Vaga educativa 25 i 26 de gener: per serveis públics i de qualitat!

Els docents tenim motius de sobra per estar descontents. Al llarg esforç fet durant la pandèmia se li suma les noves ocurrències del Departament d’Educació, sense revertir les retallades que en algun cas es remunten fins al 2008.

El que hi ha de fons és la sensació que no ens valoren, fent-nos diana del seu màrqueting per espolsar-se responsabilitats. El lema “No són 5 dies de vacances, són 10 anys de retallades”, ho resumeix a la perfecció. Mestres i sanitaris ens vàrem deixar la pell durant la pandèmia, i ara, farts, volem defensar el sistema públic.

Un exemple clar en aquest sentit és que ara fa 5 anys es va publicar el decret d’inclusiva, per la que infants d’educació especial passaven a les escoles, però encara esperem la dotació de persones i formació per atendre’ls. De fet, ha suposat una retallada encoberta, baix una pretensió progressista d’integrar aquests infants a l’escola

El mateix passa amb el calendari docent. L’avançament del començament de curs ens impedeix preparar com cal el curs. Suposa un negoci per les empreses privades del lleure.

Demandes dels docents

Demanem més formació, però la que ens ofereixen és dissenyada des de dalt, per implementar plans que no compten amb nosaltres, per tots els docents igual, i una vegada més amb interessos de multinacionals com Google. A la vegada, els pressupostos dels centres no arriben per cobrir el material necessari o s’han de fer cabrioles per pagar llum i calefacció.

El nostre salari sofreix retallades cada any en la pràctica. Només un any des de 2008 ha estat la pujada igual a l’IPC i els altres o retallat, o per sota l’IPC. Com és evident, això és totalment insostenible i no ho podem acceptar. La inflació, que afecta principalment a la classe obrera, és un factor més afegit a la pressió sobre els sous estancats.

La gestió neoliberal dels centres, posant al director com cap de personal, amb amplis poders per seleccionar personal interí i en comissió de serveis, sense control, amb el decret de plantilles, fa que la democràcia hagi mort en la gestió dels centres. Aquí ERC té una gran responsabilitat: no sols no ha canviat una sola coma del decret de plantilles, ni ha revisat la LEC que atorga aquests poders als directors, sinó que abraça al seu ideòleg, Ernest Maragall, sense fer ni una crítica.

Pel que fa a les companyes interines, estan passant un procés “estabilitzador” que no dona estabilitat, sinó angoixa. Estudiar oposicions mentre es treballa, competir amb companys, incertesa en el futur, etc.

Ho diem clar i alt: estem farts! Volem que quasi deu anys després es retorni a la situació d’abans de les retallades i es deixin de propaganda. La negociació, forçada per les vagues del curs passat, dona fruits, però davant la negativa del Departament amb temes com dotar de mitjans l’educació inclusiva, la baixada de ràtios, el calendari, la garantia d’estabilitat per als interins, i el seu continuat menys-preu als docents, no tenim més remei que deixar el conflicte obert i tornar a la vaga.

Manifestació massiva de #VagaSanitatEducació pic.twitter.com/c2NS4yiLAY

— Corrent Marxista Internacional – L’Octubre (@marxista_cat) January 25, 2023

Perspectives

La nostra lluita és la mateixa lluita que la dels sanitaris: en pandèmia els sanitaris varen fer front a una situació excepcional, amb un sistema en crisi per les retallades. Però ara, acabada l’emergència, res justifica que no es compleixi allò que tothom defenia: revertir les retallades. Ara és el moment. Les lluites de l’any passat en ensenyament varen tenir un fruit paral·lel: varen enfortir el moviment, les assemblees de centre i de barri, la coordinació per sota i varen forçar la unitat sindical. Lamentablement, alguns sindicats com CCOO en especial cercaven una excusa per trencar la mobilització i fins a darrera hora no s’hi han sumat. Els hem de dir que no ens val qualsevol pacte. Un acord que blanquegi a Cambray i les seves ocurrències només portaria a la desmobilització. En tot cas, es pot signar una treva, però sense renunciar a un calendari racional, l’estabilització del personal i la derogació del decret de plantilles.

Els interessos de la classe treballadora són essencialment els mateixos: acabar amb l’explotació i opressió de la minoria sobre la majoria. Així, la unió de docents, sanitaris, taxistes, estudiants, pensionistes, en la lluita és un pas important en la defensa unida dels nostres interessos, marquen el camí a seguir. Només lluitant i organitzant-nos com a classe podrem conquistar les nostres demandes, i anar més enllà: acabar amb el sistema capitalista, font de tota opressió i explotació.