Una posició de classe davant el moviment independentista

El moviment independentista està en crisi. Tot i que el moviment no ha patit una derrota decisiva per part del règim del 78, des que les masses van perdre la iniciativa als carrers, tant a l’auge del 2017 com durant l’octubre de 2019, els dirigents petit burgesos d’ERC i Junts estan fent tots els esforços necessaris per reconduir el moviment per vies segures. Així, ERC defensa obertament un retorn a l’autonomisme, explícitament abandonant la unilateralitat, mentre que Junts se sustenta en una fraseologia buida que amaga la mateixa política: evitar un confrontament amb l’estat, o el que equival al mateix, abandonar la lluita per la independència.

Caràcter de la lluita

Com a marxistes, entenem el món des d’un punt de vista materialista, és a dir, sobre la base de les condicions materials que ens envolten: la producció i reproducció de la societat, l’estructura social, la lluita entre les classes, el desenvolupament de la tecnologia, etc. Resumidament, sobre els objectes de la naturalesa i la societat. 

En aquest sentit, com hem explicat anteriorment, la lluita per la independència catalana és una tasca revolucionària. La dominació de la classe burgesa a l’Estat espanyol se sustenta sobre la indestructible unitat del mercat nacional, jurídicament plasmada a la constitució del 78. Aquesta unitat del mercat es va assolir no per vies del progrés i la integració, per la superioritat productiva, sinó per la força i el centralisme burocràtic. Sobre aquestes bases, la burgesia espanyola (i catalana), i l’aparell de l’estat al seu servei, no poden permetre’s en cap cas la independència d’una de les seves regions, menys quan es tracta d’una de les més productives. 

Això significa que la independència de Catalunya no recau ni pot recaure sobre la burgesia, sinó que és una tasca democràtica que només la classe treballadora pot resoldre. Els fets han confirmat aquest anàlisi. Només la lluita de classes, de la classe treballadora catalana, arrossegant a sectors de la petita burgesia sota la seva bandera, contra la burgesia i els seus lacais, pot assolir la independència catalana. Es tracta d’una lluita d’alliberament nacional, però amb un contingut social i polític de classe proletari. Així, els mètodes de lluita s’han de fonamentar sobre l’organització independent de la classe obrera al voltant d’un programa socialista, que vinculi indestriablement la qüestió de l’autodeterminació amb reivindicacions socials, com ara la nacionalització sense indemnització de les elèctriques, una sanitat pública de qualitat i nodrida amb tots els recursos necessaris, habitatges per a tothom, lloguers assequibles, sous dignes i vinculats a la inflació (escala mòbil de preus-salaris), etc. 

Mitjançant el programa de transició, on reivindiquem demandes democràtiques, com el dret a l’autodeterminació, amb demandes socials immediates i parcials, cal explicar pacientment la necessitat d’anar més enllà, de reivindicar mitjançant la propaganda i l’agitació que mentre no es gestionin els mitjans de producció en interès de la majoria, aquestes lluites, i possibles victòries, seran resistides per la classe dominant per tots els mitjans necessaris i revertides, en el cas de victòries, tan aviat com li sigui possible; que la gestió és un pas absolutament necessari, però que ha d’anar associada amb el control dels mitjans de producció per part de la classe obrera, ja que en última instància qui no controla la producció no la pot gestionar. En altres paraules, vincular aquestes demandes parcials amb la necessitat del control obrer dins les empreses i l’expropiació a la burgesia dels mitjans de producció. La principal idea que ha de guiar el programa, la tàctica i l’estratègia dels comunistes, també en la lluita per l’emancipació nacional, ha de ser la revolució socialista, la destrucció del capitalisme i la construcció d’una nova societat en interès dels oprimits i explotats.

Govern de la Generalitat

Tal i com ha demostrat el període recent, en la lluita independentista catalana o bé s’exerceix una lluita revolucionària contra l’Estat amb la classe treballadora al capdavant o bé es capitula i s’accepten els marcs estrets del règim del 78. No hi ha camí intermedi. Tota apel·lació al diàleg i la intervenció de la UE és pura fantasia, o pitjor, cinisme burgès sense escrúpols.

