Sentència de “La Manada” – Desbordament als carrers contra la justícia patriarcal i de classe

La sentència del cas de “La Manada” ha omplert els carrers d’indignació i ràbia. El tribunal ha absolt als acusats del delicte “d’agressió sexual” i els condemna a 9 anys de presó per abusos sexuals a causa de l’absència de violència i intimidació. Una sentència escandalosa que estableix amb els seus fets provats que els agressors varen fer entrar la víctima a un portal, la varen envoltar i la varen penetrar bucal, vaginal i analment múltiples vegades. Què més han de fer a una dona per a què els jutges entenguin que s’ha exercit violència i intimidació?

El missatge que envia aquesta sentència és que una dona ha d’elegir entre la violació o l’assassinat per a ser creguda pels jutges. El biaix masclista i de classe de la sentència és evident per a qualsevol observador. Una dona jove i anònima, sense grans llinatges, es topa amb el mur del poder judicial que la culpabilitzarà de la seva pròpia violació i tractarà amb la màxima benevolència possible als seus violadors.

La resposta al carrer no s’ha fet esperar. Des de que es va conèixer la sentència del cas, es varen  difondre diferents convocatòries de concentracions a tot l’Estat. Dites concentracions varen ser multitudinàries i han desbordat totes les expectatives. A Pamplona, Madrid, Barcelona, Sevilla, Vitoria, Granada… les concentracions s’han convertit en manifestacions espontànies amb desenes de milers de persones, en alguns casos, com a Sevilla o Madrid, contravenint les indicacions de la policia d’ocupar només la vorera o un parell de carrils de la calçada. A Córdoba un miler de persones varen impedir la sortida del ministre Catalá del Col·legi d’Advocats després que hagués qualificat davant els mitjans com a “altes” les condemnes de 9 anys pels membres de “La Manada”.

La manifestació de Madrid va arribar fins l’habitualment blindat Congrés dels Diputats, la qual cosa assenyala el nivell de desbordament i determinació d’aquestes manifestacions. A Sevilla es va improvisar una assemblea al front de l’edifici del Parlament d’Andalusia. “No és abús, és violació”, “Germana, som la teva manada”, “Jo sí et crec” i consignes contra la justícia patriarcal i de classe varen ser les més corejades per la marea de dones i homes, joves majoritàriament, que varen prendre els carrers dijous davant aquest escàndol de sentència. En el moment d’escriure aquestes línies hi ha una nova mobilització a Pamplona, la qual cosa assenyala que el moviment de protesta contra la “justícia patriarcal” no ha fet més que començar.

Moltes preguntes ressonen als nostres caps: de quin costat està la “justícia”? On va quedar-se la duresa amb la qual s’actua contra activistes, rapers i tuitaires? Com pot ser possible que es condemni a 9 anys de presó per una violació en grup i per convocar un referèndum a Catalunya hi hagi polítics que s’enfronten a penes de fins a 30 anys de presó?

Els jutges i fiscals no són éssers asèptics que es limiten a aplicar les lleis amb neutralitat, sinó que arrosseguen un bagatge ideològic que no és altre que el de la judicatura espanyola, la qual mai no va ser depurada després del franquisme i que segueix tenint el mateix caràcter reaccionari d’aquell moment. Això es manifesta amb especial cruesa amb el vot particular del magistrat Ricard González, la fama de reaccionari i misogin del qual és coneguda a l’ambient judicial de Navarra. González defenia la lliure absolució dels acusats en entendre que no hi va haver violació, simplement perquè la víctima no va forcejar amb els seus cinc agressors.

Ricardo González és un exemple extrem però no excepcional, del grau de masclisme i misogínia que impregna al Poder Judicial. “Madrileny de 58 anys, està casat i té dos fills. És jutges des de 1986, com marca la tradició de la seva família, i ha passat per la Comunitat Valenciana, per Castella i Lleó i per Euskadi fins a recalar el 2001 a la secció segona de l’Audiència de Navarra. Els qui el coneixen no destaquen d’ell precisament el seu talant conciliador: “és el típic jutge desastre”, abunden les fonts consultades; “les referències no són gens positives” afegeix un company de la carrera judicial”. Casos com el de Juana Rivas i molts altres relacionats amb la violència masclista en totes les seves formes demostren que el sistema judicial està basat precisament en els plantejaments de Ricardo González i que el contrari és l’excepció.

Ens hem de preguntar si el fet que dos dels membres de “La Manada” estiguin relacionats amb l’aparell de l’Estat, com a membres de la Guàrdia Civil i de la Unitat Militar d’Emergències, tengui alguna cosa a veure amb la lleugeresa de la sentència. Va ser precisament el guàrdia civil el que es va endur el telèfon de la víctima, com va quedar acreditat a la sentència. Tant el militar com el guàrdia civil segueixen rebent el 75 % dels seus salaris públics i només estan apartats cautelarment del servei. La coincidència d’aquest fet amb el judici d’Altsasu, en el qual les proves de la defensa han desmuntat la versió de la Guàrdia Civil, ha suposat un cop mortal pel prestigi de l’institut armat. Per postres, només un dia després de conèixer-se la sentència de “La Manada”, un jutge de Madrid va arxivar la denúncia contra els policies municipals que amenaçaven l’Alcaldessa Carmena a un grup de WhatsApp, a un nou episodi de la connivència entre la judicatura i els membres més reaccionaris de les forces i cossos de seguretat de l’Estat.

Pareix que aquest sistema judicial burgès actua amb la mateixa lleugeresa en els casos de corrupció dels poderosos i en els de les violacions i agressions a dones. Hem d’organitzar-nos. No podem consentir que des de l’Estat i el sistema judicial, com un dels seus tentacles, se’ns coarti la nostra llibertat, se’ns reprimeixi quan ens rebel·lam davant aquest sistema que ens explota, i se’ns deixi desemparades davant la violència diària que patim. Des de REVOLUCIÓ defenem la depuració de l’aparell judicial, i de l’aparell de l’Estat en el seu conjunt, dels elements reaccionaris i misògins que alimenten i emparen la violència contra les dones i contra el conjunt dels oprimits. Enfront de la seva justícia patriarcal i de classe, nosaltres proposam l’elecció per sufragi universal de jutges i fiscals, la seva revocabilitat i el seu control democràtic per part de la classe treballadora.

Hem d’unir-nos a la resta de sectors oprimits de la societat i construir una alternativa que ho impugni tot, començant des del propi Estat. Per això, és imprescindible la unió de la classe treballadora en el seu conjunt, la qual dugui la lluita als centres de treballs, als centres d’estudi i als carrers.

NI VIOLÈNCIA ALS CARRERS NI ALS JUTJATS, ABAIX L’OPRESSIÓ DE L’ESTAT!

CONTRA L’OPRESSIÓ DE LA DONA, LLUITA PEL SOCIALISME!