Nissan i Alcoa: la nacionalització sota control obrer és l’únic camí!

L’automòbil i l’alumini: dos sectors lligats en una crisi profunda

La crisi del Coronavirus ha portat a la superfície contradiccions que s’anaven acumulant en el sistema capitalista en les últimes dècades. Això queda particularment evident en dos sectors que son íntimament lligats, el de l’automòbil i el de l’alumini, ambdós tocats per una forta crisi de sobreproducció. La relació directa entre els dos sectors és força fàcil d’explicar: si les plantes de les grans multinacional de l’automòbil rebaixen la seva producció per falta de demanda, cala en conseqüència la seva necessitat de metalls, sobretot d’alumini. El Financial Times (FT) preveu que la demanda del metall lleuger caurà internacionalment un 8% en el 2020, com a conseqüència dels confinaments en les economies principals del món. 

El que no afegeixen és que els lockdowns, si bé han agreujat la situació, son només la punta de l’iceberg d’una situació que trova la seva explicació en la greu crisi de sobreproducció, o com li diuen els capitalistes “capacitat excessiva”, del sector de l’automòbil. Ja a l’agost del 2019 la producció mundial de cotxes havia tocat el record més baix en deu anys i el 2018 ja representava el 20% de l’alentiment del PIB mundial. Ara aquesta crisi s’està accelerant vertiginosament, sacsejant la majoria de multinacionals del sector i les dels sectors que depenen d’aquest. El mateix FT no es deté en oferir la recepta que suggereix per fer front a aquesta davallada històrica: s’han de fer retallades i reorganitzacions productives i els governs estatals han de continuar regalant bilions a les multinacionals de l’automòbil. 

Els casos de Nissan Barcelona i Alcoa San Cibrao: unes lluites que desperten solidaritat de classe

A l’estat espanyol aquesta crisi no ha trigat a manifestar els seus efectes, amb les direccions empresarials de Nissan i Alcoa anunciant en plena pandèmia els tancaments de les seves plantes, respectivament a la Zona Franca de Barcelona i a San Cibrao (Lugo). A la planta d’alumini d’Alcoa 534 treballadors i les seves famílies perden la seva font d’ingressos i a Barcelona directament 3000, per un total de 25000 si afegim les empreses que subministren parts exclusivament per a Nissan Zona Franca. 

A les dues fàbriques els treballadors han reaccionat amb determinació, començant unes lluites valentes per mantenir el seu lloc de treball. En el cas d’Alcoa, els 534 treballadors estan protagonitzant en tota la zona unes accions massives contra la tramitació d’un ERE que la direcció d’empresa ja ha enviat. A Barcelona, on el tancament està anunciat per finals d’any, ja porten més de 50 dies de vaga indefinida, amb manifestacions i mítings convocats per tot Catalunya i altres parts de l’estat en solidaritat amb la vaga. 

Aquestes dues lluites han generat commoció en una opinió pública molt receptiva a aquests temes, ja que milers de treballadors han perdut la seva feina a causa de la crisi esclatada amb la pandèmia de la COVID19. Molts entenen que serà gairebé impossible per a aquests treballadors trobar una feina nova en un mercat laboral profundament minvat per la crisi. A més, si això passa a unes fàbriques de llarg recorregut a l’estat espanyol, significa que pot passar a tothom. D’ençà s’entén que hi hagi una forta identificació i solidaritat cap a la situació de les famílies obreres afectades.

Nacionalització sí, nacionalització no: perquè és l’única solució viable per mantenir els llocs de treball? 

Des del principi de la lluita s’han aixecat moltes veus a favor de la nacionalització de Nissan Zona Franca, fins i tot de polítics reformistes com Iñigo Errejón o Gabriel Rufiàn. Tot i així, al dia d’avui aquesta solució, l’única viable per salvar els treballs en joc, no és compartida ni pels comitès d’empresa d’ambdues fàbriques ni per les direccions sindicals i els governs central i autonòmic. De moment l’estratègia del comitè d’empresa de Nissan Zona Franca i de CCOO i UGT, compartida pels governs central i català, és la de pressionar l’empresa perquè no tanqui la planta. Per altra banda però la direcció de Nissan ha deixat molt clar que no té cap intenció de reconsiderar la seva decisió, ja que no depèn només de la planta de zona Franca sinó és part de l’estratègia general del grup Nissan-Renault.

