Treball necessari, treball excedent i quota de capitalització – Què significa i en què es concreta l’explotació del treball?

El passat 10 de juny, el camarada Milos Mino, membre del RCA –Comunistes Revolucionaris d’Amèrica, secció estatunidenca de la Internacional Comunista Revolucionària–, va ser acomiadat del seu treball en l’Aeroport de Minneapolis i serà portat a judici acusat “d’ús inadequat del dret constitucional a la llibertat d’expressió en una zona no autoritzada”, “delicte” pel qual pot ser condemnat a 90 dies de presó.

Quin ha estat el seu crim? El camarada Milos, després de debatre en la seva cèl·lula del RCA el text d’economia marxista de Karl Marx, Salari, Preu i Guany i partint de la idea que la teoria i pràctica revolucionàries són la cara i la creu d’una mateixa moneda, va voler concretar com es materialitzaven en el seu centre de treball les idees que havien debatut.

Per a això, basant-se en les dades dels resultats econòmics publicat en la web de l’Aeroport, va elaborar una fulla titulada “L’explotació dels treballadors de l’aeroport de Minneapolis”, escrit que va distribuir entre els seus companys de treball, aconseguint tant d’èxit que ràpidament la seva difusió es va fer massiva.

En el seu full volant, el company explicava amb xifres el cost mitjà dels salaris per treballador i quant valor en mitjana estaven generant per als capitalistes. Milos no va tenir necessitat d’explicar als seus companys el que sofreixen en les seves carns cada dia: baixos salaris, horaris interminables, humiliacions i greuges…… El que va fer va ser detallar, negre sobre blanc, el que suposa en xifres l’explotació dels seus companys de treball.

Abans de lliurar el full volant a un company cuiner –amb dos treballs i una jornada de 4 del matí a 9 de la nit– li va preguntar: “Estaries disposat a treballar gratis?”. El company li va dir si li estava prenent el pèl. La resposta de Milos va ser: “No es tracta d’una broma, de fet estàs treballant gratis i aquí pots veure-ho”. Les xifres no poden ser més clares. El cost salarial anual dels 21.200 treballadors era de 1.300 milions de dòlars. Això és una mitjana de 61.000$ treballador/any. Mentrestant, els beneficis obtinguts aquest any van sumar 3.900 milions, amb una rendibilitat de 183.000$ per cada assalariat. Amb altres paraules, el salari era una tercera part dels beneficis.

Tenint en compte que en l’aeroport es treballen de mitjana 260 dies per any; del total de jornades, el treballador necessitava 87 dies per a guanyar el seu salari, i els 173 dies restants treballava gratis, generant els guanys del patró.

Igual que Milos, en un dels cercles de lectura de la OCR a Vitòria, per a armar-nos i millorar la nostra intervenció en la lluita de classes, comencem l’estudi de l’economia marxista, abordant el resum del volum I del Capital de Karl Marx, i amb ella, el detall de com es concreta l’explotació que sofrim com a classe. Aquestes són algunes de les nostres conclusions.

En aquesta discussió hem iniciat la immersió en el món de les mercaderies, que són els maons de tot l’entramat capitalista. Quan parlem de mercaderies ens referim a tots els objectes, fills de la mare naturalesa i del pare treball, que mitjançant la seva utilitat –valor d’ús– han servit històricament per a satisfer les necessitats materials i espirituals de dones i homes, constituint la base de la Riquesa Social. Hem observat al llarg de mil·lennis l’avanç del procés d’aproximacions successives de la humanitat per a anar comprenent la dinàmica del funcionament de la matèria, i com s’han desenvolupat els mètodes i instruments capaços d’actuar sobre la naturalesa, les forces productives.

Tot aquest procés social de producció, dirigit originalment a garantir la conservació i continuïtat de l’espècie, després de l’aparició de les societats de classe, s’ha dirigit també a garantir l’apropiació del treball excedent de la societat per la classe dominant (esclavistes, senyors feudals, capitalistes). En tot aquest procés, primer d’una forma ocasional i esporàdica, més tard com a costum, i durant els últims 500 anys sota el capitalisme com a norma i objectiu, s’ha dirigit a la circulació i intercanvi mercantil, amb un caràcter cada vegada més i més global.

