“Rafah està cremant”: civils massacrats mentre les FDI bombardegen el camp de refugiats

Milions de persones de tot el món es van reunir col·lectivament horroritzades el diumenge després que un atac aeri de les FDI va devastar un campament de tendes de campanya per a civils desplaçats a Rafah, matant almenys 45 persones. Les xarxes socials s’omplen d’imatges d’homes, dones i nens carbonitzats i desmembrats, assassinats mentre dormien. Lenin va escriure una vegada que el capitalisme és horror sense fi: a Gaza, aquestes paraules s’escriuen en el llenguatge del foc i la sang perquè tothom les vegi.

Com hem informat en setmanes anteriors, la ciutat meridional de Rafah se suposava que era un refugi per als palestins desplaçats per la guerra implacable d’Israel contra la Franja de Gaza, que ja ha reduït la ciutat de Gaza a enderrocs, a més de matar i mutilar almenys a 100.000 persones. Però el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu ha amenaçat durant molt de temps una invasió de la ciutat del sud, afirmant que això és necessari per aconseguir l’objectiu de guerra d’Israel de destruir Hamàs.

Malgrat les prevaricacions durant setmanes, i sota la pressió dels aliats d’Israel a Occident per no procedir a l’operació (no, hem d’afegir, per preocupació pels palestins, sinó per por que la situació es descontrolés), va començar fa tres setmanes, amb Israel apoderant-se del punt de pas amb Egipte. Des de llavors, la ciutat ha estat objecte de forts bombardejos aeris, i els tancs s’han llançat al seu centre.

Un milió de palestins han fugit de Rafah en les últimes tres setmanes, després d’haver-se vist obligats a abandonar el seu lloc en diverses ocasions durant els últims set mesos. I on se suposa que han d’anar aquestes persones desesperades? Tot el que els espera més al nord és infraestructura bombardejada i l’absència total d’infraestructures bàsiques com el sanejament, l’aigua i les instal·lacions mèdiques. L’ajuda s’ha reduït dràsticament, i la fam és rampant.

Els que romanen a Rafah no poden fugir a Egipte, ja que Israel controla el pas. I com vam veure en els tràgics esdeveniments del diumenge, fins i tot en les zones «segures» de la ciutat, estan sent destrossades o cremades vives per bombes de 2.000 lliures llançades en plena nit. En altres paraules: les seves opcions són quedar-se i arriscar la mort; o fugir, i arriscar la mort.

Les FDI van publicar una declaració sobre el bombardeig, afirmant que va dur a terme un “atac basat en la intel·ligència” dirigit a dos comandants d’Hamàs. Segons el portaveu del govern israelià Avi Hyman, “d’alguna manera va esclatar un incendi” entre tendes de campanya per a persones desplaçades prop d’una instal·lació de l’ONU al barri de Tal al-Sultan.

Malgrat els testimoniatges que diuen el contrari, Israel nega que l’atac es produís a l’àrea humanitària d’al-Mawasi, a la qual s’havia animat als civils a evacuar-se. La declaració de les FDI afirma que s’havien pres “mesures” per evitar danys col·laterals i que “es va avaluar que no hi hauria cap dany per als civils no involucrats”, afegint que “lamenta qualsevol dany als civils no involucrats durant el combat.”

Aquestes mentides repugnants han estat la conducta d’Israel durant tota la guerra. Quantes vegades s’han bombardejat a Gaza camps de refugiats, hospitals, blocs d’apartaments civils, mesquites i instal·lacions de les Nacions Unides per a matar a aquest o aquell comandant d’Hamàs? Com un representant de l’UNRWA amb seu a Rafah va dir a la BBC: “No hi ha lloc segur a Gaza. Ningú és segur, inclosos els treballadors humanitaris.” Les xarxes socials estaven plenes de missatges de solidaritat i ràbia davant d’aquest horrible crim, amb “Rafah en flames” i “Rafah està cremant” sent tendències a les xarxes.