En una recent entrevista a La Vanguardia, el director de Nissan Europa Gianluca de Ficchy ha declarat que: 

“La capacitat de producció que tenim en el món sencer és excessiva i a la regió (Europa) també ho és. La taxa d’utilització de la planta de Barcelona és en l’actualitat d’un 20% o un 24%, i de cara als propers anys hauria caigut encara més veient les produccions que tenim. Donada la situació del mercat, l’assignació d’un nou model tampoc ens hagués portat a un volum que fes la planta sostenible. El problema és que no hi ha prou producció en el món sencer per compensar la sobrecapacitat que tenim. I aquesta sobrecapacitat cal reduir-la tant a escala global, com a local. Per això, no hi havia una solució viable i sostenible per a Barcelona en el futur.”

És a dir, explica sense ornaments exactament allò que hem esmentat en la introducció d’aquest article: com que hi ha sobreproducció, cal tancar la planta. Per parafrasejar-ho millor segons els seus interessos de capitalistes avars: l’única forma de mantenir els nostres beneficis en aquest moments de greu crisi econòmica per sobreproducció és acomiadant treballadors, tancant plantes i explotant més les que es queden. Els capitalistes no tenen vergonya en defensar els seus interessos, no importa quantes vides afectin pel camí. 

Si la direcció d’empresa ho ha deixat així de clar i definitiu doncs ens trobem en la situació paradoxals d’uns dirigents dels treballadors i uns sindicats majoritaris que intenten donar lliçons de capitalisme als capitalistes mateixos, intentant convèncer-los que “la planta és competitiva” i que mantenir-la respon als seus interessos. Això és encara més greu perquè implica que aquests dirigents s’identifiquen més amb els interessos dels capitalistes que no pas amb els dels treballadors. Això passa perquè el reformisme pensa erròniament que les condicions de treball dels treballadors depenen dels èxits dels empresaris. Al contrari, en aquests anys de crisi hem vist que l’evidència demostra que el manteniment dels beneficis dels empresaris és possible només a costa de les condicions de treball dels treballadors, amb austeritat i retallades.

És absolutament comprensible que els treballadors lluitin in primis pel manteniment del seu lloc de treball, tal com l’han conegut durant anys. Tothom estaria feliç si Nissan es replantegés la decisió però és important distingir entre desig, fantasia i realitat. L’empresa mateixa no canviarà la seva decisió, ja ho ha dit per boca del president general Uchida i del president europeu de Ficchy. El tancament no respon a una voluntat política, sinó a la necessitat dels capitalistes de mantenir els seus beneficis estelars en un context de crisi orgànica del sistema. Per tant, la nacionalització tard o d’hora s’imposarà com a l’única solució viable per conservar els llocs de treball. 

En un article de eldiario.es s’explica que tant el govern central com el català no consideren de moment la nacionalització de Nissan Zona Franca, dient a través de les paraules de la consellera Chacón que “ara és el moment de no posar-li les coses fàcils a Nissan per marxar” i que pel govern de la Generalitat “la reindustrialització passa de forma prioritària per captar l’interès d’empreses privades”. Així també la ministra d’Indústria Reyes Maroto va declarar que la solució s’ha de trobar “en la iniciativa privada”. És evident que els capitalistes espanyols estan pressionant els governs centrals i autònomics per evitar que la nacionalització es posi sobre la taula, tant pel que fa el cas de Nissan Barcelona com el d’Alcoa de San Cibrao. No és la nacionalització en si que els preocupa, sinó més aviat l’efecte que tindria en general en les consciències de la classe treballadora: la lluita paga i no necessitem dels capitalistes per tirar endavant la producció. 

Si la postura dels capitalistes, i dels seus economistes com el catedràtic de la UNED José Maria Labeaga, contrària a la nacionalització és fàcil de comprendre, la d’economistes d’esquerra com Busqueta (proper a la CUP) és veritablement una farsa de mal gust, que demostra on porta la degeneració petit burgesa de l’acadèmia més poruga. Busqueta arriba a declarar que:

“Si em preguntes en fred, si s’ha de nacionalitzar o no, la resposta és que no, perquè crec que el plantejament ha de ser un altre. El model industrial espanyol, i per tant també català, és captar indústria estrangera, és a dir, no existeix un model propi, sinó simplement ser desitjable per a la inversió transnacional. A més el model productiu català està basat en rebre importació, acoblar i exportar, per tant és simple competició en costos. Per tant el que no podem pensar és que en una empresa com Nissan, que es dediquen a produir un tipus d’automòbil per introduir-lo en la demanda global, pot entrar l’Estat de la nit al dia, posar recursos i nacionalitzar. Per fer què i fer-lo competitiu com?”

