Sudan: el fuet de la contrarevolució impulsa la revolució

El nombre de baixes a mans de les milícies de les Forces de Recolzament Ràpid (RSF) a Sudan, després de la repressió de la protesta la setmana passada, arriba a 113. Però si els “gerifalts” que ordenaren aquest carnisseria pensaven que aixafarien la revolta del poble sudanès, clarament van calcular malament.

La contrarevolució ha estat maniobrant per intentar crear una situació d’aparent ruptura a l’ordre social, utilitzant bandes criminals que pretenen passar com a revolucionàries. Aquesta és una manera de provocar conflictes oberts, en els que les RSF podrien intervenir i afirmar que estan restaurant la llei i l’ordre. Però aquestes maniobres també han fracassat, ja que la gent pot veure clarament el que són. No s’estan empassant les provocacions, sinó que ha estat intensificant el moviment.

En una declaració emesa el divendres passat, la SPA (Associació professional de Sudan) va alertar a la opinió pública sudanesa sobre aquestes tàctiques brutes que utilitza el Comitè Militar de Transició (TMC) en el seu intent desesperat de fer que la vaga general i la desobediència civil fracassin, i va cridar a la desobediència civil massiva i a una nova vaga general.

Divisions internes del règim

Davant, aquesta reacció de les masses, el règim està mostrant les seves divisions internes. Aquestes ja estaven presents i eren les divisions clàssiques presents en totes les revolucions. Una ala de la classe dominant tendeix cap a una major repressió, ja que considera que atorgar concessions simplement enforteix l’avanç de la revolució. L’altra ala destaca el fet de que augmentar la repressió quan una revolució està en auge simplement serveix per enfortir la seva voluntat de combat. El punt es que ambdós tenen la raó i ambdós estan equivocats al mateix temps. Facin el que facin la revolució va en ascens.

Sembla, no obstant que l’ala dura pot haver-se mogut massa prest. La seva repressió brutal fins i tot ha tingut efectes dintre les files de les Forces Armades de Sudan (SAF), sectors que estaven disgustats per les accions que presenciaren i dugueren a terme les RSF. Molts soldats rasos, però també oficials, deien que no se sentien representats per el règim del TMC. Fins i tot hi ha informes que mencionen casos de membres de les SAF que van sortir a protegir els manifestants dels milicians de les RSF.

Aquests esdeveniments seran una advertència per els homes de la cúpula del TMC actualment en el poder, que és, a tots els efectes, l’antic règim menys l’expresident al-Bashir. No oblidem que el TMC té a la seva disposició forces militars brutals. Les RSF sota el comandament del General Mohamed Dagalo (alias “Hemeti”) es va forjar a partir de les terribles milícies Janjaweed que varen dur a terme assassinats en massa a Darfur. No hi ha límit a la brutalitat que aquestes forces estan disposades a desfermar sobre el poble sudanès. L’únic que els pot detenir es una mobilització massiva que convenci als soldats de base i els conquereixi a la lluita.

També hi ha el Servei Nacional de Intel·ligència i Seguretat (NISS) que va dur a terme atrocitats similars a les RSF, i altres grups de milícies reaccionàries vinculades a l’antic Partit del Congrès Nacional. No obstant, si el règim empeny la situació massa enfora amb l’ús d’aquestes forces, podrien provocar una reacció de les capes de l’exèrcit que simpatitzen amb la revolució.

Això confirma el que hem dit a l’article anterior. Si la direcció de la revolució hagués fet una crida per tombar al TMC de immediat mitjançant una vaga general total, amb una crida a les files de l’exèrcit, aquests haurien recolzat a les masses i la revolució hagués estat armada. Però no s’ha emès tal crida.

D’altra banda, fins al dia d’avui tot i la brutalitat del règim, els líders de l’oposició continuen convocant protestes pacífiques! Per tant, la solidaritat instintiva dels soldats de files és encara potencial, no s’ha transformat en un recolzament actiu a la revolució. Per a que els soldats rompin files i es tornin contra l’Estat, necessiten estar segurs de que la revolució està disposada a arribar fins al final. Almenys que això succeeixi, el règim farà tot el possible per mantenir-los en les seves casernes, mantenint així un balanç de la força física a favor de les RSF i altres forces de seguretat contrarevolucionàries.

Vaga general preparada

El divendres passat, després de les oracions, persones que sortien de diferents mesquites de tot el país organitzaren grans manifestacions. En alguns casos, es va fer boicot a les mesquites on es pronunciaven discursos a favor del règim. La gent demanava l’enderrocament de la junta governant i entre les seves consignes hi havia la convocatòria d’una altra vaga general.

Després es va preparar una vaga general per abans d’ahir (diumenge 9 de juny), que ara està en curs. L’Aliança per la Llibertat i el Canvi (AFC) (també coneguda com a FFC, Forces per la Llibertat i el Canvi) de la qual la Associació de Professionals Sudanesos (SPA) es un component clau, juntament amb les organitzacions sindicals, va fer una crida a que la gent abandonés el treball paralitzant el capital, totes les ciutats principals i ports del país, involucrant a milions de persones. El SPA ha publicat fotografies que revelen que l’aeroport internacional de Jartum ha quedat totalment paralitzant. El mateix ha passat amb el Banc Central, on molts dels treballadors s’han mantinguts allunyats del treball.

