Parar l’atac a Rafah! Combatre l’imperialisme a casa!

L’atac planejat des de fa temps a Rafah ha començat. El dilluns 6 de maig, les FDI van llançar atacs aeris a la ciutat i van emetre crides per a l’evacuació d’uns 100.000 palestins dels seus barris orientals a les anomenades “zones humanitàries” d’al-Mawasi cap a la costa, i una zona a l’oest de Kan Younis.

Els civils que s’han vist obligats a evacuar la ciutat de Gaza, després Kan Younis, fugen ara desesperadament de Rafah. El dimarts, una brigada de tancs va prendre el costat de Gaza del pas de Rafah a Egipte. Fins ara, l’operació ha estat “limitada”, amb forces de les FDI a punt d’una invasió total. Per què el retard?

Netanyahu està caminant una corda fluixa. Està equilibrant les seves pròpies necessitats (cosa que significa apaivagar als seus socis d’extrema dreta en el govern), amb la pressió que està sota l’Administració Biden, que està preocupada perquè un atac total a Rafah podria tenir efectes no desitjats des del punt de vista dels interessos imperialistes dels Estats Units.

Un atac que corre el risc d’augmentar massivament el nombre de morts civils a Gaza i augmentaria la pressió de les masses sobre, per exemple, els règims de Jordània i Egipte. Això podria obrir crisis i trastorns revolucionaris que fins i tot podrien provocar la seva caiguda, arriscant un efecte dominó en tota la regió, amenaçant els interessos geopolítics dels Estats Units i la fràgil economia mundial.

També radicalitzaria encara més a la ja enfurismada joventut dels Estats Units: una generació que donat exemple a la joventut del món amb les protestes de la costa a costa. El país està profundament dividit. En última instància, això és un reflex de l’ampliació de les divisions de classe, i sobretot la joventut s’està radicalitzant en oposició a la guerra genocida lliurada per Israel amb el suport de l’Administració Biden. La gent es pregunta: per què sempre hi ha diners per a la guerra i la destrucció, però no per a llocs de treball, serveis socials i infraestructures decents? Per què la «llei i ordre» només sembla aplicar-se quan la policia està silenciant als manifestants amb porres i gas lacrimogen, però no quan els aliats dels Estats Units cometen crims de guerra?

Mentre que la classe dirigent dels Estats Units ha donat suport a la sagnant guerra de Netanyahu, la joventut dels Estats Units ha estat a l’altre costat de la barricada. Són un baròmetre sensible de l’estat d’ànim més ampli de la societat, i la seva valenta postura sobre Gaza està rebent un ampli ressò entre els treballadors estatunidencs. El poderós sindicat UAW, que organitza treballadors als campus dels Estats Units, ja ha ofert solidaritat i acció compromesa. El moviment de la joventut és un precursor d’un moviment molt més ampli de la classe obrera dels Estats Units. Aquest és un factor significatiu en el pensament de la classe dirigent dels Estats Units.

Netanyahu desafia els seus partidaris imperialistes

Aquestes pressions expliquen el retard en l’atac a Rafah. Netanyahu ha estat coherent en les seves declaracions que l’atac finalment tindrà lloc. El problema al qual s’ha enfrontat no té res a veure amb cap preocupació humanitària per part seva. Més aviat, la qüestió és: com continuar amb l’atac, mantenint el suport dels Estats Units?

Un article del Financial Times assenyala:

“La decisió [de començar l’atac a Rafah] marca una de les majors apostes de la llarga carrera de Netanyahu. Detenir els combats per alliberar els ostatges deixaria a Hamàs exultant, i molts dels seus líders, inclòs Yahya Sinwar, en llibertat. Si rebutgessin l’acord per empènyer més cap a Rafah, correrien el risc d’una ruptura fonamental amb els Estats Units i deixaria incert el destí dels ostatges.

“Tot això ha convertit el destí dels 132 ostatges que encara tenen Hamàs en un dels dilemes més espinosos de la presidència de Netanyahu, un dilema en el qual la seva carrera política i la seguretat d’Israel estan inextricablement entrellaçades.”

El Govern israelià ha entrat en conflicte amb el seu principal suport imperialista, els Estats Units. Han declarat públicament que estan molt descontents amb la forma en què els negociadors estatunidencs han dut a terme les converses amb Hamàs. Al seu torn, els Estats Units han respost (a través d'”oficials anònims”) que “Netanyahu i el gabinet de guerra no han semblat enfocar les últimes negociacions de bona fe.”

