Turisme i precarietat: una anàlisi marxista

El turisme és un dels motors econòmics més importants d’avui en dia, sobretot a l’Estat espanyol. Tanmateix a la major part dels principals enclavaments turístics veiem com es reprodueixen una sèrie de problemàtiques socials que generen molta controvèrsia entre els treballadors. Des d’un punt de vista marxista seria erroni identificar l’arrel d’aquests problemes amb el turisme com a sector econòmic; nosaltres entenem que la gentrificació, l’augment del preu del lloguer i l’habitatge, els problemes de convivència, la precarietat, el maltractament al medi ambient, etc., tenen més a veure amb la dinàmica capitalista que amb el mateix turisme. Entendre el contrari seria igual d’absurd que pensar que la indústria i la millora tecnològica elimina llocs de feina i genera desigualtat social. L’explotació de l’home per l’home és qui genera situacions irracionals i injustes; es tracta de suprimir el sistema capitalista, no un mer sector econòmic. Deixant clar aquest punt, podem entrar a analitzar, principalment sobre dos territoris tan turístics com les Illes Balears i Catalunya, les conseqüències del planejament irracional del turisme que és intrínsec al capitalisme. 

L’accés a l’habitatge és un dels principals problemes en l’actualitat a les grans ciutats, però, a més, totes les estadístiques assenyalen que les zones més turístiques solen tenir un preu de l’habitatge i del lloguer més alt que la mitjana estatal. Segons el Banc Central Espanyol, l’augment del preu del lloguer en el període del 2014 al 2019, tant a Palma com a Barcelona, va situar-se en el 50%. Una de les causes d’aquest problema és l’empresa Airbnb, que amb més de 20.000 cases disponibles a Barcelona, pressiona els preus del mercat cap a l’alça: és infinitament més lucratiu llogar un pis durant uns dies a turistes que no pas entrar en un contracte de lloguer. Aquesta font de beneficis ràpids i lucratius ha atret a grans empreses i fondos d’inversió que compren pisos per llogar-los exclusivament a turistes, sovint emprant mètodes d’assetjament per a fer fora a la gent del barri, i reduint l’oferta disponible tant per llogar com per comprar. La pujada dels preus dels lloguers i de l’habitatge també es veu influenciat per l’expansió dels llits d’hotels disponibles, que fa minvar la disponibilitat de pisos a mesura que aquests s’estenen. Segons la Generalitat, a Barcelona, del 2006 al 2016, el número d’hotels va créixer de 445 a 702, un augment del 57%. 

Segons l’informe de Mitula Group, al tercer trimestre del 2018, Barcelona liderava el rànquing de capitals de tot l’Estat en el preu mitjà d’un arrendament (1.720€). Prenent les dades de l’Agència Tributària, al 2017 el sou mitjà brut mensual a Catalunya era de 1.992,82€ (uns 1.578€ nets), i tenint en compte que aquesta és la mitjana i per tant no reflecteix la situació real de la majoria que percep un sou inferior, observem l’enorme dificultat que tenen els treballadors per poder accedir a un habitatge. Per a més inri, seguint les mateixes fonts, a Balears el preu mitjà del lloguer d’un pis sense ascensor és de 1.048€, el més alt de totes les províncies, i per tant, els treballadors de les Illes han de fer front a aquests preus amb un salari mitjà de 1.455€ nets al mes. És una situació totalment insostenible socialment. A més dels preus insostenibles, s’ha de tenir en compte que a l’hora de llogar un habitatge és obligatori pagar un dipòsit i una mensualitat a la immobiliària que gestioni la tramesa, imports molt elevats que dificulten el lloguer i que mostren el caràcter parasitari del sector. És així que les dinàmiques generades pel turisme, com la gentrificació i la pujada dels preus del lloguer combinada amb sous baixos, influeixen negativament en les condicions de vida dels ciutadans.

La precarietat laboral és una altra característica relacionada amb el sector turístic i no són poc conegudes les dures condicions que sofreixen els treballadors de l’hostaleria. Famós és el cas recent del cambrer que ha perdut la custòdia dels seus fills per la seva extensa jornada laboral, que no només fan les 40 hores setmanals sinó que només lliuren un dia a la setmana i, a més, fan hores extres que molts de pics no són ben remunerades i ni tan sols conten a la seguretat social. I és que la conciliació familiar és un dels majors problemes del sector. Però també una de les peculiaritats és la temporalitat, sobretot entre la joventut on el 2018 a l’àmbit de l’Estat el 46,22% de tots els contractes són temporals, segons l’INE. Una altra característica de la precarietat del sector són les malalties vinculades a les professions relacionades amb el turisme més comunes, com la tendinitis crònica, els problemes d’esquena o síndrome del túnel carpià que es podrien mitigar o evitar reduint la jornada laboral amb la contractació de més personal. En aquest cas el culpable no és el turisme sinó la naturalesa del capitalisme que té com a objectiu obtenir el màxim benefici i és que la formació dels treballadors a l’hostaleria és menys necessària que altres sectors i són més susceptibles a la competència per la seva poca especialització.   

