Per un municipalisme revolucionari: millor trencar la llei que trencar els pobres

Avui en dia dins de l’esquerra rupturista catalana hi ha molt debat sobre el paper polític del municipalisme en l’estratègia general per la transformació social. Pensem que és necessari analitzar les experiències d’aquests anys, tant com les d’un passat més llunyà, des de la perspectiva del marxisme i extreure’n les lliçons polítiques necessàries per fer avançar el moviment cap a la ruptura del règim del 78 i del capitalisme que el sosté.

Els “ajuntaments del canvi”: ruptura o possibilisme?

El maig del 2015 diverses candidatures d’esquerres van guanyar les eleccions municipals de les ciutats principals de l’Estat espanyol. El cas més emblemàtic va ser el de Barcelona, on la candidatura encapçalada per Ada Colau va guanyar a la CiU d’en Xavier Trias i va investir l’exportaveu de la PAH amb els vots de les formacions d’esquerres del consistori. Aquesta victòria, més la de Madrid, Badalona, València, Santiago de Compostela i altres ciutats, va despertar moltes il·lusions en milers de famílies obreres arreu de l’Estat, que veien que es podia fer fora la dreta de la gestió municipal. Els sectors més avançats de la classe treballadora sentien que era només el primer pas per fer fora la dreta a nivell estatal revertir les retallades d’aquests últims anys.

Aquesta Il·lusió es va generar sobretot per la radicalitat de la campanya de les eleccions municipals, particularment la de Barcelona, on Ada Colau deia que el seu objectiu era “manar obeint” i evitar els errors del passat. Barcelona en Comú durant la campanya comptava amb milers de militants que participaven activament a les assemblees de barri. Hi havia la sensació que aquest cop es “feien les coses de forma diferent”, és a dir, més radicals i des de baix. Es va fer apel·lació a la tradició republicana de Barcelona, la d’en Salvador Seguí i de la Marina Ginestà, de la Setmana Tràgica i de la vaga de la Canadenca, amb tota una èpica de recosir el fil amb aquest passat. L’aspecte potser més radical va ser el de declarar que “si no farem les coses bé, feu-nos fora” i de que no n’hi ha prou amb una victòria municipal, l’objectiu era ampliar el canvi a tot l’estat.

Aquest era el mandat que les candidatures arreu de Podem van rebre a les ciutats on van conquerir l’alcaldia: acabar amb la gestió corrupta de la dreta del PP i de CiU, revertir les retallades de la dreta i fer polítiques socials i trencar amb el passat de traïció de l’esquerra d’àmbit estatal. En altres paraules, acabar amb la col·laboració de classe del PSOE i part d’IU a l’Estat i del PSC-ICV-ERC a Catalunya.

Però la propaganda va dir una cosa i els fets van dibuixar una realitat molt diferent entre les expectatives de milers de persones honestes i el cinisme de polítics reformistes, nous o reciclats.

Al principi del 2016 el govern de BeC (Barcelona en Comú) va demostrar les seves veritables intencions durant el conflicte amb els treballadors de TMB. Els treballadors demanaven millores laborals i la fi de les contractes al metro de Barcelona, aprofitant de la presència d’un “govern amic”.  El govern i Ada Colau van respondre que aquestes millores anaven més enllà del pressupost possible amb la llei Montoro i que, per tant, els treballadors havien d’entendre que no entraven en els límits del possible.

Aquí hi ha la clau de la qüestió, aquest debat no és un debat sobre bones o males intencions, és un debat polític: acceptes o rebutges els límits imposats pel capitalisme i les institucions que vigilen per la seva perpetració?