Biden també ha declarat repetidament que la seva administració “no donarà suport a una operació militar important sense un pla efectiu per assegurar-se que els civils no siguin perjudicats” [el nostre èmfasi]. Per descomptat, aquesta garantia és impossible de proporcionar quan parlem d’un atac total en una ciutat densament poblada plena d’homes, dones, nens i ancians.

Segons un funcionari anònim dels Estats Units, l’Administració Biden va arribar fins i tot a detenir els enviaments d’armes a Israel la setmana passada. Aquest moviment, que va provocar la indignació del govern israelià i alguns dels sionistes més durs de Washington, va ser un recordatori a Netanyahu sobre qui finança i facilita la seva guerra, i què passaria si es tallés el subministrament d’armes.

L’amenaça de retenir els enviaments d’armes a Israel en cas que llancés una ofensiva total a Rafah és també un clar indici de l’ambient antiguerra als Estats Units en el que la classe dominant està havent de moure’s.

El joc de Netanyahu

També existeix divisió dins d’Israel sobre la qüestió dels ostatges, que els líders de Hamàs han intentat explotar. Una gran majoria a Israel encara dona suport a l’atac de les FDI a Gaza, però una majoria estreta (56 %) creu que s’hauria de prioritzar un acord d’ostatges sobre l’ofensiva militar a Rafah.

No obstant això, és molt clar que Netanyahu, i especialment els seus amics d’extrema dreta en el govern, no tenen cap preocupació real pels ostatges. L’extrema dreta veu la situació actual com una oportunitat per a impulsar la seva agenda de prendre tota la Palestina històrica i crear una Gran Israel. En permetre que aquesta ultradreta determini l’agenda, Netanyahu desafia les demandes dels seus benefactors imperialistes i s’arrisca a una conflagració que podria estendre’s per tot Orient Pròxim.

Hores abans de l’inici de les operacions militars israelianes a Gaza, Hamàs va anunciar que estava disposat a acceptar una treva en tres fases, distribuïda en tres períodes successius de sis setmanes, que implica l’alliberament gradual d’ostatges. Però el punt de fricció continua sent el mateix que en tots els intents anteriors d’arribar a un acord.

Hamàs vol garanties sòlides dels Estats Units i altres potències que la treva conduiria a un alto el foc permanent. El govern de Netanyahu reitera que només consideraria un alto el foc temporal per recuperar els ostatges israelians, abans de reprendre la guerra per aconseguir el seu objectiu de destruir totalment Hamàs.

Aquest enfocament ve determinat per les mateixes consideracions internes de Netanyahu. Només pot mantenir unit al seu govern de coalició rebutjant el compromís amb Hamàs. Un alto el foc llarg i interminable dificultaria que el seu govern reprengués la guerra després de completar les tres fases.

Els extremistes sionistes d’extrema dreta de la seva coalició han deixat clar que derrocarien al seu govern si acceptés aquest alto el foc. Això significaria el final de Netanyahu políticament, i també l’exposaria encara més en els processos judicials en curs per corrupció.

Tant amb la seva carrera com amb la seva possible llibertat personal en joc, Netanyahu es troba entre l’espasa i la paret. Per això ha declarat desafiant que Israel aniria sola i atacarà a Rafah, fins i tot a costa de l’aïllament internacional del país.

Perspectives d’horror a Rafah

Si iniciés una invasió completa, els resultats serien apocalíptics. S’ha informat que Israel ha ordenat 40.000 tendes de campanya per a les dues zones “humanitàries”, que podrien albergar fins a 400.000 persones. Però hi ha almenys 1,5 milions de persones atrinxerades a Rafah i als seus voltants. Amb la frontera amb Egipte sota el control d’Israel, moltes famílies palestines es pregunten: “on se suposa que hem d’anar?”

Rafah també ha sigut el principal punt d’entrada de camions d’ajuda a Gaza. Això és significatiu perquè Israel ha utilitzat el seu control d’altres passos fronterers per a restringir greument el lliurament d’ajuda, assetjant eficaçment a la població. Ara que té el control directe sobre el pas de Rafah, Israel pot esprémer encara més als palestins de Gaza.