Aquest anàlisi marxista ens permet entendre per què ERC i Junts, tot i reivindicar encara la qüestió nacional, han capitulat a la primera de canvi; per què, durant el moment àlgid del referèndum del 2017 no tenien cap estratègia per dur a terme en els fets la voluntat popular. La seva posició de classe de dirigents petit burgesos fa que siguin enemics del moviment de masses al carrer, que s’organitza i exerceix la seva força. És natural que en oposició a aquesta, i en defensa del seu denominador comú amb la burgesia, la propietat privada dels mitjans de producció, claudiquin en favor de la dictadura del capital. 

La concreció de la traïció dels dos partits dirigents del moviment independentista s’ha expressat obertament en els últims mesos. En primer lloc, és clar per a tothom que la taula de diàleg és emprada pel govern central i la Generalitat com a excusa per refredar el moviment, provocant desànim, frustració i abandonament de la lluita en les masses. Tot i el menyspreu del PSOE a la taula, els dirigents d’ERC no es desanimen, aferrant-s’hi desesperada i vergonyosament. L’espionatge del cas Pegasus només va provocar protestes i amenaces buides. És més, en l’última reunió de la taula de diàleg es va evidenciar que l’objectiu és desviar la lluita independentista per les vies segures de l’autonomia, on es van acceptar per escrit els límits de la constitució i concretar un acord sobre el català com a concessió al bon comportament d’ERC. Tota la retòrica dels dirigents d’ERC no poden amagar els fets, tal i com va plantejar Bolaños al final de la reunió: “Mai més l’enfrontament estèril entre una part de Catalunya que intenta imposar els seus postulats sobre l’altra”. Pel que fa a Junts, la seva oposició a la mesa no és més que demagògia buida, ja que la seva estratègia passa igualment pel diàleg i l’acord amb el règim per poder celebrar un altre referèndum. Ara per ara busquen desgastar ERC per mirar de tornar a posar-se al capdavant del moviment per a controlar-lo ells mateixos. 

Un altre exemple de claudicació, que inclou a Junts, és l’acord amb el PSC i Comuns pel català a l’escola. Aquest mostra, per una banda, l’apropament polític d’aquestes organitzacions sota el denominador comú de la “responsabilitat”, és a dir, de l’acceptació dels límits imposats pel capitalisme espanyol i l’abandonament de la unilateralitat per part d’ERC i Junts, i per altra, covardia vers el règim del 78: l’acord busca encaixar, sense provocar la ira de l’aparell de l’estat, l’atac contra la immersió lingüística amb la sentència del 25% de castellà obligatori a les escoles. 

Aquests són només alguns dels exemples més clars que exposen la traïció d’ERC i Junts al moviment independentista. Tanmateix, en veurem més.

Perspectives revolucionàries

Com hem defensat des del principi, la tasca actual dins del moviment independentista és disputar-li la direcció a ERC i Junts. El primer pas en aquesta direcció ha de ser trencar amb el suport tàcit de la CUP a la Generalitat, que s’expressa amb apel·lacions i seguidisme a ERC i Junts. Al contrari, cal explicar el contingut de classe del govern, el qual determina, com ja hem dit, la seva traïció a l’independentisme, com també la seva defensa dels interessos de la burgesia i els atacs a la classe treballadora, com és el cas en l’ensenyament. La política de la CUP hauria de partir des d’una posició d’oposició de classe a la Generalitat, i passar d’emfatitzar l’activitat parlamentària a prioritzar l’activitat als carrers i llocs de treball.

En aquest sentit, creiem absolutament necessari plantejar i reivindicar un programa revolucionari, que inclogui demandes parcials que sorgeixen del moviment i de les condicions objectives de la nostra classe amb demandes generals, com la nacionalització sota control obrer de la gran burgesia i la banca i l’impagament del deute. Com hem dit en el passat, la CUP només ha de retre comptes amb la classe treballadora i els oprimits.

Tanmateix, tot això no flueix només de l’experiència acumulada en la lluita independentista. Les raons per defensar un programa revolucionari es troben en primera instància en la divisió en classes de la societat capitalista. L’actual crisi mundial del capitalisme fa encara més evident aquesta veritat: o es defensen els interessos de la burgesia, la dictadura del capital, o es defensen els interessos de la classe treballadora i els oprimits, la dictadura proletària. Aquesta és la qüestió fonamental que la CUP i l’EI ha d’aclarir per tal d’avançar.