Un any de govern de la dreta al País Valencià

Des del passat 28 de maig de 2023, arran del resultat de les eleccions autonòmiques, al País Valencià hem patit les conseqüències d’un govern d’aquestes característiques. Gran part de l’ocorregut no és cap sorpresa, ja que tots dos partits, PP i VOX, van presentar un acord conjunt de 7 pàgines el 13 de juny amb mesures a futur en matèria de “llibertat”, economia, aigua i patrimoni, entre altres. En aquest acord les dues formacions assenyalen la “necessitat d’assegurar un govern de canvi en la Comunitat Valenciana”: ningú ha dit que els canvis no puguen ser a pitjor.

El 21 de març d’enguany es van registrar tota una sèrie de mesures reaccionàries que, pendents d’aprovar-se de cara a l’estiu, per descomptat no representen a la majoria de la població. Una de les més destacades és l’eliminació del valencià com a llengua vehicular de cara al pròxim curs. L’objectiu és que siguen les famílies les que puguen decidir la llengua i no el consell escolar. PP i VOX, com sempre, utilitzen l’excusa d’apuntalar la família com a institució social predominant, com si estigués amenaçada. El que suposadament defensen, en nom de la llibertat, és que siguen els pares, criats en un Estat que es va unificar definitivament mitjançant la violència, on el castellà és la llengua predominant, els qui tinguen l’opció de triar quina llengua estudiaran els seus fills.

No cal estar molt espavilat per a vore que, amb això, l’única cosa que volen és eliminar el valencià de les aules i, com en el franquisme, convertir-lo en una llengua “vulgar” que només es parle en la intimitat i no en els àmbits públics, amb l’objectiu últim d’afavorir la seva desaparició. L’eliminació de l’Oficina de Drets Lingüístics i el Consell de les Llengües són una bona prova de tot això.

La dreta ha utilitzat el terme “valencià” com una manera de dividir als que parlem en català, per a aïllar-nos i intentar esborrar la nostra història, la història del País Valencià. L’única manera d’acabar amb l’opressió política i cultural és aconseguir una igualtat efectiva. La defensa dels drets democràtics és el primer pas. No es pot cedir terreny en cap aspecte. No es pot permetre que s’emporten per davant en qüestió de mesos la lluita de tantes persones.

En matèria econòmica, el més destacable és la supressió de l’impost de successions, una mesura recurrent en els governs reaccionaris que beneficia enormement a empresaris, rendistes i grans propietaris. Això és el que són. Els capitalistes ja s’aprofiten del treball de la majoria sense restriccions: l’eliminació d’aquest impost es fa amb l’excusa que els pobres també hereten, però és difícil comparar la casa en ruïnes que hereta una família treballadora amb les empreses i propietats que pot heretar un capitalista.

Els rics consideren que qualsevol impost és equivalent a un robatori. Així, oculten conscientment que el seu patrimoni prové de la plusvàlua, el treball no remunerat, i que en tot cas un impost és una manera de recuperar una petita part. Si els empresaris es queixen de pagar impostos, estan afirmant obertament que no volen que tinguem ni els serveis públics més bàsics.

També ha estat polèmica la coneguda com a “llei de concòrdia”, implantada en altres comunitats governades per PP i VOX, que substituiria a la vigent llei de memòria democràtica, acusada de promoure una visió “unilateral” de la història. La llei eliminaria la paraula “dictadura” a favor de parlar simplement de “franquisme”, esborraria el mapa de fosses comunes del País Valencià i retiraria les subvencions a associacions que intenten preservar l’anomenada memòria democràtica. La proposta esmenta que “no importa el bàndol, ni l’origen, ni les creences, el sofriment i la mort va ser la mateixa [sic] per a tots”, perquè “les víctimes van ser i són víctimes amb independència del lloc on van caure”. Així, tots dos partits intenten equiparar els morts en la guerra civil i la repressió franquista amb els represaliats durant la Segona República.

Però, a qui es refereixen? Als treballadors que van ser perseguits i assassinats per a acabar amb la Comuna Asturiana, per un govern ultradretà, en una repressió en la qual el mateix Franc, amb legionaris i regulars arribats des del Marroc, va estar implicat? A les seves dones, que van ser violades impunement després de la derrota? Clar que no. És patètic comparar a un exèrcit ple de feixistes, secundat pels nazis i la Itàlia de Mussolini, amb el poble alçat en armes, que finalment va ser derrotat, humiliat i exterminat. No es pot tolerar que, fins i tot hiu en dia, la dreta intente reescriure la història o equiparar a vencedors i vençuts en el que va ser una guerra civil cruel que va donar pas a una dictadura llarga i agònica.

Però defensar els drets democràtics no és suficient. Els drets s’han de conquistar. I això només es pot fer sortint al carrer. Res del que tenim és un regal. Els nostres drets naixen de la lluita de la majoria, que som els treballadors. La lluita per defensar els drets democràtics és, hui en dia, la lluita dels treballadors. Només nosaltres podem dur a terme una mobilització sostinguda en el temps que vinculi la lluita pels drets democràtics amb les qüestions més urgents com el lloguer, que no hauria de superar el 10% del salari. Les grans masses són les úniques que poden derrocar aquest govern d’empresaris i nostàlgics del franquisme.

Això no acabarà mai si no construïm un món igualitari. I no podem fer-ho en el context d’una societat capitalista, on una minoria viu, com un paràsit, a costa de la majoria. Tot el que tenim, la qual cosa necessitem, i el que podem fer, tot neix de l’esforç conjunt dels treballadors. Però la propietat de tot allò que ens permet desenvolupar-nos és privada. Aquesta contradicció és irresoluble: l’única escapatòria és trencar amb el capitalisme.

Coneixem les conseqüències de no fer-ho: fam, misèria, explotació, guerres i barbàrie. Les institucions actuals no serveixen per a evitar aquests problemes. Però no podem permetre, esperant un món millor, que l’actual acabi tràgicament. Ara tenim un govern d’empresaris i franquistes, amb elements obertament reaccionaris, que no ha dubtat ni un moment a carregar contra els nostres drets democràtics, tergiversant la nostra història i cultura per a afavorir els interessos del nacionalisme espanyol burgès i centralista. Sabem qui són ells. I sabem que no ens representen. És el moment d’enviar un missatge: no permetrem cap retrocés. “Només quan els “de baix” no volen i els “de dalt” no poden continuar vivint a l’antiga, només llavors pot triomfar la revolució”.