Què és el feixisme?

S’ha tornat comú que uns certs sectors de l’esquerra cridin “feixisme” quan s’enfronten a partits i personalitats reaccionaris. Què significa això? Ens serveix això en la lluita socialista?

Primer de tot hem de comprendre què és el feixisme per a poder combatre’l. La millor i més detallada anàlisi marxista d’això va fer-la Lleó Trotsky, que resumim.

Les teories del feixisme de Trotsky

Els pilars socials del feixisme són la petita burgesia i les capes mitjanes. Aquestes capes socials es troben entre les dues classes principals sota el capitalisme – els burgesos i la classe obrera – i són incapaces de desenvolupar una política independent. Sota la pressió econòmica d’una amenaça inevitable d’empobriment, els grups reaccionaris troben suport en aquestes capes.

Així, la inflació, la fallida de les petites empreses, la desocupació massiva d’acadèmics etc., porten al fet que sorgeixi un moviment típicament petitburgès. Les seves idees combinen un nacionalisme reaccionari extrem, racisme, i en general idees contra els oprimits, amb una crítica verbal del capitalisme, que només ataca una determinada forma de capitalisme: “l’esclavitud d’interessos”, els grans magatzems, el capital financer, etc. La propietat privada dels mitjans de producció, els guanys o el domini empresarial mai es qüestionen. Tot això està vinculat a una hostilitat extrema cap al moviment obrer organitzat.

Veiem paral·lels doncs amb la ultradreta actual. No obstant això, la diferència fonamental és que, tan aviat com aquest moviment es prepara per a utilitzar la violència física directa contra els assalariats per a destruir les seves organitzacions, neix un moviment feixista. Després que un moviment així hagi passat per un desenvolupament autònom fins convertir-se en un moviment de masses i aconseguir un impacte massiu, aquest requereix el suport financer i polític del gran capital. No obstant això, les circumstàncies perquè els grans capitalistes donen suport al feixisme només sorgeixen quan la crisi econòmica s’aprofundeix, si l’escalada del conflicte social requereix una concentració i una intensificació de l’exercici del poder i si hi ha un cert nivell de suport públic a almenys un dels candidats a dictador.

Des del punt de vista de la burgesia, el règim parlamentari burgès és preferible a qualsevol forma de dictadura. El domini del capital es basa en una combinació de mecanismes repressius i d’integració. Quant menor sigui el pes d’aquest últim, major serà la inestabilitat social en el llarg termini. El feixisme en aquest context és molt més perillós per a la burgesia. Tendeix a augmentar les tensions socials fins a un punt explosiu sense cap mecanisme per a la reconciliació de classes.

El triomf del feixisme és l’expressió d’una greu crisi social del capitalisme. En la depressió econòmica de 1929 en endavant, elements d’una crisi cíclica de sobreproducció van coincidir amb elements de la crisi sistèmica econòmica i política del capitalisme d’entreguerres. El context en aquest període va ser una crisi econòmica sistèmica del capitalisme combinada amb una classe treballadora militant que, inspirada per la Revolució Russa, va lluitar resoltament pels seus interessos. Després de moltes lluites heroiques, la revolució socialista va ser derrotada perquè per sobre de tot mancava de direcció revolucionària. En última instància, el feixisme va aconseguir afermar-se en la desmoralització de la classe treballadora. Però això no significa que el feixisme necessàriament guanyi en temps inestables. Si el moviment obrer aconsegueix contraatacar i prendre la iniciativa, llavors no sols es podrà superar el feixisme sinó també el capitalisme que el va generar.

És per això que una crisi de règim així es resol o bé mitjançant una revolució socialista reeixida o amb una negra contrarevolució.

Al principi, les bandes feixistes organitzen només als sectors més decidits i desesperats de la petita burgesia, així com al sector políticament inconscient i desorganitzat dels assalariats, que normalment oscil·len entre els dos camps. Per tant, la victòria del feixisme expressa la incapacitat del moviment obrer per a resoldre la greu crisi del capitalisme en el seu propi interès. La seva funció històrica consisteix a canviar sobtada i violentament les condicions d’explotació del capital a favor de la classe dominant en una greu crisi estructural.

Si les condicions d’explotació del capital dins del feixisme han canviat decisivament a favor del gran capital, el seu interès polític se centra necessàriament en un canvi similar en el mercat mundial. La política del feixisme es trasllada de l’esfera sociopolítica a la financera, alimenta una inflació permanent i no deixa una altra sortida que l’aventura militar i de política exterior. Aquest desenvolupament no implica una expansió, sinó més aviat una reducció de la posició social de la petita burgesa i les capes mitjanes: es tracta d’una forta acceleració de la concentració del capital. 

