc, però una cosa és segura: la contínua reducció de recursos humans i financers només pot tenir efectes perjudicials sobre la seguretat dels monuments, els treballadors i els visitants. A aquest ritme, és segur que es produiran d’altres tipus de drames. “

La mateixa declaració condemna les polítiques “retrògrades” del programa del govern “Action Publique 2022”, el qual estableix que els seus objectius són “Millorar la qualitat dels serveis públics, proporcionar un entorn de treball modern per als treballadors i promoure reticències en la despesa pública”. Dels tres objectius és només l’últim el que s’aplica, la qual cosa explica la ira generalitzada contra el govern francès en el període recent.

La hipocresia de Macron i dels seus amics super-rics

Macron està ara explotant la tragèdia de Notre Dame i la veritable pena expressada per la gent treballadora ordinària a França i més enllà per a les seves pròpies necessitats polítiques. S’ha referit al foc com a un esdeveniment al voltant del qual unir la nació, afegint que ara “no és un moment per a la política”. I, no obstant això, el que està fent és la política del pitjor tipus: explotar una veritable tragèdia, sentida com a pèrdua de milions de persones, per augmentar la seva pròpia popularitat. La tragèdia de Notre Dame s’utilitza en un intent d’unir la nació al voltant d’aquest símbol Francès i trencar la radicalització dels treballadors i els joves.

Tot el que Macron fa no pot amagar el fet que la seva popularitat hagi desaparegut en el període recent, continuant pel camí de l’austeritat i la privatització. El moviment de les armilles grogues ha posat de manifest com n’és d’odiat. Per tant, no tenim cap simpatia cap a ell mentre plora llàgrimes de cocodril per la destrucció de la catedral.

Macron, profundament impopular, explota la tragèdia de Notre Dame pels seus propis fins. Se l’ha d’exposar per aquesta hipocresia/ Imatge: LeLaisserPasserA38

La nostra oposició als intents dels reaccionaris d’utilitzar la tragèdia per impulsar la seva pròpia agenda no resta, tanmateix, en la veritable tragèdia que representa el foc. Els marxistes no se senten feliços de la destrucció del nostre patrimoni cultural. El nostre objectiu és preservar totes les conquestes del passat i aprofitar-les en el futur.

És comprensible que alguns reaccionin contra la hipocresia que envolta aquest esdeveniment. És comprensible que comparem el soroll de Notre Dame i les ofertes immediates de grans donacions de capitalistes molt rics a la molt lenta resposta a tragèdies, com ara la torre de Grenfell a Londres, on 71 persones van perdre la vida. Des que la tragèdia va tenir lloc ara fa dos anys, s’han recaptat al voltant de 26 milions de lliures esterlines, però sense grans donacions significatives de capitalistes famosos, i mentrestant els supervivents encara es troben en allotjament temporal.

Francosi-Henri Pinault, director general de Kering, propietari de Gucci i Yves Saint Laurent, ha donat 100 milions d’euros a la restauració de Notre Dame. S’estima que la família Pinault gaudeix d’una riquesa de 33.000 milions d’euros. Bernard Arnault, el director general de LVMH Moët Hennessy, Louis Vuitton – un dels homes més rics d’Europa amb uns 80.000 milions d’euros – ha donat 200 milions d’euros. L’Oreal, la companyia francesa de cosmètics, propietat de la família Bettancourt, ha donat 200 milions d’euros, mentre que Total, la companyia petroliera, ha donat 100 milions d’euros. Aquestes donacions, encara que siguin grans, són engrunes tenint en compte la quantitat real de riquesa que tenen aquestes empreses.

Les enormes donacions de capitalistes individuals per a Notre Dame serveixen per posar de relleu la quantitat de riquesa que tenen aquestes persones, i això no ha passat desapercebut a França i a fora. De fet, ara veiem els inicis d’una reacció contra els mateixos multimilionaris que fan les donacions. “Hi ha una ràbia creixent a les xarxes socials sobre la inèrcia de les grans corporacions sobre la misèria social mentre es mostren capaços de mobilitzar una quantitat boja de diners en efectiu durant la nit a Notre Dame”, va dir Ingrid Levavasseur, membre fundador del moviment de les armilles grogues.

L’oferta immediata de centenars de milions de milionaris individuals fa ressaltar que no és cert que no hi hagi diners per a la despesa social. El que no es destaca és que les empreses franceses poden obtenir una devolució fiscal del 60 per cent a les “donacions culturals”. Aquest fet ens pot ajudar a explicar l’entusiasme d’aquests “filantrops” multimilionaris per a donar diners a París, sempre amb ganes de trobar bretxes fiscals adequades i maneres de reciclar els seus diners, alhora que fan publicitat massiva de les seves empreses.

