Perspectives davant la formació del nou govern de la Generalitat

El trencament del govern independentista d’ERC i Junts ha sigut sobtat i el seu desenllaç s’ha consumat en tan sols una setmana. Tot i la rapidesa dels esdeveniments, però, els fets no ens ha de sorprendre: el govern va néixer dèbil i replet de contradiccions, en un context de profunda crisi econòmica, social i política.

El trencament del govern

Les diferències i baralles entre ERC i Junts han sigut una constant, sobretot després del moment àlgid del moviment independentista i la resposta repressiva del règim del 78. L’anterior govern de Torra, també format per Junts i ERC, si bé de forma menys aguda, ja expressava aquestes característiques.

Les dificultats en el matrimoni d’ERC i Junts es van fer paleses una vegada més en la formació d’aquest Govern ara trencat, tot i la majoria independentista del 52% sorgida de les eleccions de febrer de l’any passat. Només van arribar a un acord per formar govern davant la pressió d’exhaurir el termini que els obligaria a anar a unes noves eleccions.

Finalment, van arribar a un acord principalment per 3 raons. En primer lloc, per la pressió del moviment independentista per la unitat i la necessitat de formar govern. També per les pressions dels respectius aparells per formar govern (pressions materials per l’enorme quantitat de diners que suposa entrar al govern en sous, càrrecs, assessors, etc.), que també han expressat públicament durant aquests darrers dies alcaldes i regidors de Junts. L’altre factor és la defensa compartida del capitalisme dins del camp independentista. Això explica que Jaume Giró, amb un currículum d’alts càrrecs a diverses empreses com ara La Caixa, fos nomenat conseller d’economia. Era un senyal als grans empresaris que aquest govern defensava els seus interessos en les qüestions decisives.

Però aquesta força motriu cap a la unitat entrava en contradicció, primerament, amb els respectius interessos partidistes per la gestió autonòmica i, en segon lloc, amb l’estratègia independentista d’ambdós partits. ERC, per una banda, ha abandonat la lluita per la independència de forma oberta, apostant decisivament per acomodar-se al règim a canvi d’algunes concessions autonòmiques acceptables pel capitalisme espanyol. Junts, per l’altre cantó, aposta per les paraules buides a favor de la independència sense cap proposta concreta per avançar.

El caràcter oportunista i arribista de Junts s’ha intentat amagar darrere l’incompliment del pacte de govern com a justificació. Tanmateix, aquesta crítica dura i sobtada per part de Junts respon en realitat a la irrupció de les masses independentistes al carrer el passat 11-S. L’ANC va aconseguir canalitzar la frustració i ràbia de centenars de milers d’independentistes al senyalar al govern i la mesa de diàleg com a culpables del reflux de la lluita independentista. Aquesta pressió de masses va espantar ERC, qui va reaccionar a la defensiva allunyant-se del moviment, criticant l’ANC i boicotejant l’11-S.

Junts, preocupats per l’amenaça d’una llista independent independentista dirigida per l’ANC, i per sobre de tot per la irrupció de les masses en l’escena política exigint un canvi de rumb, va decidir que havia arribat el moment per forçar la situació amb una moció de confiança a Aragonès. Aquesta maniobra, que buscava donar un cop de taula per perfilar-se davant el moviment com als defensors més conseqüents per la independència, va desenvolupar la seva pròpia dinàmica, culminant amb la sortida de Junts del govern.

Novament, les masses al carrer han marcat el rumb general dels esdeveniments, demostrant la seva força i capacitat d’influenciar la política decisivament.

El nou govern i les perspectives

Abans d’entrar a analitzar el nou govern, és necessari aturar-se un moment amb Junts. Igual que amb altres partits arreu del món que en un passat representaven directament els interessos del gran capital, els hereus de CiU mostren el caràcter de la nostra època: una profunda crisi orgànica del capitalisme mundial.