Com és habitual, les FDI van combinar el seu hipòcrita desplegament de “lamentacions” amb la promesa de dur a terme una “investigació”. Ja hem sentit aquesta cançó abans: cada vegada que es comet un crim de guerra, les FDI prometen una investigació que allarguen al màxim, abans de concloure que no hi havia cap delicte. Així va ser després de l’assassinat del periodista palestí Shireen Abu Akleh per un franctirador de les FDI, per exemple; i el tiroteig de 15 civils cap a un punt de control al nord de Gaza a l’abril. Hi ha molts exemples d’aquesta rutina i cap raó per imaginar res diferent ara.

Netanyahu comerciant vides per a mantenirse al poder

En un moviment encara més rar, Netanyahu ha emès una declaració personal al parlament d’Israel, en la qual va qualificar l’atemptat com un “error tràgic”, fent-se ressò de la promesa de l’exèrcit d’investigar l’incident. Aquesta postura de Netanyahu, que normalment no està pendent de les morts palestines, reflecteix la pressió de l’opinió pública. És un testimoni de la fúria absoluta que ha provocat aquesta última atrocitat, en un moment en què els crims d’Israel estan augmentant la pressió tant a casa com a l’estranger.

Tal com vam escriure al començament de les operacions de les FDI a Rafah, les consideracions de Netanyahu es basen principalment en la política interna. S’enfronta a una frustració creixent amb el progrés de la guerra, que manifestament no ha aconseguit destruir a Hamàs; i amb la falta de progrés per a retornar als ostatges israelians retinguts per l’organització. Tenint en compte la seva posició en les urnes, i amb el principal bloc d’oposició al voltant de Benny Gantz amenaçant de moure’s per a unes eleccions primerenques tan aviat com acabi la guerra, Netanyahu sap que el seu futur depèn d’arrossegar el conflicte.

Al mateix temps, el seu govern de coalició depèn del suport de bojos ultrasionistes d’extrema dreta com Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, que han deixat les seves intencions molt clares. Volen una nova Nakba, amb la liquidació total i/o l’expulsió dels palestins a Gaza i els territoris ocupats. Aquests reaccionaris extrems han amenaçat amb derrocar l’administració de Netanyahu i forçar noves eleccions si s’avança cap a un alto-el-foc durador.

A més, Netanyahu és el centre de diversos casos legals de corrupció, que pot prevenir mentre romangui en el càrrec. Per tant, és ferm en la persecució d’una invasió completa de Rafah, i mantenir la guerra el temps més llarg possible, amb tota la mort i destrucció que això suposarà. En altres paraules, Netanyahu està adquirint un salvavides per a la seva carrera política i la seva llibertat personal amb la sang de milers de palestins innocents.

Les conseqüències d’aquesta intransigència van molt més allà de les fronteres d’Israel. Les masses àrabs de tot Orient Pròxim senten una profunda simpatia i solidaritat cap als palestins. Cada nou horror desencadenat per les Forces de Defensa d’Israel a Gaza fa trontollar la ràbia que s’esfondra sota els peus dels règims despòtics de Jordània, Egipte, Kuwait, l’Aràbia Saudita, etc.

Tots els dictadors capitalistes que dirigeixen aquests països han estat exposats per la Guerra de Gaza. Mentre es pronuncien només de paraula a la difícil situació dels seus «germans musulmans», tots ells estaven experimentant un procés de «normalització» de les relacions amb Israel abans del conflicte. Posteriorment, en el millor dels casos, no han fet res per a ajudar als palestins, i en el pitjor dels casos han ajudat directament al règim sionista. En el cas de la junta militar d’Egipte i la família reial jordana, servint com a guàrdies fronterers per a acorralar als palestins; o en el cas dels saudites, ajudant a protegir Israel dels coets disparats per les forces hutis en represàlia a la massacre dels palestins.

