L’esquerra ha patit una duríssima derrota a Madrid. Qui va ser assenyalat aquests anys per la reacció com l’enemic públic número u del règim, Pablo Iglesias, abandona tots els seus càrrecs polítics. La dreta celebra amb magnificència i incrementarà la seva arrogància. La militància d’esquerra ha de treure les lliçons de tot això. Com va dir el filòsof Spinoza, no es tracta de riure ni de plorar, sinó de comprendre.
Continua llegint
Després de cinc dies de protestes en 23 ciutats colombianes en contra de la Reforma Tributària d’Iván Duque, el govern ha retirat el projecte de llei. Això és una victòria contundent per a la classe obrera.
Durant quatre dies, més de 50.000 persones segons xifres oficials (subestimades, considerant les mobilitzacions fora de la capital) van prendre els carrers per protestar contra un projecte de llei que forçava a la classe obrera a pagar per la crisi del capitalisme causada per la burgesia.
Continua llegint
Els dies 14 i 15 de maig tindrà lloc l’Escola Marxista catalana del Corrent Marxista Internacional, un esdeveniment online per discutir sobre les lliçons de la revolució espanyola en les lluites d’avui, la degeneració de la URSS i el sorgiment de l’estalinisme, i la crisi del capitalisme i les perspectives en la lluita de classes.
El capitalisme es troba enmig d’una profunda crisi, possiblement la pitjor en tota la seva història. La pandèmia ha accelerat enormement, per una banda, el procés de decadència del sistema, evidenciat pel caos a l’hora de fer front a la crisi sanitària, posant per sobre de tot els beneficis de les empreses. Per l’altra, la concentració de riquesa en cada vegada menys mans mentre la majoria veu com empitjoren les seves condicions de vida.
Continua llegintDeclaració del Corrent Marxista Internacional – Fa unes hores s’ha fet públic que la ministra d’indústria, Reyes Maroto, ha rebut una altra carta amb amenaces que incloïa una navalla ensangonada. És evident que la ultradreta està jugant amb foc i sembla que ha oblidat les poderoses tradicions antifeixistes de la classe obrera arreu l’estat espanyol i la seva resposta revolucionària als carrers. La ultradreta embogida per la crisi del seu sistema està perdent el sentit de la realitat dins el el seu microclima de fanatisme.
Continua llegintLa dreta encara les eleccions madrilenyes del 4 de maig amb una campanya bruta contra l’esquerra, sota la consigna demagògica i mentidera de “Comunisme o Llibertat”. I això ho proclamen desvergonyidament els que tenen les seves arrels en la dictadura franquista, que va basar la seva dominació en l’assassinat, empresonament, tortures i exili d’obrers i activistes d’esquerres, que durant 40 anys van lluitar per les llibertats democràtiques al nostre país.
Ara fa setanta anys, Barcelona vivia un moment que va marcar un abans i un després de la lluita antifranquista.
Milers de barcelonins van boicotejar els tramvies, en van trencar els vidres i els van tombar, deixant-nos imatges que ben bé podrien assemblar-se al que hem vist aquests dies als carrers de Barcelona en solidaritat amb l’empresonament de Pablo Hasel. En aquell moment, Foment del Treball (anomenat Fomento del Trabajo Nacional) era presidit per l’alcalde de la ciutat, Josep Maria Albert i Despujol; les mobilitzacions li van costar el càrrec. Va ser la primera gran mobilització social contra el règim després de la guerra civil a Catalunya i la primera mobilització de masses a l’estat espanyol.
Els fets
La Vaga de tramvies fou el boicot que els ciutadans de Barcelona van fer contra la companyia de Tramvies de Barcelona, a partir del primer de març de 1951.
1951, dotzè aniversari de la desfeta del règim republicà, més d’una dècada després de l’any 1 de la ‘victòria’, va ser un any de sequera; la falta d’aigua als pantans del Pallars agreujava les penúries a la ja castigada ciutadania barcelonina. El context internacional era encara prou desfavorable al franquisme, condemnat a l’aïllament internacional, si bé la guerra de Corea, encetada feia poc, permetia un cert apropament als Estats Units sense, però, permetre al senyor Marshall fer acte de presència a la península de forma decisiva. Caldria esperar encara uns pocs anys. En aquest context, la pujada de la tarifa del tramvia era fer estrènyer la bossa encara una mica més a la població de la ciutat.
El tramvia a Barcelona tenia el valor que té el metro avui. Era el mètode de transport més utilitzat per la ciutadania, en particular per la classe treballadora, per anar cada dia al seu lloc de treball. El metro només cobria una petita part de la ciutat, però Barcelona tenia 1.300.000 habitants i, un diumenge qualsevol, la companyia de tramvies podia vendre mig milió de bitllets.
Cal dir que Barcelona havia tingut una relació d’amor i odi amb els seus tramvies o, més ben dit, les classes populars odiaven els propietaris de la companyia, que s’entossudien a menysprear els ciutadans i, molt particularment, els barris obrers de la ciutat. Cal dir que el 1950 el servei era erràtic i perillós. Només quell any, hi va haver 21 morts i 491 ferits a causa del tramvia!
La setmana passada gairebé un miler de militants de la CUP vam votar el preacord que la direcció cupaire havia negociat amb ERC, amb una mica més del 59% dels vots a favor. Tanmateix, més del 85% considera que l’acord no és suficient.
Contingut de l’acord
Hem de ser ben clars des del principi: creiem que aquest acord no és suficient. Com és ben sabut, en la lluita de classes, per posicionar-se i desenvolupar perspectives correctes és necessari partir d’una visió general de les condicions materials objectives, tant en l’àmbit internacional com nacional.
Continua llegintLa Comuna de París va ser un dels episodis més grandiosos en la història de la classe obrera francesa. Entre l’aixecament del 18 de març i la “Setmana Sagnant” a finals de maig, París va ser governada per òrgans democràtics dels treballadors, que van intentar reorganitzar la societat sobre bases completament noves, sense explotació ni opressió. Les lliçons d’aquests esdeveniments segueixen sent molt rellevants avui en dia.
La pandèmia i la crisi econòmica i social desencadenada han col·locat sobre les espatlles de la dona treballadora la càrrega principal dels problemes derivats de tot això.
La situació de degradació i relegació al paper de progenitora que pateix la dona, des de les societats neolítiques, fins a la seva consolidació amb la propietat privada, no millora amb la seva entrada al mercat laboral. Malgrat el caràcter progressista del treball assalariat (el poder socialitzar fora de la llar i participar en la vida sociopolítica), sota el sistema capitalista aquest factor es torna en el seu contrari: la dona treballadora passa a suportar una doble opressió a la feina i a la llar, i aquesta situació ha resultat especialment palpable durant la pandèmia.
La crisi que començà el 2008 exposà el capitalisme. Començà un procés en el qual milions de persones joves i treballadors començaren a desafiar, no només l’anomenat ‘neoliberalisme’, sinó el capitalisme mateix. Encara aquesta crisi del capitalisme, enlloc d’impulsar l’esquerra al poder, l’ha empès a la crisi. Superficialment, és una contradicció, però si miram més enllà de la superfície, veim que flueix des de les limitacions de les polítiques reformistes en un període com el que estam vivint.
