Per una sortida socialista i revolucionària a aquesta crisi!

Estem entrant en una nova època històrica, marcada per la profunda crisi econòmica de sistema. Molts pronòstics de tot tipus, tant a nivell nacional com internacional, esbossen un horitzó catastròfic, reforçats per les dades obtingudes durant el primer trimestre del l’any. La crisi de l’any 2008 passarà a la història com el preludi a la pitjor crisi econòmica del capitalisme. Aquesta nova crisi aprofundirà les contradiccions de la societat, i portarà greus conseqüències socials, a un nivell superior als últims 12 anys.

Davant d’aquesta crisi, els grans empresaris mouran terra i cel per defensar els seus beneficis i poder, el que comportarà una intensificació de les lluites entre ells i a una lluita conjunta contra la classe obrera. El IBEX-35 i les grans patronals exigiran al Govern de torn que, per “salvar l’economia i llocs de treball”, cal aplicar grans (contrareformes en les pensions, el mercat laboral, en l’Estat del benestar; exigiran que es pugui explotar més i de forma més barata als treballadors. Però no es limitaran merament a les exigències econòmiques, sinó que lligades a aquestes exigiran que es retallin els drets democràtics dels treballadors, tant dins de l’empresa com també fora, als carrers.

Un programa obrer contra la crisi

Davant d’aquesta perspectiva, la classe treballadora s’ha d’organitzar al voltant de demandes concretes per defensar les seves condicions de vida, començant per defensar salaris dignes, condicions de treball dignes i lluitar contra els acomiadaments indiscriminats. Moltes empreses s’han lucrat com mai després des de la crisi del 2008. Si els empresaris busquen justificar els seus atacs al·legant a la situació econòmica, que mostrin els seus llibres de comptes i que sigui la pròpia plantilla que jutgi per si mateixa la situació real, i a on han anat a parar tots els beneficis acumulats dels últims anys.

Si l’empresa amenaça amb el tancament o amb acomiadaments, els treballadors de la mateixa s’haurien d’organitzar mitjançant la formació de comitès de lluita, agrupant el màxim nombre de treballadors, per organitzar vagues en defensa dels seus llocs de treball. Si l’empresa decideix tirar endavant amb el tancament o acomiadaments en massa, els treballadors haurien d’ocupar l’empresa i exigir la seva nacionalització sense indemnització sota control obrer de la mateixa. Aquestes consignes no cauen del cel, sinó que sorgeixen del mateix moviment, com estem veien en la lluita dels treballadors de la Nissan.

És un fet que si que hi han els diners, sobretot de les grans empreses, per mantenir els llocs de treball i els sous dels seus treballadors; el problema rau en què aquests es troben a les butxaques d’un grapat de multimilionaris. Així doncs, més àmpliament, els treballadors en general hem d’exigir la reducció de la jornada i setmana laboral mitjançant el repartiment de la feina entre braços existents, sense reducció salarial. A més d’això, que tots els llocs de treball siguin fixos i en plantilla.

Tot això ha d’anar lligat a la lluita per derogar íntegrament de forma immediata la reforma laboral, per l’aplicació d’un ingrés mínim vital per als treballadors que no rebin sou ni prestacions, i per la pujada del SMI a 1200 euros. Pel que fa als nostres drets democràtics, hem d’exigir la derogació immediata de la Llei Mordassa, a més de defensar el nostre dret a organitzar-nos en sindicats i la llibertat d’expressió.

Nacionalitzacions

La pandèmia ha mostrat amb tota cruesa el mal que han causat les retallades i privatitzacions de l’última dècada a la sanitat pública. No obstant això, simultàniament, s’ha evidenciat que només la sanitat pública pot realment garantir el benestar de la població. En altres paraules, mai ha estat tan urgent la nacionalització sense indemnització, llevat a petits accionistes, del parasitari sector sanitari privat.

Però per assegurar una sanitat pública de qualitat, es fa urgent a més disposar dels diners necessaris per fer inversions. En aquest sentit, cal rebutjar el pagament del deute públic acumulat i nacionalitzar tot el sector bancari i financer, sense indemnització llevat a petits accionistes comprovats. Amb la nacionalització dels bancs i el sector financer, no només s’obtindrien els recursos necessaris per garantir una sanitat pública de qualitat a més d’una educació universal, gratuïta i de qualitat, sinó que també s’acabaria amb totes les retallades imposades pels dictàmens dels mateixos bancs i entitats financeres, que exigeixen el pagament dels deutes que han prestat i els seus interessos.

