Llei de Concòrdia: com utilitzar el passat com una arma ideològica

El passat 11 de juliol es va aprovar en les Corts Valencianes l’anomenada Llei de Concòrdia, que substitueix l’anterior Llei de Memòria Democràtica de 2017, amb els vots a favor de PP i VOX. Malgrat la ruptura d’ambdues formacions arran de la polèmica sobre la Llei d’Estrangeria, els partits conservadors no han deixat passar l’oportunitat d’unir-se una última vegada per portar endavant una altra iniciativa reaccionària. Tot i que aquest fet no és sorprenent, ja que la proposició de llei porta tramitant-se mesos, quan encara no hi havia problemes entre els partits, és un símptoma que, molt probablement, el PP podrà governar en solitari si VOX recolza la majoria de les seves mesures, sempre que aquestes estiguen en sintonia amb la seva agenda obertament nacionalista i reaccionària.

L’objectiu d’aquesta norma és equiparar totes les víctimes, tant de la dictadura, com contemplava la llei que deroga, com de la Segona República, que va començar el 1931, i fins a l’actualitat, incloent-hi els atemptats d’ETA i el terrorisme islàmic. Aquesta llei, que no fa cap al·lusió directa al franquisme i la repressió posterior a la Guerra Civil, suposa, segons els seus arquitectes, “la reconciliació davant l’odi” i considera “per igual els drets de totes les víctimes independentment de quines mans i on van ser assassinades”. És a dir, equipara la repressió d’un Estat feixista després d’una victòria en una guerra civil sagnant, amb la repressió d’una República “democràtica”, i fins i tot atemptats de grups d’ultraesquerra o fanàtics religiosos, les accions dels quals van tenir un impacte infinitament menor i unes intencions molt diferents. En definitiva, l’objectiu de PP i VOX és amagar els crims de la dictadura, els assassinats en massa i els enterraments en fosses comunes de desenes de milers d’obrers i camperols, durant i després de la Guerra Civil.

La resposta dels partits d’esquerres il·lustra a la perfecció el fons de la qüestió: l’ús del passat com una arma ideològica, per reafirmar el present o, pitjor encara, preparar les trinxeres per al futur. PSPV i Compromís van assenyalar que la norma és un “pamflet franquista” que pretén igualar “dictadura i democràcia”. Però, què significa això? Ambdues formacions critiquen la inclusió del període republicà en la norma, assenyalant que no és comparable al franquisme perquè el primer va ser “democràtic”, però no resolen un dubte: ¿neguen que hi hagués violència a la Segona República, o afirmen que sí que n’hi va haver, però que la violència d’Estat sota una “democràcia” és tolerable?

Si les seves paraules es refereixen al primer cas, haurien d’il·lustrar el poble sobre què va ser la Comuna d’Astúries d’octubre de 1934. Un intent de revolució que va ser xafat per la burgesia, amb milers d’obrers massacrats i desenes de milers detinguts. Regulars de l’Exèrcit d’Àfrica, així com la mateixa Legió, sota el comandament del mateix Franco, van acabar amb la insurrecció no sense abans donar-se un bany de sang. La repressió va ser tan gran que moltes de les dones dels obrers van ser salvatgement violades. Tota aquesta violència va quedar impune, i els republicans mai van fer res per reparar el dany causat. L’esquerra oficial podria excusar-se que tot allò va ocórrer sota un govern de dretes, però la repressió davant la Comuna d’Astúries va ser perpetrada per l’Estat republicà.

El segon cas és encara pitjor. Reconéixer que en el període republicà hi va haver violència d’estat, però que aquesta és tolerable en la mesura que va ser inferior a la repressió franquista, és una manera de dir que, sota un règim suposadament democràtic, hi pot haver violència d’Estat. Aquest argument no és molt diferent del que s’ha utilitzat per defensar el genocidi d’Israel contra el poble palestí. I no és un argument molt progressista, precisament. El que és comú a tots els enfocaments que fan els “demòcrates” sobre la violència és que la tracten com una cosa inherentment negativa: una categoria immutable i inseparable del mal. En fer això, ignoren convenientment el fons de la qüestió: qui recorre a la violència i amb quin objectiu.

La Llei de Concòrdia no afectarà en gran mesura les vides de la majoria, per molt circ que es vulga muntar. L’anterior Llei de Memòria Democràtica seria més respectuosa amb les víctimes, però en aquest país, especialment a Catalunya, hi continua havent moltes fosses comunes sense desenterrar, i aquella llei no va solucionar aquest problema. Però aquest conflicte permet traure certes conclusions. Pel que fa a la dreta, queda clar que, en ple segle XXI, continua tenint problemes per condemnar obertament el feixisme, i és per un bon motiu. Si es repeteix a l’Estat espanyol un procés revolucionari com el d’Astúries el 1934, no dubtarien a mostrar la seua veritable cara i, en nom de l’ordre constitucional i la convivència, defensarien la repressió més descarada contra qualsevol alçament popular. Pel que fa a l’esquerra reformista, el seu rebuig infantil a la violència els faria ocupar el mateix lloc, però en nom de la “pau social”. Davant de tot, cal assimilar que això no va de bons i dolents.

Si encara arrosseguem des de fa més de 40 anys tots aquests debats sobre què va ser el franquisme i com reparar el dany causat a les víctimes és perquè, a l’Estat espanyol, la transició cap a la “democràcia” (burgesa) es va fer sense depurar l’Estat dels seus elements franquistes. En altres països amb dictadures similars sí es van fer esforços (de vegades més formals que reals) per acabar amb qualsevol vincle entre la vella societat i la nova: no va ser el cas d’Espanya. El Tribunal d’Ordre Públic, clau en la repressió de la dictadura, un dia era franquista i al següent ja era un òrgan “democràtic”, l’Audiència Nacional. Gran part del funcionariat va continuar amb les mateixes funcions. Inclús alts càrrecs polítics del franquisme van quedar impunes, sent especialment cridaner el cas de Manuel Fraga, que va poder fundar un partit que hui en dia rep el nom de Partit Popular. El Règim del 78 és, a més de capitalista, essencialment franquista.

Els conflictes fonamentals són de classe, i els polítics parlamentaris, encara que tenen els seus propis interessos, en el fons no són més que representants de la classe dominant. Per això s’ha de deixar clar: cap de les transformacions necessàries que necessiten els treballadors es poden dur a terme en el parlament. El fracàs de projectes d’esquerres com Podemos n’és una bona mostra. El parlament pot servir per a fer agitació, però es mostra impotent a l’hora d’enfrontar les relacions socials que permeten que una minoria es quede amb el treball de la majoria. A la societat capitalista les qüestions fonamentals sempre es dirimien al carrer. Quan la contradicció entre capital i treball arribe al seu punt més alt, eixa minoria, els capitalistes, cridaran per l’ordre, amb l’objectiu de preservar la seua societat vella i decadent, mentre que la minoria explotada, els treballadors, lluitaran per a, a partir d’ella, construir un món nou. Sols els cínics es detindran a reflexionar sobre qui representa el bé i el mal.