Quan es tracta d’augmentar els salaris dels treballadors, però, aquests mateixos capitalistes s’aferren al seus diners. Quan es tracta d’augmentar la despesa en salut, educació i habitatge, tampoc estan disposats a participar amb els seus diners- hauríem d’utilitzar això per posar de manifest les contradiccions de la situació actual.

No hauríem d’haver de dependre de la generositat –o la manca– d’aquests rics multimilionaris. La seva riquesa no prové de la “seva pròpia suor”. Ans al contrari, prové de la força de treball dels centenars de milers i milions de persones que empren. Aquesta riquesa hauria de tornar a la gent que la va crear, la classe obrera en general. La manera d’aconseguir-ho és nacionalitzar les grans corporacions i utilitzar la seva immensa riquesa pel bé de la humanitat, incloent la preservació de monuments com Notre Dame.

Patrimoni cultural en perill per tot el món

Però també és necessari recordar que Notre Dame no és l’única pèrdua d’un monument històric important. Malauradament, n’hem presenciat diversos recentment. Per exemple, el museu històric i científic més antic i important de Brasil va ser consumit per un incendi al setembre de l’any passat, i gran part dels seus 20 milions d’articles d’interès històric van ser destruïts. Havia caigut en mal estat i només era qüestió de temps per a que passes una tragèdia. El llavors president del Brasil, Michel Temer, havia presidit les retallades a la ciència i l’educació com a part d’un programa general d’austeritat. Els successius governs són els culpables de no proporcionar el finançament necessari i deixar que el museu es descompongués.

L’abril del 2003 vam assistir al saqueig del Museu de l’Iraq a Bagdad amb l’entrada dels tancs nord-americans a la ciutat. Gairebé tota la col·lecció de segells antics de cilindres va ser robada, amb més de 15.000 objectes preciosos desapareixent. Igualment tràgic va ser la destrucció del temple de Baalshamin i d’altres temples, en una de les ruïnes més ben conservades del lloc sirià de Palmira, així com la dinamització dels antics santuaris cristians i musulmans. En aquest cas, la destrucció va ser realitzada per ISIS. El 2001, els talibans a l’Afganistan van explotar les dues estàtues de Buda més grans del món de 1700 anys.

Quan es van produir aquestes pèrdues igualment tràgiques de la nostra cultura humana compartida mundial, desgraciadament hi va haver menys soroll relacionat amb elles i no es van generar miles de donatius.

Notre Dame és Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Al voltant del món hi ha molts altres, alguns dels quals han estat destruïts en guerres i guerres civils. La guerra civil al Iemen, on el règim saudita ha jugat un paper clau, ha posat en risc alguns dels manuscrits islàmics més apreciats del món. Al règim saudita se’ls va donar la ubicació dels importants llocs patrimonials al Iemen per part de la UNESCO amb l’esperança de protegir-los, però sembla que els saudites han estat dirigint atacs conscientment a aquests llocs.

Un exemple és el que s’ha fet a Sanaa, al Iemen. Macron no ha perdut cap llàgrima a Sanaa ja que les armes franceses s’han utilitzat en els bombardejos, sens dubte produint grans beneficis per a la indústria armamentística francesa (vegeu aquest article: “El lloc web d’investigació diu que les armes franceses s’utilitzen en la guerra de Iemen”). Per obtenir més detalls sobre els immensos danys en un dels majors patrimonis culturals del món, vegeu “La salvació de la guerra de llocs antics al Iemen i a l’Iraq, destruint el registre arqueològic.” Per veure les imatges de la destrucció, vegeu “Devastació al Iemen: districte històric de Sana’a abans i després, a les imatges. “

No ens alegrem

Tot això fa ressaltar la hipocresia de Macron, la classe dirigent francesa i els mitjans de comunicació burgesos a nivell internacional. Però, al mateix temps, no ens permet menysprear la pèrdua a París. La catedral de Notre Dame és un producte de la història humana, del treball de molts, que és una obra d’art que és testimoni de la creativitat dels éssers humans. És una cosa que cal valorar i conservar per a totes les generacions futures. Estem enfadats, no perquè simbolitzi l’Església catòlica o l’estat francès; estem enfadats perquè el capitalisme no conserva el que va ser construït per les generacions passades.

Alguns a l’esquerra, tot i que una franja minoritària, desgraciadament s’han alegrat de la crema de Notre Dame. Aquesta actitud és totalment infantil. Alguns d’ells parlen de Notre Dame com si fos una simple construcció, altres han assenyalat que és un símbol de l’Església Catòlica i uns altres han assenyalat el fervor nacionalista que la classe dirigent de França ha intentat agitar.

