Puigdemont torna a Catalunya: no a la repressió del règim!

Després de les eleccions catalanes del passat 12 de maig, Puigdemont va anunciar que tornaria a Catalunya per a participar en la sessió d’investidura al Parlament després de 7 anys d’exili. Avui dijous 8 d’agost, amb la sessió d’investidura programada per a fer president a Illa, Puigdemont ha aparegut a l’Arc de Triomf a Barcelona, ha fet un breu discurs davant uns quants milers de persones i seguidament ha desaparegut.

La reacció, rabiosa a més no poder

El context polític en el qual ha retornat Puigdemont es caracteritza per un retrocés significatiu del moviment independentista, el pacte d’investidura PSOE-Junts per a fer president a Sánchez, la llei d’amnistia aprovada pel parlament espanyol i el pacte PSC-ERC per a fer president de la Generalitat a Illa. Resumidament, des del punt de vista dels interessos generals del capitalisme espanyol, i expressat de forma concreta per Foment de Treball i el portaveu de la burgesia espanyola més intel·ligent, El País, el procés ha sigut desactivat i canalitzat per les vies segures de l’autonomisme.

Tanmateix, l’aparell del règim del 78 i la dreta espanyola, expressant nítidament el seu caràcter reaccionari fins a la medul·la i la seva herència franquista, estan embogits de ràbia. No poden acceptar les concessions que ha fet Sánchez i el PSOE a ERC, Junts i l’independentisme en general, per més que aquestes corresponguin amb els interessos generals del capitalisme espanyol (que ells també defensen), ja que contribueixen a estabilitzar la situació en favor “dels negocis”, apropant sota la influència de la burgesia als dirigents d’ERC i Junts.

Els franquistes amb toga, conjuntament amb PP i VOX, desitgen venjança per la gosadia de les masses independentistes de desafiar la unitat d’Espanya, pilar fonamental dels seus interessos i privilegis. És en aquest sentit que han desplegat una lluita frontal contra la llei d’amnistia, demostrant una vegada més tota la seva putrefacció, estupidesa i credencials franquistes. Aquests elements no van més enllà ara per ara per la por a la reacció del moviment obrer i els oprimits, però no hi ha cap mena de dubte que faran tot el que sigui necessari per defensar el règim del 78 i la propietat privada que el fonamenta.

Així, per mantenir l’ordre de detenció sobre Puigdemont, el Tribunal Suprem (TS) al·lega que aquest i d’altres dirigents del moviment es van enriquir personalment, cometent malversació de fons públics, perquè en promoure el referèndum amb fons de la Generalitat, no van utilitzar els seus propis recursos econòmics! Però el ridícul no es queda aquí: fa unes setmanes, el Tribunal Suprem de Catalunya va aplicar la llei d’amnistia al delicte de malversació de l’exconseller Buch; també fa unes setmanes, el jutge del “cas Tsunami”, el reaccionari García-Castellón, es va veure obligat a arxivar-lo després que l’Audiencia Nacional anul·lés tota la “investigació” realitzada des del 2021 fins ara degut a “un error processal”.

Encara més ridícul pel règim és el fet que Puigdemont, després d’haver arribat a Barcelona sense ser detingut, i després de donar el seu discurs… hagi desaparegut! La reacció ha sigut enfurismada i d’estat de xoc, traient espuma per la boca. Feijoo ha escrit a X:

“Una humillación insoportable. Otra más… Es imperdonable dañar la imagen de España así.”

Per la seva part, Abascal ha escrit: “La destrucción del Estado de derecho se retransmite por TVE. Un prófugo dando discursos en la calle y entrando luego el parlamento es una humillación para todos los españoles obligados a pagar hasta la más estúpida multa.” No podem més que alegrar-nos de veure com la reacció s’estira dels cabells i s’arranca les vestidures!

Davant d’aquest bloc reaccionari, davant del règim del 78 en conjunt, els comunistes ens hi oposem defensant fermament els drets democràtics, començant pel dret democràtic a l’autodeterminació. Per això ens oposem sense embuts a la detenció de Puigdemont, i exigim l’aplicació de la llei d’amnistia a tots els represaliats. Per ser encara més clars: tot i la nostra oposició política a Puigdemont i a Junts, com a comunistes som els primers a defensar els drets democràtics davant la reacció i els seus atacs. Només així podem defensar conseqüentment els interessos de la classe treballadora i la joventut, que necessita els drets democràtics per organitzar-se i defensar els seus interessos de classe.

Cap confiança en Puigdemont

Dit tot això, és necessari emfatitzar que no confiem ni un pèl en Puigdemont i Junts. En tots els moments decisius, Puigdemont va recular davant la reacció i la repressió; només la intervenció de les masses el van empènyer endavant. Sense cap estratègia per assolir la independència, més enllà de consignes buides i retòrica demagògica, a l’hora de la veritat va declarar la independència per a suspendre-la 8 segons després, i poc després marxar a l’exili.