Responent a la pregunta que tenen en comú, aquesta multitud d’objectes de característiques físiques, químiques i utilitats diferents: què és el que permet poder comparar-se i intercanviar-se entre si, en una proporció determinada, reflectint així la quantia del seu valor? Marx explica que el que totes elles tenen en comú és ser productes del treball humà, no del treball aïllat o individual com concebien els grans economistes burgesos clàssics Adam Smith o David Ricardo, sinó del treball social. D’aquí Marx conclou que la quantitat del valor de canvi d’una mercaderia equival al temps de treball socialment necessari per a la seva producció en unes condicions històriques donades. Això és, el temps necessari partint del grau mitjà de desenvolupament de la tecnologia, mitjans de producció, transport i productivitat del treball….. en el context concret del període de què es tracti.

D’aquesta manera, els esforços de milions d’individus –que sota la batuta del Capital intervenen en el procés de la producció social mundial, creant incomptables objectes i productes de tota mena i ús– van dirigits a la creació de valors de canvi, expressions del temps de treball social cristal·litzat en cada mercaderia. És a través d’aquesta multitud d’esforços individuals, inconnexos i anàrquics, com es generen les mercaderies que, posades en circulació, arriben al mercat; i és aquí, a través del seu intercanvi, on del caos s’estableix un cert ordre o equilibri temporal. Tal equilibri –a conseqüència de les contradiccions insalvables entre el caràcter social de la producció i la propietat privada dels mitjans de producció i a la limitació dels Estats nacionals– esclata en crisis que, en l’etapa agònica actual del sistema, tenen un caràcter orgànic, convulsiu i insalvable.

Estudiem també l’aparició i el desenvolupament històric d’una mercaderia convertida en equivalent general –això és en el valor del qual s’expressava el de qualsevol altra– que va esdevenir en diners, facilitant l’intercanvi mercantil, traduint el valor de canvi en la seva expressió monetària, el preu.

Seguint amb el seu profund i polièdrica anàlisi, d’aquest component nuclear del mode de producció capitalista que és la mercaderia, Marx descobreix i detalla l’existència i funcionament d’una mercaderia especial que és la força de treball, producte directe dels nervis i músculs de l’ésser humà, que és ensinistrada d’acord amb el coneixement acumulat, disposant de les eines i els mitjans de producció sorgits en l’esdevenir de les diferents generacions. Aquesta és la mercaderia, el valor d’ús de la qual –el treball– aplicat sobre la naturalesa i els mitjans de producció, és la font i origen de tot valor.

En la seva anàlisi, Marx se centra en el procés particular d’intercanvi d’aquesta mercaderia especial, i explica que mentre la dinàmica de l’intercanvi general de les mercaderies és M-D-M (Mercaderia-Diners-Mercaderia), en la força de treball l’intercanvi és D-M-D´ (D= diners, M = mercaderia força de treball i D´=D més un valor extra). En aquest procés específic, participen dos actors contraposats, d’una part el venedor de la força de treball (això és l’obrer), que a canvi de lliurar M (la seva capacitat productiva) durant un temps determinat –jornada– o durant l’execució d’un treball determinat, percep el valor de canvi de la seva força de treball. La quantitat que percep, igual que el de qualsevol altra mercaderia, és el temps de treball socialment necessari per a la seva producció; en aquest cas específic, per a la seva conservació i reproducció. En l’altre extrem, actua el comprador –el capitalista– que l’adquireix aportant D; i ho fa per a executar el seu valor d’ús, que no és un altre que fer-la actuar mitjançant el treball durant el temps pactat, posant-la en contacte amb els instrumento de producció, matèries primeres, etc. per a generar una nova mercaderia a través d’aquest procés.

