Ara fa setanta anys, Barcelona vivia un moment que va marcar un abans i un després de la lluita antifranquista.
Milers de barcelonins van boicotejar els tramvies, en van trencar els vidres i els van tombar, deixant-nos imatges que ben bé podrien assemblar-se al que hem vist aquests dies als carrers de Barcelona en solidaritat amb l’empresonament de Pablo Hasel. En aquell moment, Foment del Treball (anomenat Fomento del Trabajo Nacional) era presidit per l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol; les mobilitzacions li van costar el càrrec. Va ser la primera gran mobilització social contra el règim després de la guerra civil a Catalunya i la primera mobilització de masses a l’estat espanyol.
Els fets
La Vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona van fer contra la companyia de Tramvies de Barcelona, a partir del primer de març de 1951.
1951, dotzè aniversari de la desfeta del règim republicà, més d’una dècada després de l’any 1 de la ‘victòria’, va ser un any de sequera; la falta d’aigua als pantans del Pallars agreujava les penúries a la ja castigada ciutadania barcelonina. El context internacional era encara prou desfavorable al franquisme, condemnat a l’aïllament internacional, si bé la guerra de Corea, encetada feia poc, permetia un cert apropament als Estats Units sense, però, permetre al senyor Marshall fer acte de presència a la península de forma decisiva. Caldria esperar encara uns pocs anys. En aquest context, la pujada de la tarifa del tramvia era fer estrènyer la bossa encara una mica més a la població de la ciutat.
El tramvia a Barcelona tenia el valor que té el metro avui. Era el mètode de transport més utilitzat per la ciutadania, en particular per la classe treballadora, per anar cada dia al seu lloc de treball. El metro només cobria una petita part de la ciutat, però Barcelona tenia 1.300.000 habitants i, un diumenge qualsevol, la companyia de tramvies podia vendre mig milió de bitllets.
Cal dir que Barcelona havia tingut una relació d’amor i odi amb els seus tramvies o, més ben dit, les classes populars odiaven els propietaris de la companyia, que s’entossudien a menysprear els ciutadans i, molt particularment, els barris obrers de la ciutat. Cal dir que el 1950 el servei era erràtic i perillós. Només quell any, hi va haver 21 morts i 491 ferits a causa del tramvia!