Davant la possible crítica d’alguns que diuen que tirar endavant hauria suposat una intervenció militar per part del règim, preguntem: no era obvi que el règim del 78, amb la monarquia al capdavant, mai permetria que Catalunya fos independent? Un estudi superficial de  la història passada de la lluita per l’emancipació de Catalunya respon la pregunta afirmativament. Per tant, la conclusió és que la responsabilitat de la derrota del moviment, després de les magnífiques i històriques mobilitzacions, el referèndum i les lluites contra la reacció per part de les masses, recau en les vacil·lacions dels seus dirigents, començant per Junts i ERC, i en particular Puigdemont com a President i principal dirigent.

Per sobre de tot, per aconseguir vots i cadires en les eleccions, i per a mantenir-se en el càrrec, aquests dirigents van agitar la lluita independentista (en gran manera pressionats pel moviment de masses i la por de veure’s escombrats pel mateix moviment). A l’hora de la veritat, quan les masses van fer la seva part i garantir la celebració del referèndum, van capitular sense ni un mínim de resistència.

Les mateixes raons que van fer que els dirigents desapareguessin de l’escena tan bon punt la Història els posava a prova, expliquen la seva capitulació posterior davant del règim. Sens dubte que la capitulació d’ERC és més oberta, però Junts també recorre el camí de l’autonomisme: va pactar la investidura de Sánchez a canvi de l’amnistia i l’abandonament de la unilateralitat, va pactar amb el PSC i Comuns la imposició del 25% del castellà en diverses escoles, el repartiment de diputacions i ajuntaments amb el PSC, etc.

Encara més, el discurs que ha pronunciat Puigdemont avui ha estat buit de contingut. Més enllà de denunciar el caràcter podrit de la justícia espanyola, no ha plantejat cap programa o consignes per reactivar el moviment i oferir una sortida. Això és, perquè no en té. Junts, després de tota l’experiència acumulada de la lluita, encara aposta per un referèndum pactat. El més destacat que ha dit, per dir-ho d’alguna manera, és que “encara som aquí perquè no tenim dret a renunciar”.

Puigdemont i Junts, igual que ERC, com hem dit moltes vegades, no són capaços d’assolir la independència. La qüestió de fons és que són dirigents petits burgesos, una classe social vacil·lant per naturalesa i totalment incapaç de jugar un paper independent. Aquests, doncs, tenen més en comú amb el gran capital que no pas amb la classe obrera i els oprimits: els interessos i privilegis que emanen de la propietat privada.

La seva composició de classe petit burgesa xoca amb el caràcter objectiu de la tasca independentista. S’ha demostrat per la via dels fets que aquesta és revolucionària, que consisteix en un trencament amb el règim del 78 per la força organitzada de les masses. Però aquesta tasca no només té un caràcter democràtic, sinó que per l’oposició del règim i del capitalisme espanyol (i català) que el sosté, també té un caràcter social. En altres paraules, només serà possible assolir la independència si la lluita es fonamenta en la necessitat de destruir el sistema capitalista, en la lluita de la classe treballadora, el jovent i les masses oprimides contra el règim del 78 i l’IBEX 35 mitjançant la revolució socialista.

Aquesta lluita ha de ser internacionalista. El capitalisme espanyol, a través del règim del 78, oprimeix a la majoria de la població, la classe treballadora, sigui de Catalunya o de Madrid. Els seus enormes beneficis son el producte de l’explotació dels obrers, i a través d’això, conformen la minoria que domina sobre la majoria. La lluita per la revolució socialista catalana està vinculada a la lluita de classes a l’estat espanyol, contra el mateix enemic de classe, la burgesia, espanyola i catalana. El programa revolucionari s’ha de basar sobre la necessitat d’agitar sobre aquest enemic comú, denunciant el paper de baluart de la reacció de la monarquia, del paper dels jutges franquistes, de l’aparell de l’Estat, i dels banquers i capitalistes, contra la classe treballadora i els oprimits. Cal plantejar que la lluita és comuna, i que units voluntàriement contra el mateix enemic serem més molt més forts per enderrocar el sistema. Serà a través de la revolució socialista com es resoldrà la qüestió nacional, precisament perquè la classe obrera al poder requereix de la unió voluntària, de la lluita en comú pel socialisme. 

Per tal d’assolir aquesta tasca, és fonamental la construcció d’un  partit comunista digne del nom per a disputar la direcció del moviment i sobre la base del programa revolucionari, dirigir aquesta lluita fins a la victòria. La República Catalana independent serà socialista o no serà. Des de l’Organització Comunista Revolucionària estem construint amb urgència aquest partit. Si estàs d’acord amb nosaltres, uneix-te i ajuda’ns a destruir el sistema capitalista!