Quan han esclatat protestes en aquests països que exigeixen mesures per a protegir els palestins, s’han enviat forces estatals per a aixafar-los, contribuint al creixent ressentiment. Si Netanyahu continua escalant la situació, la pressió dins de la societat serà cada vegada més difícil de contenir per aquests règims. Existeix el perill d’una erupció, que podria veure com la guerra esclata més enllà de Gaza, o provocar una nova onada revolucionària com la que va escombrar Orient Pròxim després de 2011, però a un nivell encara més alt.

Els Imperialistes estan ansiosos per la situació en espiral

Aquesta possibilitat no ha escapat a l’atenció dels imperialistes d’Occident, cada vegada més alarmats per l’impacte de la conducta despietada d’Israel en aquesta guerra. L’última cosa que volen és una guerra més àmplia o una explosió revolucionària que pugui amenaçar els seus interessos a la regió, o empènyer a la fràgil economia mundial a una caiguda total.

També els preocupa la seva situació interna. En un país darrere l’altre s’han produït contínues protestes i manifestacions en solidaritat amb Gaza durant un període de set mesos. El moviment ha rebut un impuls addicional per la poderosa onada de campaments estudiantils, establerts en més de 100 campus universitaris a tot el món. Aquesta lluita ha sofert una repressió policial viciosa, calúmnies de premsa i atacs legals sense fonament, mentre que Israel es burla de cada principi del dret internacional.

Tot això només ha aprofundit en la fúria indignada dels treballadors i els joves a tot el món, i ha posat de manifest la farsa de l’anomenada democràcia capitalista, en la qual es permet la llibertat d’expressió i protesta fins que els interessos dels imperialistes i els seus aliats es veuen amenaçats.

Les escenes infernals que surten de Rafah corren el risc de llançar gasolina al foc. Han provocat pànic en les classes dirigents d’Occident, amb polítics que han donat suport a Israel fins ara (inclòs el president francès Emmanuel Macron i el secretari d’Afers Exteriors britànic David Cameron) ha emetre declaracions precipitades criticant les FDI i demanant un alto el foc. Tot això segueix a la Cort Penal Internacional de permetre als fiscals buscar ordres de detenció contra Netanyahu i el ministre de Defensa Yoav Gallant per crims de guerra, i ordena a Israel que cessi les seves operacions a Rafah.

Els líders israelians van respondre amb el típic desdeny, acusant el tribunal més alt del món de ser impulsat per l'”antisemitisme”. Les decisions dels governs d’Irlanda i Espanya de reconèixer l’estat palestí es van trobar de manera similar amb els udols de Tel Aviv que això equivalia a “recompensar el terrorisme”.

Mentre el president dels Estats Units, Joe Biden, es va precipitar a defensar Israel, condemnant la CPI i fent-se ressò de les queixes sobre Espanya i Irlanda, el fet és que l’imperialisme dels Estats Units està cada vegada més exasperat amb el seu principal aliat a l’Orient Mitjà. No hi ha cap paraula dura que dissuadeixi Netanyahu del seu curs actual. El problema és que les paraules fermes són totes les que els estatunidencs estan disposats a utilitzar contra Israel. De fet, malgrat les llàgrimes de cocodril que ara es llancen sobre els cossos cremats a Rafah, tots els governs occidentals –inclosos Irlanda i Espanya– continuen armant i finançant la guerra d’Israel a Gaza. S’han compromès amb el règim sionista assassí de Netanyahu, i cap està disposat a prendre mesures serioses per a defensar els palestins.

Les deplorables declaracions que hem vist en els últims dies són un escàndol per a les masses a casa. Gaza és un factor en diverses eleccions, entre elles Gran Bretanya i els Estats Units, on els principals partits es veuen obligats a almenys dir només de boca la idea que les vides palestines tenen valor.

Biden veu com perdrà estats clau perquè la joventut i el vot musulmà s’ha girat en contra seva. A Gran Bretanya, tant els conservadors com els laboristes (que han mantingut el seu suport a Israel des del començament de la guerra) han expressat la seva “preocupació” amb la situació a Gaza. Diversos diputats del Partit Laborista van emetre declaracions idèntiques a les xarxes socials expressant el seu pesar per les morts a Rafah; demanant un alto el foc, una solució de dos Estats i un “Israel segur.”