Una altra problemàtica vinculada al turisme és el seu impacte medi ambiental. Segons un estudi, cada visitant a Barcelona produeix una petjada equivalent a un conduir un cotxe durant 410 quilòmetres sense parar. La major part d’aquesta contaminació prové del transport d’arribada i sortida. Veiem com centenars de creuers arriben a les nostres aigües deixant residus i una forta contaminació per emissions de SOx, aerosols de sulfat (SO4), ja què utilitzen el pitjor combustible possible. Només a Palma el 2017, varen emetre 10 vegades més SOx que tots els cotxes de la ciutat. Més enllà de la contaminació, un altre problema es la massificació: Catalunya va rebre 19.123.195 turistes el 2018 i les Balears 13.856.456 al mateix període, un augment de més del 6% des del 2016 a Balears, agreujant els problemes de convivència, la sequera, la gestió dels residus, etc.

El capitalisme cada vegada necessita més i més, els empresaris del sector no aturen de reproduir el missatge que és positiu l’augment del turisme sense fer cas a les reclamacions dels distints grups ecologistes i d’esquerres, però, qui es beneficia? Els resultats del conjunt de les empreses turístiques de l’Estat, mostren, segons Exceltur, un augment constant des del 2013, arribant al  7,5% de creixement el 2015, el millor resultat de la sèrie dels 2002 al 2018, coincidint també amb el creixement del PIB turístic. Per aquests motius, podem dir que són falsos els arguments dels empresaris: els beneficis produïts pel turisme es veuen monopolitzats pels empresaris, sense que pugui percebre d’una manera significativa entre la població.

La pressió sobre la classe treballadora i el jovent provocada pel turisme requereixen polítiques valentes. Pel que fa al problema de l’habitatge, s’han de prohibir de socarrel empreses com Airbnb i reduir dràsticament els llits d’hotels disponibles. Això últim no només s’aconsegueix prohibint la construcció de nous hotels sinó que també augmentant els impostos que han de pagar. Tot pis turístic ilegal s’ha d’expropiar sense compensació i destinar-lo a lloguer social. S’ha d’incrementar també l’impost turístic i combinar amb una limitació dels vols i dels creuers. En l’àmbit laboral, s’ha d’organitzar als treballadors del sector en sindicats per reivindicar millores salarials, horaris i condicions mentre es lluita contra la temporalitat de manera més general. En la lluita contra el canvi climàtic, s’ha d’augmentar el preu d’aparcament al port, els impostos aeris i als hotels, emprant els diners extra recaudats per a invertir-los en desenvolupar el transport públic net.

Totes aquestes demandes específiques están intricadament lligades a demandes més generals, com l’accés a l’habitatge, la precarització laboral, la crisi del medi ambient, l’austeritat, etc. Així doncs, per poder resoldre els problemes derivats del turisme s’ha d’abordar el conjunt d’aquestes qüestions, és a dir, el sistema que els crea i els aprofunditza: el capitalisme. Hem de lluitar per un canvi de la producció pels beneficis d’uns pocs, on un mercat anarquic crea misèria per la majoria i riquesa extrema per una petita minoria, per la producció per satisfer les necessitats de tothom. S’han d’expropiar sense compensació les 200 empreses més grans del país que dominen i dicten les nostres vides i posar-les sota control directe dels propis treballadors. Amb aquest canvi social i econòmic es podria no només destinar les riqueses generades per la força de treball de la classe obrera a satisfer les necessitats, sino que canviar el model econòmic d’una economia depenent en gran mesura del turisme a una economia productiva. Amb la transformació socialista de la societat es resoldria la contradicció que genera el turisme sota el capitalisme, armonitzant el desig de descobrir i conèixer noves cultures i disfrutar de la bellesa de la humanitat amb la vida de la població resident.

En definitiva, la classe obrera ha de lluitar contra aquesta espoliació constant del nostre treball. Recordem que les nostres eines són les manifestacions, les vagues, el sindicalisme i la construcció d’una organització política que representi els seus propis interessos, i és, per tant, imprescindible la construcció i l’enfortiment de la Corrent Marxista Internacional, que té la fortalesa de disposar de les idees més genuïnes per fer front al sistema capitalista, el causant de les desigualtats socials i la més que possible devastació del planeta.