Un portaveu de l’Autoritat de Travessament de Fronteres de Gaza, Hisham Edwan, ha afirmat que aquesta acció “ha condemnat a mort als residents de la Franja de Gaza”. Aquesta pena de mort ja s’està duent a terme, des de l’inici del bombardeig fins a l’amenaça creixent de fam. 1,1 milions de persones –la meitat de la població d’abans de la guerra de Gaza– viuen en la “inseguretat alimentària catastròfica”, segons la Classificació de Fase Integrada de Seguretat Alimentària (IPC).

S’espera que l’avanç cap a Rafah tingui lloc per etapes. De moment, l’ordre d’evacuació s’aplica només a l’est de la ciutat. No obstant això, els funcionaris de les FDI han declarat que van darrere dels sis batallons restants de combatents de Hamàs que afirmen que s’amaguen al sud, nord, oest i est de Rafah. Destruir-los implicaria un atac sistemàtic a un barri darrere l’altre: en altres paraules, l’assalt total que Biden ha estat intentant evitar.

No fa falta dir que l’objectiu real de Netanyahu no és simplement la destrucció de Hamàs, com ell ha vingut afirmant des del primer dia. Les FDI han anat reduint sistemàticament tot el que té valor per als palestins a Gaza a enderrocs: habitatges, escoles, universitats, hospitals, patrimoni, subministrament d’aigua i energia, i qualsevol infraestructura existent.

Les Forces de Defensa d’Israel han advertit que qualsevol que vagi a qualsevol lloc prop de les tanques frontereres oriental i meridional, i qualsevol que romangui dins de la zona d’evacuació designada, es posaria en perill. És un clar advertiment que consideren a tots aquells qui es troben en aquelles zones com un objectiu legítim.

El nombre de persones mortes fins ara per l’exèrcit israelià és d’almenys 35.000. Si l’atac continua a través de tot Rafah, podem esperar que augmenti significativament, tret que l’atac es detingui.

Oposició massiva

El govern dels Estats Units està experimentant una oposició massiva a la seva política sobre Gaza, en particular pel valent moviment dels estudiants universitaris, que s’ha enfrontat a una repressió brutal per part de les forces de l’estat i les màfies sionistes. En els nostres articles anteriors hem afirmat moltes vegades que la situació a Gaza està actuant com a catalitzador en el procés de radicalització massiva de treballadors i joves a tot el món.

Ara, un moviment que va començar a la Universitat de Colúmbia a Nova York, estenent-se des d’allà per tot els Estats Units, ara s’ha vessat per la frontera al Canadà, i a través dels oceans, amb campaments al Regne Unit, França, Suïssa, l’Estat espanyol, Austràlia, el Japó i molts altres llocs.

També hem començat a veure que els estudiants prenen mesures solidàries a Orient Pròxim i Àfrica del Nord: al Caire, Beirut, Kuwait i altres llocs, protestant contra règims que només diuen que fan costat a Palestina, sense prendre cap mesura. En total, aquesta onada de protestes ha arribat a gairebé 100 campus a escala mundial.

Als Estats Units, el moviment ha començat a estendre’s als instituts, com es veu a Boston, on estudiants d’uns 12 instituts, inspirats pels estudiants universitaris, s’han sumat a les protestes.

És evident per a aquesta generació de joves que les resolucions de les Nacions Unides no afecten les accions d’Israel i que les decisions de la Cort Internacional de Justícia són mers gestos. Entenen que, quan els seus governs expressen una preocupació desenfrenada pel poble palestí que és bombardejat a Gaza, simplement estan fent un espectacle. Jutgen la seva classe dirigent no pel que diuen, sinó pel que fan.

I les seves accions parlen molt clarament. Han estat donant suport a la màquina de guerra de Netanyahu amb ajuda financera, i amb totes les armes que necessita. Per això el moviment de protesta és tan fort als Estats Units. Els estudiants estan lluitant contra el govern dels Estats Units com a mitjà concret d’ajudar al poble palestí.

Exigeixen que es facin públiques totes les connexions econòmiques i financeres entre universitats i empreses estatunidenques i Israel. Exigeixen que cessin totes aquestes connexions i que s’exerceixi pressió sobre el Govern israelià perquè posi fi a la seva guerra genocida.

Desenvolupar el moviment!