Aquestes nacionalitzacions també posarien a disposició milers d’habitatges buits. No obstant això, per a garantir un habitatge digne a tota la població, cal alhora nacionalitzar sense indemnització a les grans constructores parasitàries i corruptes. D’aquesta manera es podrien destinar tots els seus recursos a construir habitatges socials necessàries.

Lligat a la necessitat de garantir habitatges dignes a preus i lloguers assequibles, es fa urgent igualment nacionalitzar a les grans empreses energètiques. A més d’acabar amb aquesta gran xacra, la seva nacionalització facilitaria la possibilitat de lluitar contra el canvi climàtic, ja que la producció es planificaria i s’executaria amb l’interès de satisfer les necessitats de la població, no els beneficis d’uns pocs milionaris.

Lluitar pel socialisme

L’abrupte caiguda de l’economia mundial ha fet que els capitalistes i els seus lacais hagin abandonat la seva doctrina de la invencibilitat del lliure mercat defensada durant dècades. D’un dia per l’altre, els mateixos que exigien retallades i que estaven en contra de la interferència de l’Estat han exigit la màxima intervenció de l’Estat en tots els aspectes de l’economia.

Aquesta enèrgica intervenció del mercat per part de l’Estat ens mostra dues coses fonamentals. En primer lloc, que la propietat privada dels mitjans de producció ha arribat a uns límits absoluts amb la forma en què s’organitza la societat, és a dir, sobre la base de la producció per milions de treballadors. En segon lloc, que la classe dominant ja no és capaç de defensar els seus privilegis com abans. Aquestes dues conclusions tenen conseqüències revolucionàries.

El simple fet que les forces productives (els treballadors, la tecnologia, les fàbriques, el transport, etc.) es rebel·lin contra els límits de la propietat privada i l’afany de lucre, i que sigui l’Estat el que hagi de sostenir l’economia en un moment de crisi, ens mostra que una nova forma de societat ja existeix sota el capitalisme. El principal problema, però, és que la intervenció dels Estats s’està duent a terme per salvar els beneficis dels rics, o, en altres paraules, assegurar el socialisme per als rics i la misèria per als pobres.

Així doncs, per superar aquesta contradicció indissoluble sota el capitalisme, cal nacionalitzar sota control dels treballadors i sense indemnització a les grans empreses que dominen l’economia (indústria, transport, telecomunicacions, energia, comerç i logística, constructores, latifundis i sector agropecuari , a més del sector financer abans esmentat) començant per les 200 empreses i famílies més riques d’Espanya. Amb el control i la gestió d’aquestes empreses no només acabaríem amb les crisis com l’actual, sinó que es podríem destinar tots els seus recursos, infraestructura, coneixements, etc. a la producció per cobrir les necessitats de la població, mitjançant la coordinació, cooperació i planificació de l’economia, establint així el socialisme per a la majoria mentre s’acaba amb els privilegis d’una minoria.

Federació voluntària de Repúbliques Socialistes Ibèriques

Aquí a l’Estat espanyol aquesta demanda ha d’anar acompanyada de la separació de l’Església de l’Estat, dues institucions que actualment estan lligades per mil fils. L’Església espanyola no només és un baluard de la reacció, amb centenars de franquistes camuflats en túniques, sinó que també concentra un gran poder econòmic. Conseqüentment, per separar l’Església de l’Estat, cal acabar amb tots els seus privilegis, començant amb la nacionalització de tot el patrimoni artístic i els immobles que es van apropiar indegudament, a més d’imposar-li impostos, acabar amb totes les donacions, exempcions i el paper que juga en l’educació.

Un altre gran baluard de la reacció, el principal de tots ells, és la monarquia borbònica, ja que concentra en la figura del rei la defensa del capitalisme espanyol i la indestructible unitat d’Espanya. Així doncs, la lluita per la República és, d’una banda, una lluita democràtica que necessàriament ha d’incloure el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats històriques, mentre que d’altra banda és una aspiració que va lligada a la lluita per expropiar sense indemnització a les grans empreses que es recolzen en la monarquia per defensar els seus interessos.Com s’ha dit a del principi, aquesta crisi és la pitjor en tota la història del sistema. El proper període ens depara una degeneració profunda de la societat cap a la misèria i la barbàrie. Si estàs d’acord amb aquest programa per fer front a aquesta crisi i als atacs de la burgesia que s’acosten i per una societat millor, uneix-te a L’Octubre i ajuda’ns a fer-ho realitat!