Els informes indiquen que els treballadors bancaris, metges, treballadors d’aeroports, pilots i d’altres sectors han sigut les víctimes principals dels intents de les forces de seguretat de trencar la vaga. Centenars de treballadors i manifestants han sigut arrestats. La BBC ha publicat un informe de forces de seguretat que utilitzen gas lacrimogen i munició real per a dissoldre les manifestacions i dispersar als manifestants que estableixen barricades a Jartum.

Tot i això, la vaga pareix estar aguantant. El TMC, per l’altra banda, espera que la vaga general no duri molt. Que es compleixin les esperances, es veurà en els pròxims dies.

Per ara els informes de tot el país indiquen que el moviment està en auge novament. En Ed Damazin, a l´Estat del Nil Blau, els comitès de resistència locals han estat bloquejant carreteres tot i que les milícies intenten aturar-los. A El Gadaref s’han dut a terme preparacions similars. La AFC de El Obeid, A Kordofán del Nord, s’han celebrat mítings massius, amb una gran resposta dels comitès de resistència locals i una àmplia participació a la vaga. L’aeroport del port de Sudan també està en vaga, al igual que els treballadors portuaris. El sindicat de treballadors ferroviaris d’Atbara també van organitzar una vaga.

Intents de mediació

El primer ministre etíop, Abiy Ahmed, sens dubte expressant les preocupacions dels seus amos imperialistes, es va afanyar a anar a Jartum, el divendres (7 de juny) – en un intent per calmar la situació. Es va reunir amb dos líders de l’oposició amb l’objectiu d’aconseguir que es reprenguessin les negociacions amb el TMC, quelcom més fàcil de dir que de fer en les condicions actuals, quan les masses estan demanant la caiguda del règim. El paper de Abiy és mediar entre l’oposició i el règim, però això resulta difícil quan dos líders de l’oposició foren arrestats ràpidament pel règim després d’aver-se reunit amb el primer ministre etíop.

Tanmateix, davant una reacció massiva tan generalitzada, alguns sectors de l’interior del propi règim podrien estar pensant que tindrien que retirar-se temporalment i tornar a la estratègia de jugar amb els temps. Els anomenats “observadors internacionals” (és a dir, l’imperialisme estatunidenc i europeu), els règims egipci i saudita i altres grups interessats en la regió també han estat pressionant al TMC amb la finalitat que faci enrera i torni a la taula de negociacions. Xina també té una implicació en el país, ja que és un dels principals socis comercials de Sudan amb una participació del 40 per cent a la Companyia d’Operacions del Petroli del Gran Nil, per exemple, i també venent armes de baix calibre a Sudan, que s’han utilitzat en diversos conflictes en el període recent. El règim xinès, sens dubte, estarà intervenint amb la intenció d’estabilitzar el país.

Resistència de la revolució

La revolució però està demostrant ser molt més resistent del que els homes de l’antic règim havien imaginat. Això es deu a que no entenen el que està impulsant la revolució.

L’atur oficial es situa en torn al 20 per cent; més del 45 per cent de la població viu per sota del llindar de la pobresa; la inflació es situa en més del 30 per cent: la deute públic és més del 120 per cent del PIB; el deute extern ha pujat a més de 60.000 milions de dòlars; un terç dels nens sudanesos pateixen malnutrició. Hi ha escassetat crònica de pa, gasolina, diesel i diners en efectiu. El col·lapse de la moneda local en el període recent amb la lliura sudanesa pujant de 26 a casi 100 dòlars estatunidencs en només un any, va arruïnar la classe mitjana, per no parlar dels efectes devastadors en les masses pobres tant urbanes com rurals. A més d’això hem d’agregar anys de corrupció, mala administració i sancions a la economia imposades per l’imperialisme.

Tot això eventualment va deixar al poble de Sudan sense res, i per lo tant, sense res a perdre, van sortir als carrers, exigint la fi de l’antic règim. Aquest és un element que cap quantitat de maniobres del TMC pot eliminar per art de màgia.

Així, encara que han respost amb una violència brutal, no han acabat amb la revolució. La brutal repressió de la setmana passada pot haver buidat temporalment els carrers, però ha demostrat ser una victòria pírrica.

Així que: cap a on ens dirigim? La contrarevolució potser haurà de canviar de tàctica. Alguns dels homes de l’antic règim podrien ser remoguts si volen establir un “diàleg” amb l’oposició. Podrien culpar per la repressió els “elements extremistes” dins de les RSF, que han fet la feina bruta per ells, i cedir als militars un major paper en el procés. Això podria implicar posar tota la culpa sobre el líder de les RSF, Hemeti.