Si apliquéssim aquests criteris per a jutjar el que ha passat, llavors la conclusió lògica seria que hauríem d’incloure en el nostre programa la destrucció de tots els monuments produïts per les societats de classes del passat; hauríem d’orientar a destruir tot allò que ha creat la humanitat des que s’ha elevat per sobre del nivell dels salvatges primitius. Això significaria cancel·lar tot allò aconseguit per el progres de la civilització mateixa.

No hem d’oblidar que la humanitat es va elevar per damunt de la seva primera condició animal passant del comunisme primitiu a una societat de classes. Va ser a través de l’esclavitud que la humanitat va començar a expandir els seus coneixements i el seu nivell cultural. És cert que això va arribar gràcies al patiment extrem dels esclaus, però és innegable que va crear les condicions materials per al salt històric de la humanitat cap a una autèntica llibertat. Els grans filòsofs, matemàtics i escriptors de la Grècia antiga van contribuir enormement a la comprensió i al coneixement de l’home i, en fer-ho, va començar el llarg i ardu camí cap a on estem actualment.

Va ser Engels en la seva obra mestra Anti-Duhring qui va explicar el següent:

“Va ser l’esclavitud la que va fer possible, en primer lloc, la divisió del treball entre l’agricultura i la indústria a gran escala i, per tant, també el hel·lenisme, la floració del món antic. Sense esclavitud, cap estat grec, cap art i ciència grega; sense esclavitud, cap imperi romà. Però sense la base establerta per l’helenisme i l’imperi romà, tampoc hi hauria cap Europa moderna. No hem d’oblidar mai que tot el nostre desenvolupament econòmic, polític i intel·lectual pressuposa un estat de coses en què l’esclavitud era tan necessària com era universalment reconeguda. En aquest sentit, tenim dret a dir: sense l’esclavitud de l’antiguitat, cap socialisme modern.

“És molt fàcil criticar durament l’esclavitud en termes generals i mostrar una alta indignació moral per aquestes infàmies. Desgraciadament, tot això el que fa és dir el que tothom sap, és a dir, que aquestes institucions de l’antiguitat ja no coincideixen amb les nostres condicions actuals i els nostres sentiments. Però no ens explica com van sorgir aquestes institucions, per què existien i quin paper van jugar a la història. I quan examinem aquestes qüestions, estem obligats a dir -tot i el sentit contradictori i heretge que pugui semblar- que la introducció de l’esclavitud en les condicions vigents en aquell moment va ser un gran pas endavant. Perquè és un fet que l’home va sorgir de les bèsties i, en conseqüència, havia de fer servir eines barbàriques i gairebé bestials per desempallegar-se de la barbàrie”.

Convidem als nostres lectors a estudiar aquest treball si encara no ho han fet i, en particular, llegir la secció IV. Teoria de la força (conclusió). De l’esclavitud al feudalisme al capitalisme, la societat humana ha progressat cada vegada més. Ha adquirit més coneixements i ha desenvolupat la tècnica a nivells inimaginables. Això ha trigat milers d’anys, més de 10.000, però va ser una fase inevitable per al desenvolupament humà.

Crisi sense precedents del capitalisme

El punt que ara hem de destacar és que el capitalisme ha desenvolupat els mitjans de producció fins al nivell on es pot preveure la fi de la societat de classes. La tècnica, la ciència, la maquinària han arribat a un nivell on els éssers humans es poden convertir per primera vegada en la història realment lliures. Podem començar, per primera vegada en la història, a construir una nova societat sense classes. La revolució russa, si hagués estat seguida per revolucions reeixides a Alemanya i per tot Europa, podria haver estat el començament d’una nova societat lliure de restriccions de classe. El seu aïllament va fer que la societat acabés empès cap al pantà d’un sistema capitalista que havia deixat de ser progressiu, i amb això va sorgir tota la barbàrie dels anys trenta i la segona guerra mundial.

Ara ens enfrontem a una crisi sense precedents del capitalisme, que produeix agitació social i política a tot arreu. El capitalisme va gaudir d’un període progressiu quan va desenvolupar massivament les forces productives i, per tant, va establir les condicions materials per al següent salt de la història humana cap a una societat sense classes. El capitalisme però va perdre el seu paper progressiu fa molt de temps i ara juga un paper totalment reaccionari. Des del seu període ascendent va entrar en el seu descens en l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va obrir un període sense precedents de lluita de classes i de revolució. A causa de la manca de lideratge revolucionari, aquest període va acabar en la reacció i la guerra mundial.