Els joves de tots els països entenen correctament la necessitat d’adoptar mesures concretes. Han estat en moltes marxes i protestes, però la guerra a Gaza continua. Ara ens enfrontem a l’amenaça real que l’atac inicial contra Rafah es converteixi en un atac generalitzat. La classe dirigent israeliana està actuant sense pietat en defensa dels seus propis interessos. No s’aturarà amb un moviment limitat d’estudiants. Per tant, es necessita un programa polític i un pla d’acció per a intensificar el moviment.

En cas d’establir-se un campament, ha d’haver-hi un debat obert entre tots els participants sobre el programa d’exigències i com avançar concretament.

A cada campus s’han d’organitzar equips d’estudiants per anar a totes les facultats amb octavetes, pòsters i ponents, explicant de què tracta el moviment i demanant als estudiants que s’uneixin al moviment.

Les delegacions s’han d’enviar a aquells campus on encara no s’ha desenvolupat cap moviment. Tots els informes que arriben mostren la rapidesa amb què una mobilització pot tenir lloc en un campus, fins i tot quan comencen amb xifres molt petites. Hauria de basar-se en això.

Els estudiants universitaris també hauran d’organitzar equips de debat amb el personal acadèmic i no acadèmic dels campus. En molts llocs, hi ha hagut una gran resposta de professors i catedràtics, que han sortit a defensar els estudiants contra la repressió policial. Els equips també haurien d’anar a tots els instituts propers, parlar amb els estudiants i convidar-los a participar en les protestes i crear comitès d’acció per organitzar assemblees a les seves escoles.

L’èmfasi principal hauria de ser convertir el moviment als campus en un poderós moviment de masses juvenil. Això enviaria un clar missatge a la classe dirigent dels Estats Units que, si continuen fent costat a Netanyahu, s’enfrontaran a una enorme reacció en el front nacional.

El moviment està en el camí correcte. La mobilització d’estudiants, manifestacions i marxes, campaments, etc., són excel·lents maneres de pressionar a les autoritats. I hi ha un enorme potencial per implicar capes cada vegada més àmplies d’estudiants en un campus després d’un altre, en un país després d’un altre. Però ni tan sols això és suficient. Els estudiants no tenen la força per paralitzar la societat per tal de frustrar els plans de la classe dominant. Per tant, el moviment ha de connectar i implicar capes més àmplies de treballadors.

La història demostra que un moviment juvenil d’aquestes proporcions té el potencial d’estendre’s a la classe obrera en conjunt. La radicalització estudiantil de la dècada de 1960 va culminar en el famós moviment de 1968, que va veure la participació massiva dels treballadors.

A França, vam veure la poderosa vaga general del 68 de maig i milions de treballadors ocupant les fàbriques. Això va començar com un moviment estudiantil, que després es va convertir en l’espurna que va encendre la lluita de classes a gran escala. Un procés similar va ser vist a Itàlia, Mèxic, Pakistan i molts altres països en 1968-69. Aquest escenari no està exclòs avui.

En les condicions actuals de crisi que afecten a tot el sistema, aquest moviment té el potencial d’estendre’s molt més enllà dels campus i a través de les fronteres nacionals. És per això que els estudiants han de donar estructura al seu moviment, debatre i votar resolucions que després es porten a tots els llocs de treball, sindicats i barris obrers.

En alguns casos, hem vist treballadors que prenen mesures en solidaritat amb Palestina (inclosos els estibadors encarregats de transportar armes i els treballadors tecnològics que desenvolupen sistemes informàtics per a les capacitats de defensa d’Israel). En arribar a aquestes capes, el moviment podria causar un cop material a la màquina de guerra israeliana.

Les autoritats estatunidenques esperaven aturar el moviment utilitzant mesures repressives brutals. Però això només va servir per estendre’l més enllà. Ara que s’ha iniciat un atac contra Rafah, no se sap fins a on podria avançar la lluita.

Les preocupacions de l’imperialisme dels Estats Units sobre un atac a Rafah estan determinades en part pel potencial que aquest moviment esclati. El desenvolupament d’aquesta lluita és una forma concreta de demostrar a la classe dirigent que, si continuen donant suport a la guerra genocida a Gaza, s’enfrontaran a un agitament revolucionari en el front domèstic. Davant aquesta amenaça, podrien veure’s obligats a retrocedir.

Lluitar contra els capitalistes i els polítics burgesos a casa és la millor manera d’ajudar al poble palestí en la seva hora de necessitat. Els imperialistes han de trobar-se en una situació en la qual tinguin més a perdre del que han de guanyar si continuen donant suport a la guerra.