Després podrien adoptar el model egipci, que era en primer lloc utilitzar els Germans Musulmans per interrompre la revolució abans de que el poder pogués tornar fermament a les mans dels militars. Existeix tal organització a Sudan, el Partit Nacional Umma, que oficialment forma part de l’oposició, però en realitat és el cavall de Troia del règim dins el moviment de l’oposició. És un tipus d’oposició lleial pareguda als Germans Musulmans egipcians, i que abans era semi-legal.

Aquí hi ha una declaració del líder del Partit Ummah que va publicar a un tweet ahir ( 9 de juny):

“1) L’intercanvi continu de provocacions entre l’Aliança de la Oposició i TMC faria mal al país.”

“2) Encara hi ha una oportunitat per a una sortida pacífica; especialment amb la participació de Abiye Ahmed i la suspensió de Sudan de la Unió Africana.”

“3) Existeix una gran necessitat de que un organisme internacional reconegut investigui les circumstàncies de les violències i els delictes.”

“4) No és correcte continuar amb la desobediència civil sense un marc de temps clar.”

Aquestes persones segueixen sent part de l’oposició. El paper de tals organitzacions consisteix en pretendre estar del costat de la revolució, mentre que la paralitzen constantment. El problema és que la SPA, tot i el seu radicalisme, es nega a rompre amb ells, tot i que sabotegin el moviment en totes les etapes.

La veritat és que organitzacions com el Partit Ummah explotaran el fet que van ser una espècie de semi-oposició al règim en el passat, tolerats a la pràctica pel règim com els Germans Musulmans a Egipte, per intervenir si hi ha eleccions, en un intent d’ocupar el buit. Que aconsegueixin això és un altre assumpte, però aquest és el seu objectiu. Fins i tot sense una majoria absoluta, podrien emergir com una força suficientment gran com per a contenir qualsevol element radical que pugui sorgir.

No oblidem que Sudan és encara un país molt subdesenvolupat, amb només el 34 per cent de la població total vivint en àrees urbanes, i el 66 per cent restant en les àrees rurals. En tals condicions, a menys que la revolució avanci resoludament, la iniciativa pot passar a forces més reàccionaries, que es vesteixen amb la roba de la revolució per a descarrila. Això és el que va succeir a Egipte.      

La contrarevolució espera el seu moment

Per tant, la contrarevolució podria veure’s obligada a esperar el seu moment, apartar a un lloc a alguns dels elements més lletjos i més compromesos dintre de les seves files, i presentar els seus personatges més “raonables”. Això seria una contrarevolució amb una “disfressa democràtica”. Si es permetés que això ocorri, el país acabaria amb alguna forma de govern, coalició o d’un altre tipus, format per forces que preservarien l’essència de l´antic règim, la propietat privada dels mitjans de producció, de la terra, etc., el que no resoldria cap dels problemes apressants que les masses volen resoldre.

Si això no funciona, llavors sempre poden jugar la carta ètnica. La població de 43 milions d’habitants son 70 per cent àrabs sudanesos, i el 30 per cent restant son grups ètnics arabitzats de beja, coptes, nubis i altres pobles. També hi ha prop de 600 tribus a Sudan que parlen mes de 400 dialectes i llengües. I tot i que el 97 per cent de la població s’adhereix a l’Islam, la gran majoria dels quals son sunís, aquests estan dividits en diferents formes de sufisme. També hi ha una petita minoria de xiïtes, principalment a Jartum. Aquestes divisions poden ser explotades per la contrarrevolució, com van fer a Síria i Líbia, per a dividir el poble i empènyer el país cap a la barbàrie.  

Aquesta no es la perspectiva immediata però els senyals d’advertència hi són. Si la revolució es descarrila, les RSF no tindrien escrúpols per a desfermar la guerra civil més sanguinària si això servís per mantenir en el poder a l’elit privilegiada de Sudan.

Per evitar escenaris futurs semblants, la revolució ha d’avançar. La setmana passada va rebre una seria advertència del que podria passar en el futur. La contrarevolució va aixecar el seu lleig cap. Les masses, reconegueren el que representa, han reaccionat amb valentia. Però el coratge per si sol no és suficient. Les masses volen posar fi a la corrupció, als privilegis, a la distribució injusta de la riquesa, a la pobresa i a l’atur. Res d’això pot acabar si el capitalisme sobreviu a Sudan. El país seguirà sota la dominació imperialista que seguirà absorbint la seva riquesa com un vampir.

L’oposició en primer lloc ha de rompre amb els falsos amics que simplement estan esperant apunyalar-la per l’esquena quan sigui el moment encertat. Llavors, s’han de recolzar en la vaga general, reunint tots els comitès de resistència sota un cos amb delegats electes de tots els llocs de treballs i barris, estendre aquests comitès a les files de l’exèrcit, convèncer els soldats i després han de declarar-se com a govern del país i prendre el poder. Alhora de fer-ho, oferirien a les masses una forma concreta de sortir del actual carreró sense sortida.  És això o la mort lenta de la revolució. Els seus botxins estan esperant. Les masses sudaneses no han de deixar que prenguin la iniciativa.