En el valor de la nova mercaderia produïda es cristal·litza la part dels mitjans de producció -aportats pel burgès- que es consumeixen i el valor del qual només es reprodueix; i és a través del consum de la força de treball durant tot el temps pactat, on es genera no sols el seu valor en canvi, sinó un plus valor, que en si, una vegada que la nova mercaderia produïda entra en circulació i es ven, és l’origen i objectiu constant del capital i de tot el seu mode de producció.

D’aquesta conclusió, es dedueix que en la Jornada -és a dir el temps en el qual el capitalista executa el valor d’ús de la força de treball que compra-, sempre hi ha dos components. En el primer, al qual Marx nomena com “treball necessari”, es crea el valor de canvi de la força de treball. Aquest és el temps en el qual es genera el valor suficient per a adquirir els recursos que garanteixen la vida del treballador. El segon component, al qual Marx nomena com “treball excedent”, consisteix en un temps extra de treball pel qual el capitalista obté un valor extra o plusvàlua, i que es queda per a si.

La proporció entre el treball necessari (el valor en diners del qual és igual al salari) i el treball excedent (el valor del qual és la plusvàlua que genera capital) és el que Marx denomina com la “quota de capitalització”.

Treball Necessari / Treball extra = Quota de capitalització

Una altra consideració lligada a l’anterior, és que en aquesta equació entre treball necessari i treball excedent, es condensa el balanç a cada moment i lloc de la lluita de classes. Pel que ni molt menys, és una proporció fixa o automàtica, més aviat el contrari. Mentre el capital intentarà incrementar de qualsevol forma el plusvalor que obté explotant la força de treball –de manera absoluta, reduint el salari o incrementant la jornada… o relativa, augmentant els ritmes, o imposant nous torns més intensius…– els treballadors buscaran just el contrari, defensant les seves condicions de vida i treball.

Si aquesta és la dinàmica general -malgrat que la cada vegada major integració de l’economia, per la divisió mundial del treball i el caràcter global de la circulació i intercanvi de mercaderies, tendeix a la unificació de condicions en gran part del món-, un altre factor i no secundari a tenir en compte és el diferent grau de desenvolupament i el diferent rol en la divisió mundial del treball dels diferents països. I a això cal afegir el factor viu, el grau d’organització obrera i el nivell que aconsegueix la lluita de classes en un espai temporal donat i en cada lloc. D’aquesta manera, encara que la mitjana social del temps necessari tendeixi a una magnitud donada, el que expressa és la mitjana d’una multitud de magnituds diferents, i per tant en cada cas concret pot oscil·lar cap amunt o per sota d’aquest valor mitjà.

Està la pregunta de si en alguns casos, particularment als països excoloniales, es pot parlar de sobreexplotació i no sols de treball extra. La resposta òbvia és que, dins de la distribució de la jornada, l’anomenat treball necessari el preu del qual -valor en diners- és el salari, sí que pot arribar a ser fins i tot menor al temps socialment necessari per a satisfer les necessitats bàsiques de conservació i reproducció de la força de treball- i per tant elevar en extrem el pes del treball excedent i la relació o quota de capitalització entre tots dos. De fet, això ho veiem expressat en la realitat que conforma la vida de milions d’assalariats en el món i no sols als països menys desenvolupats.

Denominar aquesta situació com sobre explotació –que ho és- o d’una altra forma, no canvia el fons. Això és, que el Capital concentrat cada vegada més en mans d’uns pocs milers d’oligarques burgesos, és el producte directe de l’explotació i apropiació del treball de la classe obrera. Aquesta és una cara del procés. El seu revers i conseqüència inherent, és que cada dia que passa és major el poder potencial dels treballadors. De nosaltres depèn del primer fins a l’últim dels engranatges que fan funcionar la societat. D’aquí deriva l’optimisme revolucionari que ens anima als comunistes. Avui, com en la seva experiència comproven centenars de milions dels nostres germans a tot el món, el capitalisme només és horror sense fi. Per això cada dia és més urgent organitzar-nos i armant-nos amb el meravellós arsenal de les idees del marxisme lluitar per a llençar al cubell de la brossa de la història un sistema irracional que amenaça el futur del planeta.