La història, però, s’ha anat completant i ara ens presenta una nova oportunitat històrica per canviar la societat. En canviar la societat, no llançarem tot el coneixement acumulat de la humanitat a través de milers d’anys de societat de classes. Heretarem tots els èxits de les societats anteriors: l’art, la literatura, l’arquitectura, la ciència, la filosofia, produïdes pels grans pensadors del passat, i la farem nostra.

Les primeres mesures implicaran l’elevació del nivell cultural general de la societat. Fins fa relativament poc temps, la cultura era principalment gaudida per una minoria privilegiada. Els grans artistes, els grans músics i escriptors solien provenir de les classes privilegiades, els burgesos i els petit burgesos, mentre que la massa de camperols i obrers industrials era analfabeta o només tenia accés a una educació molt rudimentària.

Fins i tot els grans marxistes provenien d’aquest context social. Com va assenyalar Trotsky en el seu text de 1923, Què és la cultura proletària, i és possible?

“Marx i Engels van sortir de les files de la democràcia petitburgesa i, per descomptat, van sorgir de la seva cultura i no de la cultura del proletariat. Si no hi havia hagut classe obrera, amb les seves vagues, lluites, sofriments i revoltes, no hi hauria estat, sens dubte, cap comunisme científic, perquè no hi hauria hagut cap necessitat històrica. Però la seva teoria es va formar íntegrament sobre la base de la cultura burgesa, tant científica com política, encara que va declarar-li una lluita a la mort. Sota la pressió de les contradiccions capitalistes, el pensament universal de la democràcia burgesa, dels seus representants més audaços, honestos i amb major visió, s’eleva a les altures d’una meravellosa renúncia, armada amb totes les armes crítiques de la ciència burgesa. Tal és l’origen del marxisme ”.

Tingueu en compte aquí el que diu. Marx i Engels estaven “armats amb totes les armes crítiques de la ciència burgesa”. Van prendre els èxits de la cultura burgesa i la van elevar a un nivell superior, produint aquesta eina vital en mans de la classe obrera actual- la filosofia marxista que ens permet veure el món tal i com és i preparar-nos per a la següent fase del desenvolupament de la humanitat.

La tasca de construir una nova societat

Prenent en les seves mans els mitjans de producció i la immensa riquesa acumulada, que avui està controlada per una petita minoria de rics súper rics, la classe obrera començarà el procés de construcció d’una nova societat.

La societat del futur preservarà tots els èxits de les societats anteriors i les farà pròpies. I esperem que els grans monuments del passat es mantinguin intactes per a les generacions futures / Imatge: Antoninnnnn

Es crearà una “cultura proletària”? Lenin, en les condicions endarrerides heretades de l’antic règim tsarista, amb un analfabetisme generalitzat i un nivell generalment baix de cultura, no va considerar-la com a una tasca immediata. Va veure que la tasca era ajudar les masses a assimilar en primer lloc els coneixements essencials de la cultura burgesa. Una vegada aconseguit, la societat podria passar a un nivell superior. Perquè això succeís, era necessari un període de desenvolupament de la indústria i de l’agricultura.

Va ser Trotski qui va plantejar la pregunta: “El proletariat tindrà el temps suficient per crear una “cultura proletària”? Per què Troski es va referir a la quantitat de temps que la classe obrera tindria per a produir la seva pròpia cultura? Va assenyalar que la revolució socialista té l’objectiu de crear una societat sense classes. En prendre el poder, la classe treballadora pren el control de tots els aspectes de la societat, començant per l’economia. Però en desenvolupar encara més l’economia, augmentant la productivitat fins a nivells inimaginables, la classe obrera s’abolirà a si mateixa com a classe. Com ell mateix diu, “… abans que el proletariat no hagi deixat enrere l’etapa d’aprenentatge cultural, ja haurà deixat de ser proletariat”. (Quina és la cultura proletària i és possible? Leon Trotsky, 1923)

Així, la classe obrera arribarà al poder amb l’objectiu de no imposar-se a les classes que hi ha per sota d’ella -no n’hi ha, ja que tot el treball el fa el proletariat- sinó d’abolir totes les diferències de classe. En fer-ho s’abolirà a si mateixa, i la societat en general es convertirà en una societat sense classes. És en aquestes condicions quan podrem gaudir d’una autèntica llibertat i d’un floriment de la cultura humana a un nivell inimaginable per a les generacions passades.

La societat del futur preservarà tots els èxits de les societats anteriors i les farà pròpies. Es dedicaran immensos recursos a preservar la cultura dels milers d’anys de la civilització humana. I esperem que els grans monuments del passat es mantinguin intactes per a les generacions futures per a que les gaudeixin molts anys després de que la societat de classes sigui cosa del passat.