BeC va escollir la segona opció, demostrant una continuïtat total amb la política col·laboracionista d’ICV i del tripartit. Van arribar a fer servir els mateixos arguments de la patronal per desacreditar la vaga de TMB, dient que els treballadors del metro eren “casta” i “privilegiats”. Com si rebre mil euros per treballar hores i hores sota terra fos una realitat idíl·lica de privilegi. En substància significa acceptar que per als treballadors només hi ha les engrunes que el sistema capitalista els ofereix mitjançant les seves lleis. Significa acceptar el sistema capitalista i adaptar-se al seu marge d’acció política, o sigui la salvaguarda dels beneficis d’una ínfima minoria sobre la majoria de la població. La llei Montoro (que retalla el finançament als ajuntaments) no sorgeix de la maldat d’un sol home, sinó de la necessitat orgànica d’una classe social que vol mantenir els seus privilegis. No és un cas que la deriva del govern de Barcelona arribés després de la capitulació de Tsipras a Grècia, els dos esdeveniments van en la mateixa línia: en aquesta època de crisi orgànica del sistema no hi ha marge dins del capitalisme per a substancials millores de les condicions materials de la majoria treballadora. Qui com Ada Colau va decidir en favor de “gestionar el possible” està condemnat a trair les expectatives de la classe treballadora i, per tant, a  cometre els mateixos “errors del passat”.

Després de la vaga de TMB va seguir l’entrada al govern del PSC i el “possibilisme” es va consolidar com a línea oficial del govern municipal fins a la lamentable postura “equidistant” de Colau durant les jornades revolucionàries d’octubre.

L’experiència de Liverpool 1983-1987

Als anys 80 gran Bretanya estava vivint l’època de Margaret Thatcher amb els seus atacs frontals a les condicions de vida de la classe treballadora britànica per destruir el moviment obrer, particularment el dels miners. Thatcher sabia que necessitava doblegar els miners per poder desfer l’estat del benestar que els obrers havien conquerit en dècades de lluites valentes. L’altre flanc obert que tenia la “dama de ferro” del capitalisme britànic era la rebel·lia de l’ajuntament de Liverpool.

Liverpool és una ciutat amb una tradició obrera que comença des del principi de la industrialització de la zona, i als anys 80 la secció local del partit laborista estava controlada pel corrent marxista del Labour Party, el “Militant”, encapçalat a l’Estat britànic per Ted Grant. El 1983 van guanyar les eleccions municipals amb un programa radical de ruptura amb les polítiques de la Thatcher i d’enfrontament amb el govern central. Dins del programa hi havia la construcció de milers de pisos de lloguer socials i la millora estructurals dels que ja existien, la creació de llocs de treball públic i escoles municipals.

El problema era que aquest pla xocava amb el límit de gasto imposat pel govern central que amenaçava el govern de Liverpool amb sancions econòmiques i penals si no canviaven el curs polític de la seva administració (o sigui si no aplicaven retallades). El govern controlat pel Militant va decidir desafiar el govern central i mobilitzar la classe treballadora de Liverpool per defensar el seu programa.  Baix el lema “Better to break the law than break the poor” (millor trencar la llei que trencar els pobres) van explicar a la ciutadania la justícia del seu pressupost i que l’única forma de fer esdevenir realitat el programa que havien votat era lluitar units contra el govern central. Després d’una victòria provisòria perquè Thatcher estava ocupada amb els miners, el 1985 l’ajuntament de Liverpool va decidir aprovar uns pressupostos il·legals per desafiar el límit imposat pel govern, creant una aliança d’ajuntaments laboristes rebels arreu del país. La seva política veritablement rupturista va ser derrotada el 1987, no per Thatcher, sinó per la traïció dels líders laboristes que els van deixar aïllats i exposats. Tots els regidors van ser expulsats de la vida política i multats per milers de llibres.

La postura dels marxistes

L’aquí poc coneguda experiència de Liverpool demostra que es pot fer una política municipalista revolucionària. Això implica entendre que els ajuntaments tenen uns límits concrets, és a dir que no n’hi ha prou amb guanyar un govern municipal. És impossible tractar els ajuntaments com a oasis separades del govern central i de la resta de la societat on construir a poc a poc una realitat diferent. No ens hem d’oblidar que els ajuntaments són les filials locals de l’Estat burgès, dissenyats directament per gestionar el sistema en l’àmbit local. La clau és en entendre aquesta realitat de classe i utilitzar-la a favor de la classe treballadora: és a dir, és important guanyar els ajuntaments, però no per gestionar els límits del sistema sinó per exposar-los davant de la ciutadania i fer una crida a mobilitzar-se al carrer contra els límits de l’Estat i del capitalisme. Des del govern municipal hi ha una posició privilegiada per fer arribar el nostre programa rupturista a la classe treballadora. Els ajuntaments poden ser importants altaveus per les lluites al carrer, que és on es mesuren les correlacions reals entre les classes.