Ningú es pren això de debò després que el líder laborista Keir Starmer afirmés que Israel tenia el “dret” d’assetjar Gaza, i a cada moment ha afirmat el dret d’Israel a “defensar-se”, mentre que aquest últim duu a terme un genocidi.

A baix amb aquests fastigosos hipòcrites!

De la mateixa manera, la premsa burgesa ha començat a canviar de to, amb “periodistes” tan reaccionaris com Piers Morgan descobrint de sobte que “assassinar tantes persones innocents mentre es refugien en un camp de refugiats és indefensable.” Ens preguntem per què a Morgan li faltava tanta claredat moral quan Israel va bombardejar el camp de refugiats de Nuseirat, o el camp de refugiats d’Al-Maghazi, o qualsevol altra vegada que van atacar un objectiu civil.

Darrere de tota aquesta repugnant hipocresia es troba el fet que la qüestió palestina s’ha convertit en un factor de lluita de classes en tots els països del món. Enmig d’una crisi general del capitalisme, s’ha convertit en un llamp per a tota la ira i el descontentament contra les guerres, la pobresa, la inestabilitat i la injustícia.

A més, milions de persones veuen la doble moral d’un sistema que pretén defensar la democràcia i l’ordre basat en normes, però que els descarta quan es tracta de defensar els seus interessos. Si el bombardeig a Rafah passés a un camp de refugiats, o a una escola, o a un hospital a Ucraïna, no hi hauria cap dubte en la premsa occidental i l’establiment polític de condemnar un altre crim de guerra rus, i demanar sancions ràpidament. Tanmateix, tot el que Israel necessita és disculpar-se a contra cor, per continuar amb total normalitat: recompensat pels seus problemes amb un flux ininterromput de diners i municions.

Els successos del 7 d’octubre, en els quals van morir centenars de civils, van ser explotats per la premsa occidental, que després va caure en la histèria amb detalls lúcids sobre les atrocitats de Hamàs, algunes de les quals mai s’han provat, i algunes de les quals en realitat han estat refutades. El propòsit d’això era justificar preventivament la represàlia resultant d’Israel i el càstig col·lectiu al poble palestí, en descriure a tota la població de Gaza com a bàrbars “animals humans”. Una de les afirmacions fabricades, arrebossades en més de dotzenes de periòdics, va ser que Hamàs va decapitar bebès el 7 d’octubre. Ara, les imatges innegables de bebès palestins decapitats per les bombes de les FDI són evidents per a tots.

I encara que hi ha hagut una certa lamentació en la premsa, no hem vist res a l’escala del torrent de propaganda després del 7 d’octubre. Tampoc hi haurà conseqüències significatives, ja que Israel tracta silenciosament d’ocultar sota la catifa aquest desafortunat «incident». Una cosa que els esdeveniments dels últims set mesos haurien d’ensenyar-nos és que cap quantitat d’innocents vessaments de sang palestins estimularà a les nostres classes dirigents a prendre mesures serioses. No hi ha profunditats de depravació moral a les quals el règim sionista pugui enfonsar-se que obligaran els imperialistes a trencar llaços amb el seu aliat clau a Orient Pròxim.

Això significa que l’única manera d’ajudar als palestins és que els treballadors i els joves portin la lluita a les seves classes dirigents imperialistes en tots els països del món. Una campanya coordinada d’acció de vaga dirigida a les indústries clau, que es basa en una vaga política general contra els bel·licistes, podria aïllar la màquina de guerra israeliana. Cal una lluita revolucionària, a Orient Pròxim i a tot el món, per a alliberar els palestins del seu malson i posar fi al sistema capitalista que és la causa definitiva de les seves penúries. No hi ha temps que perdre.