El que no entén Busqueta és que aquí no es tracta de competir en el mercat automobilístic en abstracte, sinó més bé s’ha de nacionalitzar segons el punt de vista dels treballadors i segons els seus interessos i els interessos socials de la comunitat. Per començar, com bé diu la CUP nacional, s’ha de nacionalitzar per salvar el 100% dels llocs de treball i també per reconvertir la producció en sentit ecològic i segons allò que decideixin els mateixos treballadors afectats. En el cas de Nissan es podría reconvertir la producció per produir vehicles elèctrics segons les necessitats estatals com el transport públics i altres serveis socials o fins i tot llançar una línia nova que podria competir en el mercat, ara bé, sempre segons els interessos dels mateixos treballadors. També es podria reconvertir totalment la producció cap a la manufactura dels respiradors tant necessaris en la batalla contra la COVID19, com ha passat a General Motors i Ford als EUA. Pel que fa Alcoa, que és una empresa estratègica que abans era pública i després va ser privatitzada, és necessari nacionalitzar-la per cobrir les necessitats de producció alumínica estatals i així garantir la independència davant de les grans multinacionals i el capital estranger. Una Alcoa nacionalitzada podria, per exemple, assegurar els suministres d’alumini d’una Nissan nacionalitzada, lligant el destí de les deu plantes segons els interessos de la classe treballadora. Un govern amb la correcta voluntat política podria trobar fàcilment una alternativa de producció viable, sempre i quan les propostes estiguin en sintonía amb els treballadors en lluita.

Quin camí per a la lluita? 

Si el govern però demostra la seva covardia davant de la pressió del capital, no queda altra solució que apretar-los des de la mobilització. Tant els treballadors de Nissan com els d’Alcoa han demostrat un gran coratge i determinació de lluita. Ens sembla que de moment els dirigents de CCOO i UGT no expressen aquesta combativitat militant. Ara l’estratègia de la concertació amb la direcció d’empresa, típica dels períodes de calma social, demostra la seva total ineficàcia en la present situació de crisi profunda del sistema capitalista. Com va declarar un treballador l’11 de juny des de l’escenari del míting davant de la fira de Barcelona: “ Hi ha polítics que diuen que ens representen. Bé si ens volen representar que deroguin la reforma laboral!”, referint-se sobretot a la modificació de l’article 51 de l’estatut dels treballadors que va permetre els acomiadaments massius sense cap dificultats per als capitalistes. Al contrari, la CGT s’està alçant com l’única veu que està disposada a anar fins al final de la lluita, si cal amb la nacionalització i socialització de la producció. 

Fins ara s’han fet moltes manifestacions arreu per contrastar el tancament de les dues plantes. Malauradament, les manifestacions no han obtingut l’efecte desitjat. Ara ens sembla que davant de la determinació de la direcció d’empresa de tirar endavant amb els seus plans, caldria també que la lluita doblés la seva intensitat a través d’un camí inèdit: l’ocupació de les plantes. Només aixi es podria forçar al govern a reconèixer la necessitat de la nacionalització de Nissan i Alcoa sota el control dels treballadors i per les necessitats socials de la col·lectivitat. 

Només la lluita i la confiança en les nostres pròpies forces com a treballadors podrà preservar aquestes feines, i anar més enllà, lluitant per millorant les condicions laborals i el repartiment de la feina entre els treballadors existents. Són els treballadors qui creen la vida, com ha quedat ben plasmat durant el confinament, amb els treballadors del transport, dels supermercats, metges, infermeres, de l’alimentació en general, etc. Tanmateix, els empresaris lluitaran amb tot el que puguin per preservar els seus privilegis, sense importar-los res més. Els atacs ferotges dels empresaris, com ja estan fent amb Nissan i Alcoa, només han fet que començar. Això és la lluita de classes, i la classe treballadora ha d’organitzar-se, lluitar i confiar en les seves forces per a defensar els nostres interessos. Els companys i companyes de Nissan, Alcoa, i les empreses que depenen d’aquestes ens mostren el camí a seguir.

• Visca la lluita!
• Visca la classe treballadora! 
• Nacionalització sense indemnització sota control dels treballadors!
• A baix el capitalisme!