Així, sota la pressió del moviment independentista, Junts s’ha convertit en un partit on hi conviuen representants polítics de la burgesia amb dirigents de la petita burgesia nacionalista catalana. És més, són els elements petits burgesos qui dominen políticament el partit, amb la gran burgesia catalana perdent el control, tot i comptar amb representants directes. Això explica per què, tot i haver-hi una majoria en la direcció a favor de romandre dins del govern, es va forçar que fossin els militants qui votessin si sortir o no. La crítica de la burgesia per aquesta decisió ha sigut contundent, ja que l’últim que volen és més inestabilitat i descrèdit de les institucions i partits burgesos.

Borràs, amb Puigdemont des de la distància, representen aquesta ala petitburgesa. És qüestió de temps perquè aquestes divisions de classe dins de Junts es resolguin a favor d’una classe o l’altra. La seva convivència, en el context d’una nova recessió, augment dels conflictes i lluita de classes, només pot ser temporal.

La burgesia catalana (i la burgesia espanyola més intel·ligent), orfe del seu representant polític directe tradicional, ha trobat un suport en la direcció d’ERC. Això explica per què, tot i la debilitat d’ERC (amb només 33 diputats dels 68 necessaris per obtenir la majoria), i el descrèdit afegit al que ja arrossegava que ha suposat la ruptura del govern, Aragonès ha tirat endavant amb la formació d’un nou executiu. El suport de la classe dominant ha estat determinant.

Aquest nou executiu confirma el gir autonomista i, per tant, l’acceptació de l’statu quo, per part de la direcció d’ERC. La incorporació de consellers no independentistes i ex militants d’altres partits (Campuzano del PdeCat, Uabasart de Podem i Nadal del PSC) són senyals clars. La burgesia catalana, expressada a través de Foment de Treball, valorava la formació com “encertada” i destacava “l’experiència” de les noves incorporacions.

Com ja hem dit, aquest nou govern és dèbil i dependrà del PSC i dels Comuns per mantenir-se al poder. La culminació de la crisi s’ha tancat amb l’apropament d’ERC als defensors del règim del 78, siguin aquests defensors conscients (PSC) o inconscients (Comuns). ERC buscarà encobrir aquest tomb autonomista amb “polítiques d’esquerres”, que en el context de crisi, no aniran més enllà de mesures raquítiques que no amenacin els interessos de la patronal. Junts a l’oposició buscarà desgastar ERC amb crítiques dures i maniobres per intentar treure rèdit del seu descrèdit, i així postular-se com el partit que ha de dirigir la independència, tot i que a la pràctica ja va demostrar que no és capaç de resoldre aquesta tasca.

La CUP, malauradament, i una vegada més, no ha aprofitat aquesta nova crisi entre els dos partits per postular-se com a l’única alternativa possible dins del moviment independentista. En comptes d’explicar pacientment que les constants baralles entre ERC i Junts provenen en última instància de la seva incapacitat per assolir la independència, que és una qüestió de classe, continuen emplaçant el govern per avançar, sembrant-hi il·lusions. La posició de la direcció de la CUP davant d’aquesta nova crisi va ser de lamentar-se per la picabaralla. La manca de confiança en les seves pròpies forces, i la manca d’un programa i estratègia clara per avançar en la conquesta de la independència, fa que caiguin en el seguidisme a les direccions d’ERC i Junts.

Tot plegat confirma novament que assolir la independència de Catalunya és una tasca revolucionària. No hi ha alternativa. O bé es defensa el capitalisme i, per tant, s’accepten els marcs de la infrangible unitat de l’Estat espanyol, o bé es defensa el socialisme i la lluita de classes per aconseguir la República catalana. Sobre bases capitalistes, la direcció independentista no farà avançar ni un mil·límetre la lluita, ja sigui ERC, Junts o qualsevol altre al capdavant del moviment.

És per això que cal una direcció revolucionària a l’alçada dels esdeveniments, que plantegi un programa de reivindicacions democràtiques, començant pel dret a l’autodeterminació, amb demandes socials per l’emancipació de la majoria. En altres paraules, un programa revolucionari que plantegi com a principal objectiu la revolució socialista.