Aquí es revela el vertader caràcter de classe de la dictadura feixista, que no es correspon amb el del moviment feixista de masses que va aconseguir instal·lar-la en el poder. No representen els interessos històrics de la petita burgesia, sinó els del capital monopolista. Per tant, la dictadura feixista té la tendència a desempoderar políticament i desintegrar socialment la seva base de masses social, que va ser fonamental com a ariet per a la presa del poder.

Què significa això avui?

No tots els partits amb elements racistes i nacionalistes en la seva ideologia, amb una visió autoritària de la societat, són feixistes, encara que comparteixen aquestes característiques ideològiques amb el feixisme. Molts dels partits de dreta actuals (VOX, Llega Nord a Itàlia, AfD a Alemanya, Agrupació Nacional a França) comparteixen ara la responsabilitat governamental amb partits conservadors o fins i tot socialdemòcrates i són una part integral del sistema democràtic burgès; no es basen en un moviment de masses petitburgès que té per objectiu fer miques a les organitzacions obreres.

En l’era de la crisi del sistema capitalista, aquests partits defensen una expansió de la “defensivitat” de l’ordre democràtic burgès i no la seva destrucció. Destaquen per les seves exigències de millorar l’aparell repressiu de l’Estat burgès i no l’organització de bandes feixistes als carrers. No lluiten per la destrucció de les organitzacions del moviment obrer, sinó que defensen la “solidaritat nacional” propagada pels socialdemòcrates per a superar la crisi. Això es tradueix en la “flexibilització de les hores de treball”, reduccions dels salaris reals, desgravació fiscal per als rics i els empresaris, desmantellament dels assoliments del dret laboral i social; en resum: una millora de les condicions per a l’acumulació de capital i una deterioració de les condicions de vida de la classe treballadora.

Qualsevol que, en les circumstàncies de l’actual crisi sistèmica del capitalisme, combini la resistència contra el feixisme costi el que costi amb la defensa de la democràcia parlamentària burgesa, està apostant tot per la supervivència d’institucions obsoletes. Encara que és correcte defensar tots els assoliments democràtics i socials pels quals va lluitar la classe obrera, mantenir l’objectiu d’aquesta defensa dins de l’estret marc de les institucions en descomposició de l’estat burgès està plagat de conseqüències catastròfiques. És el capitalisme, amb les seves institucions, que engendra el feixisme en la seva lluita sense quarter contra la classe obrera.

D’altra banda, quan la força de defensa de les organitzacions obreres ha derrotat a la reacció, sorgeix en la pràctica la qüestió d’una solució socialista revolucionària a la crisi del capitalisme. Perquè si no s’aprofita l’impuls de la victòria sobre el feixisme, l’equilibri de poder ràpidament es tornarà novament contra el moviment obrer. No hi ha futur per a la democràcia burgesa en èpoques de les crisis més severes del capitalisme. O serà reemplaçada per la democràcia obrera o col·lapsarà sota una dictadura de dreta.

Això últim ocorrerà, tanmateix, només quan la classe obrera hagi sofert una derrota decisiva en la lluita de classes. Aquest no ha estat el cas fins al dia d’avui, ni hi ha cap perspectiva immediata. En l’era de l’auge de la postguerra, la classe obrera es va enfortir immensament i la petita burgesia va quedar enormement afeblida. Les reserves socials d’un moviment feixista són molt menors avui que en el període d’entreguerres. No obstant això, no hem de caure en la il·lusió que el capital ha fet la pau eterna amb la democràcia i el moviment obrer organitzat. Per a protegir el seu domini, els capitalistes sempre estan disposats a canviar la democràcia per formes autoritàries.

Les paraules de Trotsky sonen tan rellevants com si haguessin estat escrites avui:

“Només es pot lluitar contra el feixisme sobre la base d’un programa social revolucionari real i seriós que pugui mobilitzar no sols al proletariat sinó també a les masses petitburgeses oprimides. En oposar-se a un programa revolucionari, els “grups liberals” poden paralitzar la iniciativa de les masses i empènyer-les cap al camp feixista. […] Només milions i milions de treballadors, oprimits i explotats poden expulsar la plaga del feixisme de la faç de la terra”.